Font : Publico.es http://www.publico.es/espana/225825/eurodiputados/pp/jaimemayororeja
Transparència : Eurodiputats/des treballadors/es.....alguns/es no tant
Lligueu els gossos amb llonganisses
Crisi ? Quina crisi ? Arran dels recents episodis de gossofilia desfermada a casa nostra i produïdes, per una banda per les diferents iniciatives pseudopolítiques i sensibleres per la Catalunya dels animals , i recaptadores , donat que aquestes sempre es tradueixen en ordenançes o similars que en el seu , pràcticament obligat incompliment, acaben amb elevades sancions pecuniàries , i per altra les diferents i ocioses mobilitzacions ciutadanes minoritàries però que com sempre gaudeixen de la connivència i complicitat moral de la nostra televisió pública guardiana de les essències més estrambòtiques i irreals en nom de la veritat divina , hom podria pensar que a Catalunya el que li fa falta no és un nou finançament ...sino alguns polítics menys flower power. Això és el que passa quan la política no té els elements indispensables de pedagogia...o simplement quan els primers no són , necessariament, els millors.
I sobretot una televisió pública més arrelada a la nostra realitat més plural, no a la seva. En quina televisió pública del mon s'ha vist que quatre arreplegats en contra d'un suposat “holocaust caní” (pessigueu-me si us plau) , quatre perque així ho palessen les imatges catòdiques, plasmàtiques o elecedianes de les nostres televisions, tinguin més pes que els electes ?? No existeixen a Vilanova i la Geltrú o a Girona altres urgències més transcendentals per a la ciutadania que la de la llargaria de les corretjes dels nostres gossos ?? O a TV3 tenen gos de fer feina (mandra) o no coneixen les seus de Càritas.
PD : alguna recomanació de moda canina per si volen fer ressò mediàtic : “Dicen conocedores de moda que la clave para lucir bien este otoño será combinar en el atuendo proporciones, materiales, colores y texturas. Pero les falta establecer que todo lo anterior armoniza mejor cuando se nace con pelaje brillante, una cola inquieta y espíritu aventurero.La formalidad de un pantalón negro con tirantes o una camiseta en algodón con mensajes escritos en letras brillosas forman parte de la moda canina masculina para esta temporada, así como viseras rosadas en cuero combinadas con un collar en ‘rhinestones’.Por otro lado, la opulencia digna de una ocasión formal se manifiesta en combinaciones de collar para la mascota y su dueña. Estas creaciones son obra de la diseñadora Olga Ileana Hernández con piedras semipreciosas, cristales swarovski y terminaciones en metal que engalanaron la propuesta (….)
Font : www.endi.com
Quico Sabaté o l'ofici de viure bo
En el seu i recomanable darrer llibre Les Paraules del Socialisme , escrit a duo però inundat amb la seva i inequívoca emprempta personal , Raimon Obiols posa en boca del gran Joan Manel Serrat quelcom que jo sempre he escoltat de la boca del meu mestre Quico Sabaté : ”LA MALDAT ES MANCA D’INTEL·LIGÈNCIA, LA INTEL.LIGÈNCIA PORTA INEXORABLEMENT A LA BONDAT” . Doncs bé , per a mi i molts dels meus amics, el Quico sembre ha estat un paio brillant, intel.ligent. Sempre que hem parlat amb ell hem acabat una mica més bons, més intel.ligents. Recentment se li acaba de concedir un premi, quelcom que li dona al.lèrgia . Transcric ara el motiu del mateix :
Premi Boadas’ Friends 2008 al foment de la creativitat a qui durant molts anys a Barcelona i juntament amb el grup Espira (Alexandre Cirici i Luis Poveda ) van marcar i imaginar nous camins en l’art de la comunicació i la publicitat inventant i posant en circulació expressions, símbols i logos que marcaren una època com ara el “Barça més que un club“, “l’Entesa dels Catalans“, i el “Míting de la llibertat” entre d’altres . Aquest matí Eduardo Mendoza homenatgeava molt poèticament a Juan Marsé en ocasió del Premi Cervantes : "per a molts de nosaltres va ser un mestre però no perque ens ensenyés a escriure sino perque ens va ensenyar a ser nosaltres mateixos" .
En reconeixement a aquesta valuosa contribució de la qual molts intentem ser humils deixebles , el Jurat ha decidit atorgar el Premi (i que no surti corrent ) a qui en bona part ens va ensenyar a ser nosaltres mateixos : Quico Sabaté .
Obama o la màxima lampedusiana
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” ens suggeria el poeta. I més o menys això, és el que ens indicava de manera més prosaica, tot sigui dit, en Noam Chomsky en un excel·lent article al New York Times traduït i publicat ahir a l’AVUI . Per desgràcia es van acomplint els pronòstics dels anàlistes polítics menys superficials i allunyats de la rauxa i el flower-power que assenyalaven, en certa manera posant aigua al vi, una possible continuïtat en la política nord-americana amb l’històric triomf de Barack Obama. Aposta per el pragmatisme, continuïtat, decepció, son alguns dels epítets que han dedicat avui les editorials dels principals diaris europeus amb l’anunci de l’elecció per part d’ Obama del seu equip de col·laboradors entre els que destaquen Rahm “Rambo “ Emanuel, un defensor de la guerra de Iraq com a nou cap de gabinet i la continuïtat de Robert Gates com a secretari de defensa, entre d’altres.
The New York Times indicava aquest cap de setmana que aquests noms, que venien sonant feia dies, suggereixen que "Obama planeja governar des del centredreta del seu partit , envoltant-se de pragmàtics més que de col·laboradors amb fort sostrat ideològic, fet que ha provocat la molèstia dels sectors progressistes que recolzaren a Obama durant les primàries demòcrates y l’ elecció presidencial precisament per la seva oberta oposició a la guerra de Iraq i el seu record de vot al senat. De fet, alguns prestigiosos blocs han debatut aquesta setmana si Obama no s’està transformant en un "falcó liberal", en al·lusió als neocon que van influir en la direcció de la política exterior de Bush”.Arguments n'hi han. No hem de mirar només cap a Iraq en actitud simplista. Molts dels nous col·laboradors d’Obama , de l’antic equip de Bill Clinton, han estat protagonistes de l’actual i sistemàticament silenciada dramàtica situació al Congo. O mirar cap el nou vicepresident, Joe Biden, un dels senadors demòcrates que amb més fermesa van defensar la guerra de l'Iraq i que va trencar la disciplina de vot dels seus col·legues demòcrates per tal de donar suport a una mesura republicana que feia més difícil per a les persones físiques cancel·lar els deutes declarant-se en fallida.
Però “les platges de la comunicació continuen esplendoroses “ i Obama ha estat nomenat per la indústria de les relacions públiques nord-americanes com a Advertising Age o el que és el mateix, millor venedor de l'any 2008, quedant còmodament per sobre d’ Apple . Com diu Chomsky en el seu article “la principal tasca d'aquesta indústria és aconseguir que els consumidors no informats adoptin decisions irracionals, cosa que soscava les teories de mercat que defensen justament el contrari. I la indústria de les relacions públiques reconeix ara els avantatges de sotscavar la democràcia de la mateixa manera.” Sense paraules. Fa poc un humil comentarista políticament incorrecte va ser criticat per insinuar en un article que la campanya d’ Obama havia estat la campanya de rearmament moral que necessitaven els EUA ( Obama GRPs for Amèrica ).De fet en el seu primer discurs com a electe ja ho va anunciar : They are and always have been the United States of America. La màxima lampedusiana ha restat curta. No tot continuarà igual, segur....però de canvi poc. Encara té credit, molt crèdit...però menys. Tony Blair 2, el regreso próximamente en las mejores panatallas??? Com diu en Lluís Bassets "el periodisme hauria de fer un jurament hipocràtic d'escepticisme ".
I acabo citant a qui per desgràcia ja no està entre nosaltres i que va fer que encara no hagi pogut oblidar el meu i desgraciat servei militar per que li va posar banda sonora : Joan Bautista Humet :
“Al sueño americano
The New York Times indicava aquest cap de setmana que aquests noms, que venien sonant feia dies, suggereixen que "Obama planeja governar des del centredreta del seu partit , envoltant-se de pragmàtics més que de col·laboradors amb fort sostrat ideològic, fet que ha provocat la molèstia dels sectors progressistes que recolzaren a Obama durant les primàries demòcrates y l’ elecció presidencial precisament per la seva oberta oposició a la guerra de Iraq i el seu record de vot al senat. De fet, alguns prestigiosos blocs han debatut aquesta setmana si Obama no s’està transformant en un "falcó liberal", en al·lusió als neocon que van influir en la direcció de la política exterior de Bush”.Arguments n'hi han. No hem de mirar només cap a Iraq en actitud simplista. Molts dels nous col·laboradors d’Obama , de l’antic equip de Bill Clinton, han estat protagonistes de l’actual i sistemàticament silenciada dramàtica situació al Congo. O mirar cap el nou vicepresident, Joe Biden, un dels senadors demòcrates que amb més fermesa van defensar la guerra de l'Iraq i que va trencar la disciplina de vot dels seus col·legues demòcrates per tal de donar suport a una mesura republicana que feia més difícil per a les persones físiques cancel·lar els deutes declarant-se en fallida.
Però “les platges de la comunicació continuen esplendoroses “ i Obama ha estat nomenat per la indústria de les relacions públiques nord-americanes com a Advertising Age o el que és el mateix, millor venedor de l'any 2008, quedant còmodament per sobre d’ Apple . Com diu Chomsky en el seu article “la principal tasca d'aquesta indústria és aconseguir que els consumidors no informats adoptin decisions irracionals, cosa que soscava les teories de mercat que defensen justament el contrari. I la indústria de les relacions públiques reconeix ara els avantatges de sotscavar la democràcia de la mateixa manera.” Sense paraules. Fa poc un humil comentarista políticament incorrecte va ser criticat per insinuar en un article que la campanya d’ Obama havia estat la campanya de rearmament moral que necessitaven els EUA ( Obama GRPs for Amèrica ).De fet en el seu primer discurs com a electe ja ho va anunciar : They are and always have been the United States of America. La màxima lampedusiana ha restat curta. No tot continuarà igual, segur....però de canvi poc. Encara té credit, molt crèdit...però menys. Tony Blair 2, el regreso próximamente en las mejores panatallas??? Com diu en Lluís Bassets "el periodisme hauria de fer un jurament hipocràtic d'escepticisme ".
