Els amics dels meus amics


Últimament, assistim a Catalunya a una espècie de campanya que, amb escàs èxit i amb efectes contraris als desitjats, pretén instal·lar a manera de pesat mantra la idea que el “procés” està dividint a famílies i societat en general. Si hagués de postular-me a “manera Chacón”, suposo que fent del particular el general, diria que el que divideix a bona part de les nostres famílies són fenòmens tan naturals com la insuportable, i per sort passatgera, levitat dels nostres adolescents. O tal vegada coses tan conjunturals i vanals com les candidatures barcelonistes de Laporta i Bartomeu. Però sobretot el que uneix és veure la hipocresia d'els qui cada quatre anys apareixen per Catalunya a recuperar energies renovables per a les seves carreres personals. Però tranquils, qui va possibilitar alguna cosa tan “progressista” com els desnonaments exprés està inhabilitada en la seva credibilitat per pontificar sobre divisions. Us imagineu a Carmen Chacón opinant sobre el que podria arribar a dividir a una família un possible desnonament?. Doncs bé, en una societat madura i majoritàriament sense complexos com la catalana, la democràcia, els vots i les denúncies de la hipocresia política i la corrupció mai dividiran sinó reforçaran.

Tal vegada hagi estat aquest entossudiment intel·lectual o interessat, el que m'ha portat a rellegir un divertit, i malgrat el títol rigorós llibre, Cómo discutir con un fundamentalista sin perder la razón, del professor de filosofia ja jubilat Hubert Schleichert. Tesi principal : no argumentis amb qui et nega la major, és a dir, els principis de l'argumentació. No es podrà instal·lar en la realitat aquell que no entri en el joc de les intel·ligències compartides, aquell que tracti a l'altre com un ser equivocat. En definitiva, que no reconegui almenys, la legitimitat de qui aspira a la seva pròpia felicitat. Si no és així, pensarem que qui amenaça amb les set plagues es troba en perill. O tal vegada sigui un ingenu i Chacón no se senti amenaçada. De fet, encara no hem escoltat al seu partit demanar disculpes creïbles per la corrupció. Convindran amb mi que resulta surrealista que els qui pitjors resultats electorals han obtingut a Catalunya en aquestes últimes municipals atribueixin la seva divisió al procés com si la gestió política dels seus líders no tingués res a veure en aquests resultats. Al contrari, a alguns d'ells se’ls catapultaran ara cap a la candidatura a la presidència de la Generalitat. Rima amb sepultura.

Acabo amb un comentari que pretén ser innocu i divertit d'una altra possible candidatura : la de la llista rebatejada ara com la llista “amb” el President Mas. Amb tots els respectes i reconeixent molts mèrits a l'Honorable, a mi em recorda a aquell acudit andalús segons el qual la màxima ”els amics dels meus amics són els meus amics” ho va inventar un sevillà sense piscina. Fonamentalistes, no enfadar-se.


0 comentaris: