Últimament, assistim a Catalunya a una espècie de
campanya que, amb escàs èxit i amb efectes contraris als desitjats, pretén
instal·lar a manera de pesat mantra la idea que el “procés” està dividint a famílies i societat en general. Si hagués
de postular-me a “manera Chacón”,
suposo que fent del particular el general, diria que el que divideix a bona
part de les nostres famílies són fenòmens tan naturals com la insuportable, i
per sort passatgera, levitat dels nostres adolescents. O tal vegada coses tan
conjunturals i vanals com les candidatures barcelonistes de Laporta i Bartomeu. Però sobretot el que uneix és veure la hipocresia d'els
qui cada quatre anys apareixen per Catalunya a recuperar energies renovables
per a les seves carreres personals. Però tranquils, qui va possibilitar alguna
cosa tan “progressista” com els desnonaments exprés està inhabilitada en la
seva credibilitat per pontificar sobre divisions. Us imagineu a Carmen Chacón opinant sobre el que
podria arribar a dividir a una família un possible desnonament?. Doncs bé, en
una societat madura i majoritàriament sense complexos com la catalana, la
democràcia, els vots i les denúncies de la hipocresia política i la corrupció mai
dividiran sinó reforçaran.
Tal vegada hagi estat aquest entossudiment
intel·lectual o interessat, el que m'ha portat a rellegir un divertit, i
malgrat el títol rigorós llibre, Cómo
discutir con un fundamentalista sin perder la razón, del professor de
filosofia ja jubilat Hubert Schleichert.
Tesi principal : no argumentis amb qui et nega la major, és a dir, els
principis de l'argumentació. No es podrà instal·lar en la realitat aquell que
no entri en el joc de les intel·ligències compartides, aquell que tracti a
l'altre com un ser equivocat. En definitiva, que no reconegui almenys, la
legitimitat de qui aspira a la seva pròpia felicitat. Si no és així, pensarem
que qui amenaça amb les set plagues es troba en perill. O tal vegada sigui un
ingenu i Chacón no se senti amenaçada.
De fet, encara no hem escoltat al seu partit demanar disculpes creïbles per la
corrupció. Convindran amb mi que resulta surrealista que els qui pitjors
resultats electorals han obtingut a Catalunya en aquestes últimes municipals
atribueixin la seva divisió al procés com si la gestió política dels seus
líders no tingués res a veure en aquests resultats. Al contrari, a alguns
d'ells se’ls catapultaran ara cap a la candidatura a la presidència de la
Generalitat. Rima amb sepultura.
Acabo amb un comentari que pretén ser innocu
i divertit d'una altra possible candidatura : la de la llista rebatejada ara
com la llista “amb” el President Mas.
Amb tots els respectes i reconeixent molts mèrits a l'Honorable, a mi em
recorda a aquell acudit andalús segons el qual la màxima ”els amics dels meus amics són els meus amics” ho va inventar un
sevillà sense piscina. Fonamentalistes, no enfadar-se.
0 comentaris:
Publicar un comentario