Quand les riches se font la guerre

El 22 de juliol de 2011 de nou tots els europeus quedàvem aterrits davant el televisor. A Noruega, concretament a Oslo, capital del país, i posteriorment a la illa d’ Utøya, es produïa una massacre que deixava un saldo de 77 morts i més d'un centenar de ferits, la majoria adolescents compromesos políticament amb la democràcia. Després d'una primera i lògica confusió, les autoritats confirmen la detenció de l'home que disfressat de policia havia originat la massacre. L'indesitjable en qüestió, Anders Behring Breivik, un jove empresari noruec simpatitzant de la ultradreta i reconegut fonamentalista cristià i islamòfob. Després d'aquesta anotació hauria de passar ipso facto a col·locar-me el vestit ignífug o d'apicultor i és que davant un fet d'aquesta magnitud les emocions més primàries solen florir deixant poc espai a la reflexió serena. Sovint massa blanc o negre.

La incomprensible barbàrie humana comesa aquest passat divendres en ple centre de París per uns salvatges sense ànima no admet més descripcions que el nu i contundent significat de la paraula “assassins” però ens interpel·la a no abandonar la sensatesa i el sentit comú per no acabar empitjorant el quadre. I és que els extrems sempre s'han acabat tocant i de pas originant danys col·laterals. Estem davant una lluita contra el mal, davant una lluita d'interessos econòmics, de tràfic d'armes, de paradisos fiscals. En la qual la matèria primera per matar és la d'uns immadurs fanàtics de cervells rentats que ho serien igual en qualsevol camp de futbol i a favor d'un determinat equip si algú amb aquest poder de blanqueig així els hi proposés. En definitiva, en bona part estem en una lluita de pobres contra rics: “Quand les riches se font la guerre, ce sont les pauvres qui meurent”, va deixar escrit Jean Paul Sartre. Poc a veure amb aquesta “lluita de religions” amb la qual alguns volen confondre'ns per seguir acumulant avantatjosos beneficis econòmics i polítics. No nego que cal millorar  el grau de pedagogia sobre la tolerància i convivència a totes les escoles del món però el veritable problema rau en un altre àmbit. O no són molts els refugiats sirians els que fugen d'aquestes mateixes atrocitats? Homes, dones i nens que fugen d'un dictador, Bashar al-Assad, la fortuna del qual ascendeix, segons els analistes, a 45.000 milions d'euros, molts d'ells dipositats en paradisos fiscals suposo que amb la connivència d’Al·là i d'una banca poc escrupolosa. Per cert, no n´he sentit parlar massa sobre això al prestigiós Xavier Sala i Martín. Clar que la seva teoria econòmica és en color, el color rosa dels lliberals.

Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, tirava del llibre del sentit comú aquest cap de setmana amb motiu de la seva iniciativa de tancar al tràfic el centre de la ciutat per rebaixar la contaminació. “No entenc a l'oposició. Es pot criticar però molt millor si entre tots aportem solucions.” Efectivament, aquesta seria la principal labor de la política: donar solucions.  Jo, per exemple, he descrit humilment uns fets, ara quedaria començar a proposar i executar solucions polítiques a un assumpte tan complex com el del terrorisme internacional. Sigui del color que sigui aquest terror perquè en el fons, el terror no té religió.