I acabo citant a qui per desgràcia ja no està entre nosaltres i que va fer que encara no hagi pogut oblidar el meu i desgraciat servei militar per que li va posar banda sonora : Joan Bautista Humet :
“Al sueño americano
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer;
sólo esperar y ver si cede
la gran bola de nieve
que se levanta por doquier.
¡Hay que vivir, amigo mío !
Antes que nada hay que vivir”.
1er Manifest públic del Grup Boadas' Friends de Barcelona
PER LA RECUPERACIÓ DE LA BARCELONA LÚDICA I OBERTA DE SEMPRE, VISCA EL BOADAS ¡
BENVOLGUTS, BENVOLGUDES, BONA GENT EN GENERAL I ALGUN CANALLA EN PARTICULAR : PER LA RECUPERACIÓ DE LA BARCELONA LÚDICA I OBERTA DE SEMPRE , VISCA EL BOADAS ¡
BOADAS' FRIENDS (GRUP DE FACEBOOK ) VOL APROFITAR , SENSE CAP AFANY DE PROTAGONISME MEDIÀTIC, LES EINES QUE LES TIC ENS POSA A L'ABAST PER TAL D'APLEGAR UN GRUP DE GENT INDEPENDENT, LÚDICA, CREATIVA , AMB IMAGINACIÓ , UN XIC HEDONISTA I QUE EN PART HA CRESCUT HUMANAMENT AL VOLTANT D'AQUEST EMBLEMÀTIC LOCAL DE BARCELONA PER TAL DE PARAR ATENCIÓ ENVERS EL DECLIVI LÚDIC I CREATIU DE LA NOSTRA CIUTAT I DE PAS, PASSAR-S'HO BÉ.UN LLUNYÀ DIA DE CAMPANA UNIVERSITÀRIA ENS VA FER ACOSTAR-NOS A MOLTS DE NOSALTRES PER PRIMERA VEGADA AL BOADAS. SEGURAMENT DE MANERA UNA MICA ICONOCLASTA . ENTRE D'ALTRES POSSIBLES MOTIUS , UN LOCAL A ON MANOLO VAZQUEZ MONTALBÁN , JUAN MARSÉ,QUE ACABABA DE IL.LUSTRAR I INCREMENTAR LA PERIODICITAT DE L'ONANISME D'ALGUNS AMB LA LECTURA DE LA MUCHACHA DE LAS BRAGAS DE ORO , EL PERIC I JOSEP RAMONEDA HAVÍEN CELEBRAT LA MORT DEL DICTADOR, SEGUR QUE MEREIXIA LA PENA VISITAR.DIT AIXÒ, SI HAGUÉSSIM DE TROBAR ALGUNES PARAULES PER MIRAR DE SINTETIZAR L’ESPERIT DEL GRUP I DEL LOCAL, EL BOADAS, QUE ANÍMICAMENT EL NUDREIX ESCOLLIRIEM DUES QUE TOT I SEMBLAR ANTAGÒNIQUES AMB EL SEGÜENT I BREU CIRCUNLOQUI RESTARÀ CLAR QUE NO HO SON : FIDELITAT I PROMISCUÏTAT.
FIDELITAT, PERQUE ÉS L’ ESPERIT I EL COMPROMÍS QUE EL BOADAS HA TINGUT SISTEMÀTICAMENT AMB LA NOSTRA CIUTAT. UBICAT SEMPRE EN AQUESTA CANTONADA TAN EMBLEMÀTICA DE LA CIUTAT, HA RESSISTIT QUAL GALOS D’ ASTERIX, ALS ROMANS D’HAMBURGUESA DE CARN COREANA I LITRONA, ALS CRITS DELS HOOLIGANS, I ALS ESTABLIMENTS DE LLENCERÍA D’ ARPILLERA. BARCELONA, ESTÀ PERDENT GLAMOUR, ES UN CRIT A VEUS. I UN AVÍS . NOSALTRES EL REIVINDIQUEM. EL BOADAS I EL GLAMOUR.I BARCELONA. NO ES UN POSAT ELITISTA. ANS AL CONTRARI. ES UN CAPTENIMENT VITAL DE RECERCA DE LLIBERTAT LÚDICA I PERSONAL, ALLUNYADA DE MODES. INDISPENSABLE AQUEST ESPAI A ON PODEM ENARONAR AMB UNA COPA A LA MA, A ON A TRAVÈS D’AQUESTS LIBIDINOSOS MIRALLS ESTRATÈGICAMENT COLOCATS A L’ALÇADA DELS NOSTRES ULLS PODEM TAFANEJAR GESTOS, POSATS I EN ALGUNA DISTRACCIÓ , MES O MENYS VOLUNTÀRIA , ALGUNA INTERIORITAT SEDUCTORA DE LA NOSTRA IMAGINACIÓ. PER CERT, QUIN GRAN PRIVILEGI TENIM ELS CATALANS AMB AQUESTA PARAULA : ENRAONAR. TOT I QUE A VEGADA NO HO SEMBLI, PODEM CONVERSAR ENTRANT EN RAONS.FIDELITAT DE LA SEVA CLIENTELA. PARLO ARA D'AQUEST GRUP, MÉS DE 25 ANYS SENT FIDELS A LA GENEROSITAT DE LA MARIA DOLORS, EL JERO, EL PEDRO...QUE ES DEL MADRID , I DE TOTS ELS PROFESSIONALS D’AQUELLA BARRA. QUINA BARRA ¡¡¡. DES DE LLAVORS, DES DE FA 25 ANYS SEMPRE ENS AGRADA DEFINIR-NOS COM A PROFESSIONALS DE LA BARRA LLIURE DEL BOADAS. PERÒ NO SOM NOMÉS NOSALTRES...GENT MOLT MÉS IMPORTANT DES DEL PUNT DE VISTA DE LA SEVA APORTACIÓ A LA CIUTAT ENS CONSTA QUE MANTENEN ENCARA LA SEVA FIDELITAT AL GRAN LOCAL HUMÀ, COM DEIA EL PERIC , DE LA CIUTAT DE BARCELONA.
I PERQUE PROMISCUITAT US PREGUNTAREU SEGURAMENT DE MANERA MALALTISSA ?? PERQUE DES DEL NOSTRE PUNT DE VISTA AQUEST LOCAL HA FOMENTAT LA NOSTRA PROMISCUITAT SOCIAL, ENS HEM ENRIQUIT CONEIXENT-NOS MOLT MÉS EN UN ENTORN ÍNTIM, LÚDIC QUE FOMENTAVA I EXCITAVA LA NOSTRA VENA MÉS CREATIVA, IMAGINATIVA, INDEPENDENT.......HEM LLEGIT , AMB ALGUN SACRIFICI , EL BALANÇ D’ EQUADOR DE LEGISLATURA DEL NOSTRE HONORABLE, I ENTRE BADALL I BADALL , LA LECTURA D’ UNA PARAULA ENS HA SORPRÉS MOLT SATISFACTÒRIAMENT : CREATIVITAT. ESTEM D’ACORD.SEGURAMENT ÉS EL QUE FALTA FOMENTAR EN AQUEST PAIS I EN AQUESTA CIUTAT . TOT I QUE SEGURAMENT EL PATI DE BUTAQUES DEL BALANÇ EN QÜESTIÓ NO ESTAVA EN COMUNIÓ REPRESENTATIVA AMB L’ ESMENTADA PARAULA , EL FET DE POSAR ÈMFASI EN ELLA , ENS CONGRATULA .ENS HA FET RECORDAR COM EL BOADAS ENS HAVIA DONAT CÀLID SUPORT A LA NOSTRA VENA MÉS CREATIVA, MES PROMISCUAMENT CREATIVA SOBRETOT EN AQUESTS ULTIMS TEMPS DE VENDA A L’ENGRÒS.
I PERQUE SER SEMPRE POLÍTICAMENT CORRECTES??.FINS I TOT A ALGUNS , ENS CONSTA, HA ALIMENTAT , DESPRES DE TRES O QUATRE NEGRONIS DE LA MARIA DOLORS BOADAS O TRES DAIQUIRIS "CON POCO HIELO" DEL JERO, LA SEVA PROMISCUITAT MÉS HORITZONTAL, CAPICUA...O VERTICAL.
I PER ACABAR, COM DIU EN JOAN MANEL SERRAT QUELCOM QUE TAMBÉ HEM ESCOLTAT SOVINT DE LA BOCA D'UN DELS PREMIATS D'AQUESTA NIT , EN QUICO SABATÉ : ” LA MALDAT ES MANCA D’INTEL•LIGÈNCIA, LA INTEL.LIGÈNCIA PORTA INEXORABLEMENT A LA BONDAT” . DONCS BÉ, PER A NOSALTRES EL BOADAS SEMPRE HA ESTAT UN LOCAL INTELIGENT. SEMPRE HEM SORTIT D’ ELL UNA MICA MÉS BONS.I MÉS INTEL.LIGENTS.
1er Manifest del Grup Boadas' Friends (Facebook ) redactat en motiu del lliurament dels 1ers Premis Boadas' Friends lliurats a Barcelona el divendres 28 de novembre de 2008
Lloc : AXEL HOTEL de Barcelona (Aribau, 33)
Assistència : més de 100 persones (periodistes, guardonats , politics- algun diputat al Parlament-gent del Teatre, cinema i en general gent de la cultura)
Lloc : AXEL HOTEL de Barcelona (Aribau, 33)
Assistència : més de 100 persones (periodistes, guardonats , politics- algun diputat al Parlament-gent del Teatre, cinema i en general gent de la cultura)
Anyone out there who still has doubts about the power of images ? (El Poder de les imatges)
Després de tanta saturació oba-mística podeu gaudir d'aquests impressionants treballs fotogràfics :
Obama : Gross Rating Point (GRPs) for America
Els GRPs o Gross Rating Points són en publicitat una mesura utilitzada per tal de calcular l’ impacte obtingut per una campanya en qualsevol suport . Aquests s’obtenen multiplicant dos variables publicitàries : freqüència i cobertura envers un univers compost per la totalitat d’ individus anomenats , subjectivament, como a públic objectiu o target d’una publicitat en concret. Els GRPs indiquen la pressió que exerceix la campanya publicitària però no mesuren la concentració o dispersió de la mateixa. S’expressa en percentatge utilitzant, recomanablement, la següent formula : GRP's = Cobertura (expressada %) x Freqüència Mitja . Us sona ??? .
Primer de tot : Felicitats Amèrica ¡¡ .Victòria històrica d’Obama que segurament pressuposa one small step for a man, one giant leap for mankind des del punt de vista de la no discriminació de raça. Per cert, en aquest sentit felicito El Periòdic de Catalunya per l'encert periodístic en el tractament de la notícia , sobretot pel que fa a l’elecció de la portada (foto de Martin Luther King ), molt allunyat del tractament majoritàriament europrovincià de la resta de medis.
Crec que aquests mesos hem assistit, amb la benevolència europea, a la més gran campanya mediàtica de promoció d’un país produïda mai en la història moderna. I l’establishment europeu aplaudint. Ens interessava, diran els grans estreteges, ni ens hem assabentat diran altres. Curiosament, en un moment històric delicat per l’ Uncle Sam i de retruc per a la resta del mon , tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista de qüestionaments ideològics , la campanya ha posat en sordina la delicada situació amb arguments i continguts per a la millor campanya de comunicació nacional mai produïda. I Europa, millor dit, l’anomenada política europea , la seva millor agència de comunicació. Potser així també relaxàvem les nostres misèries, informes pisas i totxoadiccions.
En un moment de clara emergència de països com la India o la Xina (aquests últims van sortir amb nota alta dels passats Jocs Olímpics ) uns EEU en crisi notable necessitaven segurament el rearmament nacional que han suposat aquestes eleccions. Que Obama no és Bush, resta clar. I menys mal. Fins i tot la meva neboda de 10 anys , que no llegeix el Rear Clean Polítics i no està tant allunyada dels superficials , per obvis , anàlisis polítics que hem anat llegint aquests mesos des d’Europa , m’ho ratifica en base a la simpatia del personatge . Però d’ací a vestir ideològicament a mida aquesta victòria des de la superficialitat política més irresponsable va un pas enorme: el de tractar com a estúpids a molts europeus que ens hem mirat aquesta gran campanya americana de comunicació des de capteniments escèptics i que curiosament , i des de la modèstia , crec que som la majoria de la ciutadania . Com assenyala avui en un excel·lent article d’opinió en Felipe González : "és l’hora de la política" , amb majúscules, no de la política del fons d’escenari de roda de premsa. Felicitats Zapatero. Ja podrem subsidiàriament prendre cafè en la Casa Blanca.
Temps de lectura : 4 minuts Temps d’escriptura : 5 minuts
Primer de tot : Felicitats Amèrica ¡¡ .Victòria històrica d’Obama que segurament pressuposa one small step for a man, one giant leap for mankind des del punt de vista de la no discriminació de raça. Per cert, en aquest sentit felicito El Periòdic de Catalunya per l'encert periodístic en el tractament de la notícia , sobretot pel que fa a l’elecció de la portada (foto de Martin Luther King ), molt allunyat del tractament majoritàriament europrovincià de la resta de medis.
Crec que aquests mesos hem assistit, amb la benevolència europea, a la més gran campanya mediàtica de promoció d’un país produïda mai en la història moderna. I l’establishment europeu aplaudint. Ens interessava, diran els grans estreteges, ni ens hem assabentat diran altres. Curiosament, en un moment històric delicat per l’ Uncle Sam i de retruc per a la resta del mon , tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista de qüestionaments ideològics , la campanya ha posat en sordina la delicada situació amb arguments i continguts per a la millor campanya de comunicació nacional mai produïda. I Europa, millor dit, l’anomenada política europea , la seva millor agència de comunicació. Potser així també relaxàvem les nostres misèries, informes pisas i totxoadiccions.
En un moment de clara emergència de països com la India o la Xina (aquests últims van sortir amb nota alta dels passats Jocs Olímpics ) uns EEU en crisi notable necessitaven segurament el rearmament nacional que han suposat aquestes eleccions. Que Obama no és Bush, resta clar. I menys mal. Fins i tot la meva neboda de 10 anys , que no llegeix el Rear Clean Polítics i no està tant allunyada dels superficials , per obvis , anàlisis polítics que hem anat llegint aquests mesos des d’Europa , m’ho ratifica en base a la simpatia del personatge . Però d’ací a vestir ideològicament a mida aquesta victòria des de la superficialitat política més irresponsable va un pas enorme: el de tractar com a estúpids a molts europeus que ens hem mirat aquesta gran campanya americana de comunicació des de capteniments escèptics i que curiosament , i des de la modèstia , crec que som la majoria de la ciutadania . Com assenyala avui en un excel·lent article d’opinió en Felipe González : "és l’hora de la política" , amb majúscules, no de la política del fons d’escenari de roda de premsa. Felicitats Zapatero. Ja podrem subsidiàriament prendre cafè en la Casa Blanca.
Temps de lectura : 4 minuts Temps d’escriptura : 5 minuts
Us heu equivocat estúpids ¡¡¡¡ (Truman, 1948)
A poques hores de la increïble i superficialment desitjada , des del prisma eurofalsamentprogrecèntric , victòria del candidat Obama , he volgut que els meus amics , els que no son del Club de fans del panellet de coco for Obama ni de Titellaires contra l’escalfament global for Obama, paressin atenció en aquesta fotografia a on el granger del partit demòcrata Harry S Truman sembla dir a tothom després de guanyar les eleccions contra tot pronòstic mediàtic : Us heu equivocat estúpids ¡¡¡ . No rau en el meu ànim aigualir l’eufòria Obamistica-europea perquè entre altres coses, ni que sigui per la meva salut mental, en Obama és el meu candidat. Simbòlic, axó si. Però siguem seriosos, que ningú ens tracti com a palets. En Obama és més de dretes que Superman i contrarestar el haver estat titllat de “socialista” ha estat un dels eixos centrals del seu final de campanya. Entre d’altres perles , està a favor de la pena de mort i en contra del matrimoni homosexual (ens rasguem les vestidures amb la Reina...i a l'Obama ??). Segurament aquesta es part de la meva guerra, però està molt llunyana així que aquests dies he pogut dormir perfectament sense entrar al Rear Clean Polítics. Per un moment he pensat que si no coneixia el que s’estava coent en aquesta web, no era ningú. Crua realitat, segurament és així. La meva principal guerra, i molt propera, és la del nostre sistema educatiu, el sistema que formarà ,en part, a les meves filles, el del sistema de finançament que donarà recursos a la meva comunitat, el de l’actual sistema de seguretat que després de celebrar “a bombo y platillo” el total desplegament dels “nostres” policies permet que a 30 metres, 30 ¡¡¡¡ d’una comissaria dels mateixos s’escometi un brutal assassinat d’una menor.....per uns menors. I que permet que tot el nostrat starsystem mediàtic , el que paguem entre tots i totes, avui estigui “celebrant” les esmentades eleccions in situ. Per desgràcia , sóc plenament conscient que amb l’ Obama l’exèrcit nord-americà no es posarà a repartir flors a l’ Irak, ni que gràcies al candidat demòcrata el tràfic de drogues i armes i, sobretot, la fam al mon, baixarà significativament. Demagògia ?? , potser. Imbecil•litat no . Però la vida continua i no s’acaba en aquestes eleccions. Per sort. Ànim.
PD : Temps de lectura : 3 minuts, Temps d'escriptura 5 minuts
Foto : Wikipedia
De Oca a Oca...y a veces tiro porque me toca
Llegeixo a La Vanguardia una entrevista al President José Montilla amb unes declaracions seves políticament molt valentes : “Quan negocio amb Zapatero no som del mateix partit”. No sé si es tracta d’una lectura imprescindible , interpreto que no donat que es tracta d’una entrevista molt en clau d’estratègia endogàmica i per tant difícilment desxifrable per a la resta dels mortals que com jo palesem clares limitacions d’anàlisi de conjuntures polítiques , que no intel·lectuals. Però si ens hi posem a jugar a aquest particular juego de la oca, tant poc engrescador per a la majoria de la ciutadania, ja sigui per oci , morbo o simplement per que la parella no està a ma, reconeixerem ràpidament el mèrit d’unes declaracions que pressuposen un important salt qualitatiu en el taulell de la política catalana i espanyola. I és en aquest context tant poc habitual, el de la gallardia política, en el que m’agradaria posar la lupa envers un escrit que considero encara més valent, lúcid i , el que es més important, subsidiàriament vinculat als interessos dels nostres ciutadans i ciutadanes. En aquest escrit, l’alcalde de Vilanova i la Geltrú i membre de l’executiva nacional del PSC, Joan Ignasi Elena relata la intensitat amb la que es va viure la fallida del sistema ferroviari de rodalies d’ara fa un any a la seva localitat . I sobretot de com no oblida algunes coses assenyalant responsables . Un d’ells Zapatero. Recomano aquesta lectura. Llevat d’algunes actituds valentes i ideològicament coherents com la d’en Raimon Obiols al Parlament Europeu votant en contra de la disciplina ( paraula que copula molt malament amb democràcia ) de vot partidista en assumptes ideològicament indiscutibles , aquestes no abunden en un entorn en el que l’exemplificació envers els nostres joves per tal de federar-los amb la pràctica política resulta cada vegada més imperiosa. Per cert, parlant d’ Obiols recomano el descobriment d’un reformat espai web d’una qualitat indiscutible : L’Hora de Nou Cicle .
Un fantasma recorre Europa....y no es sólo Berlusconi
.gif)
Raimon Obiols ens recorda , en un interessant escrit al seu bloc, el retorn ideològicament referencial de Marx fruit segurament de la situació econòmica actual. En 1848 Marx i Engels donaven a conèixer el Manifest Comunista. Tot i que no estic recomanant la seva lectura per que fàcilment es poden intuir mil activitats més gratificants , si hom es troba deprimit pot acabar d’adobar-ho amb una lectura de l’ esmentat manifest per obtenir alguna curiosa sorpresa. Dit això , en el treball de Marx i Engels podem trobar un primer vaticini del molt posteriorment anomenat fenomen de la globalització. 160 anys després ¡¡¡
Així podem llegir : “Espoleada por la necesidad de dar cada vez mayor salida a sus productos, la burguesía recorre el mundo entero. Necesita anidar en todas partes, establecerse en todas partes, crear vínculos en todas partes. Mediante la explotación del mercado mundial, la burguesía dio un carácter cosmopolita a la producción y al consumo de todos los países. Con gran sentimiento de los reaccionarios, ha quitado a la industria su base nacional. Las antiguas industrias nacionales han sido destruidas y están destruyéndose continuamente. Son suplantadas por nuevas industrias, cuya introducción se convierte en cuestión vital para todas las naciones civilizadas, por industrias que ya no emplean materias primas indígenas sino materias primas venidas de las más lejanas regiones del mundo, y cuyos productos no sólo se consumen en el propio país, sino en todas las partes del globo. En lugar de las antiguas necesidades, satisfechas con productos nacionales, surgen necesidades nuevas, que reclaman para su satisfacción productos de los países más apartados y los climas más diversos. En lugar del antiguo aislamiento de las regiones y naciones que se bastaban a sí mismas, se establece un intercambio universal de las naciones, una interdependencia universal de las naciones. Y esto se refiere tanto a la producción material, como a la producción intelectual (...) Merced al rápido perfeccionamiento de los instrumentos de producción y al constante progreso de los medios de comunicación, la burguesía arrastra a la corriente de la civilización a todas las naciones (...) Obliga a todas las naciones, si no quieren sucumbir, a adoptar el modo burgués de producción, las constriñe a introducir la llamada civilización” .
Sense comentaris. Segurament el poder del marxisme segueix intacte. Potser no moltes de les seves idees polítiques que per una banda obeïen a determinats anhels i somnis d’igualtat i que , per altra , van ser administrades des de la ineptitud o negligència política.
Crònica Festa 75è aniversari Boadas Cocktail Bar
Podeu llegir la Crònica de la Festa :
http://www.marques.cat/blog/?p=1002
Fotos a :
http://www.marques.cat/boadas/
http://www.marques.cat/blog/?p=1002
Fotos a :
http://www.marques.cat/boadas/
Gràcies Neus Bonet ¡¡
El conflicte intern entre el secretari de dinamització entomològica i la secretària de puntaires de l’agrupació d’ERC * a les comarques de l’Alt Pirineu no ens interessa
No sé quin veredicte dictarà en breu l’audiència de Catalunya Ràdio després del controvertit relleu al Matí de la nostrada emissora . Puc intuir que dolent donada l’especificitat malaltissament monotemàtica de la gran majoria d’ oients d’aquesta franja horària. Som molts els que en breu haurem d’enfrontar-nos amb arguments i contra corrent del nostre establishment mediàtic , amb aquesta curiosa i inapel·lable dictadura d’una part qualitativa dels emissors i de l’audiència que, per una banda i de manera retroalimenticia dicten sentència i per altra impedeixen qualsevol creixement de la mateixa al marge del microcosmos polític més endogàmic. Gràcies Neus Bonet. En pocs dies , i jo sóc oient només d’una petita part del seu programa, s’ha pogut comprovar com és possible fer un espai radiofònic molt més centrat en les preocupacions dels nostres ciutadans/es, menys individualista i personalista i per tant molt més a prop de les diferents sensibilitats existents a Catalunya. Sóc conscient que resulta políticament incorrecte dir-ho però el matí de Neus Bonet connecta al meu entendre, humil professor associat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, molt millor amb la Catalunya real. I quina és, qué significa la Catalunya real es pregunten perplexos els integrants d’aquesta plèiade de mal copulats amb la realitat. En pocs dies, hem pogut comprovar , entre moltes altres coses, que existia Paul Newman i que un dia es va morir, que podem adreçar-nos a determinada associació per queixar-nos de les comissions que ens apliquen les entitats financeres, que existeix vida social més enllà dels suquets, música més enllà de Bach , paisatges diferents als de l'Empordà, esport més enllà de la selecció catalana i valors cívics més enllà del corporativisme nacionalista. I que arribar a fi de més es una negativa aventura per a molts catalans/es. Ahir mateix, un conegut i reconegut periodista català ho deia en motiu de l’homenatge a Xirinacs : a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. Als oients del matí de Catalunya Ràdio sovint ens han interpretat la realitat . En aquest sentit Neus Bonet significa un canvi, oxigen , una mirada diferent, en definitiva, un pas endavant en la recerca d’uns veritables mitjans de comunicació públics i plurals. I sobretot en un marc d’ optimisme responsable: que dur resultava aixecar-se cada matí amb els sistemàtics harakiris retòrics típicament onzesetembristes del nostre particular star system.
* o Psc o CiU o ICV o PPC................
* o Psc o CiU o ICV o PPC................
"La dictadura de la incompetència "
Agit prop en estat pur. Es pot estar d'acord o no...però resulta una interessant lectura.
Veure Comentaris
Déu no ha mort, el lliure mercat tampoc
Raimon Obiols acaba de difondre una necrològica política molt interessant. Sense grandiloqüències retòriques sona a sentida ( matis que s’ha de destacar per que sovint en política s’escriu i es parla més des de posicionaments endogàmics i de “comissions de llistes” que de veritables sentiments ). Amb contundència nietzscheana, Obiols proclama la defunció de la socialdemocràcia. Ja era hora ¡¡¡.
Tanmateix , aquesta brillant profecia em dona peu per introduir una profana i humil matisació a la mateixa. Seguint el seu fil argumental, podríem proclamar també la mort del cristianisme donada la palesa ineficàcia dels gestors vaticanistes a l’hora d’acostar la humanitat als seus reptes fundacionals ?? L'ideari de Santa Teresa de Calcuta és mort?? Era la socialdemocràcia una idea realment transformadora o ans al contrari , una tercera via alimentada de pragmatisme pels seus gestors ?? Un laisez faire laisez passez maquillat amb algunes fites socials fàcilment tolerables per el capital??. Un camuflat desembarcament neoliberal en les riberes progressistes ?? . Un mite ??. Depèn.
No cal anar molt lluny en les hemeroteques: la dimissió de Ruth kelly ens ajudarà a recordar com aquesta personalitat ultraconservadora, antiabortista , creacionista i per tant fidel als postulats de l’Opus Dei al qual pertanyia, era fins fa molt poc la gran esperança del New Labour. Però ni han un munt d’exemples que demostren de manera fefaent com des de posicionaments no ja socialdemocrates sino fins i tot tradicionalment socialistes i laboristes s’han aplicat polítiques clarament conservadores. No m’ estendre en el relat episòdic dels mateixos. A on vull anar a petar ?? Molt fàcil amics i amigues : les idees no moren , ni fracassen , ni tenen éxit. Fracassen , o tenen éxit, qui les gestionen , qui les prostitueix o les honora. I això es quelcom que sovint s’oblida potser des de capteniments corporativistes. Va fracassar, per posar un exemple en un dels bressols de la socialdemocràcia, Gerard Schoreder o la socialdemocracia? Blair i Giddens o el laborisme?. La resposta és clara i també la podem trobar en les hemeroteques. Sense voluntat de negar positives fites objectivament assolides , el present és en aquest sentit abrumadorament contundent com assenyala brillantment Anton Costas : socialisme per a rics.
Comparteixo la pessimista opinió de Naomi Klein : els excessos del lliure mercat no s'han acabat (too big to fail ) , en trobaran de nous gestors mentre la resta de mortals, aquells als que l'estat no vindrà mai a rescatar en l'impagament de la seva quota hipotecària, estem ocupats en tapar els seus forats. O simplement pura metamorfosi . Intueixo que la socialdemocràcia tampoc és morta.És molt útil. Estic completament d’acord amb en Raimon : cal un nou socialisme. També m’apunto a Joan Ignasi Elena : I si també parlem de valors ? .
Tanmateix , aquesta brillant profecia em dona peu per introduir una profana i humil matisació a la mateixa. Seguint el seu fil argumental, podríem proclamar també la mort del cristianisme donada la palesa ineficàcia dels gestors vaticanistes a l’hora d’acostar la humanitat als seus reptes fundacionals ?? L'ideari de Santa Teresa de Calcuta és mort?? Era la socialdemocràcia una idea realment transformadora o ans al contrari , una tercera via alimentada de pragmatisme pels seus gestors ?? Un laisez faire laisez passez maquillat amb algunes fites socials fàcilment tolerables per el capital??. Un camuflat desembarcament neoliberal en les riberes progressistes ?? . Un mite ??. Depèn.
No cal anar molt lluny en les hemeroteques: la dimissió de Ruth kelly ens ajudarà a recordar com aquesta personalitat ultraconservadora, antiabortista , creacionista i per tant fidel als postulats de l’Opus Dei al qual pertanyia, era fins fa molt poc la gran esperança del New Labour. Però ni han un munt d’exemples que demostren de manera fefaent com des de posicionaments no ja socialdemocrates sino fins i tot tradicionalment socialistes i laboristes s’han aplicat polítiques clarament conservadores. No m’ estendre en el relat episòdic dels mateixos. A on vull anar a petar ?? Molt fàcil amics i amigues : les idees no moren , ni fracassen , ni tenen éxit. Fracassen , o tenen éxit, qui les gestionen , qui les prostitueix o les honora. I això es quelcom que sovint s’oblida potser des de capteniments corporativistes. Va fracassar, per posar un exemple en un dels bressols de la socialdemocràcia, Gerard Schoreder o la socialdemocracia? Blair i Giddens o el laborisme?. La resposta és clara i també la podem trobar en les hemeroteques. Sense voluntat de negar positives fites objectivament assolides , el present és en aquest sentit abrumadorament contundent com assenyala brillantment Anton Costas : socialisme per a rics.
Comparteixo la pessimista opinió de Naomi Klein : els excessos del lliure mercat no s'han acabat (too big to fail ) , en trobaran de nous gestors mentre la resta de mortals, aquells als que l'estat no vindrà mai a rescatar en l'impagament de la seva quota hipotecària, estem ocupats en tapar els seus forats. O simplement pura metamorfosi . Intueixo que la socialdemocràcia tampoc és morta.És molt útil. Estic completament d’acord amb en Raimon : cal un nou socialisme. També m’apunto a Joan Ignasi Elena : I si també parlem de valors ? .
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
