Catalunya sense caràcters

En portes d’una altra transcendental Diada , ja van unes quantes, i com a membre outsider, tot sigui dit ,  de l’executiva d’un partit de bastant obediència (catalana) , hauria de començar aquest article manifestant el meu desig, o no, de participar a la Via Catalana tot argumentant els motius. Coses d’aquesta vanity fair en que s’ha convertit la política catalana. Ja em diràs tu a qui li importa un rave si  aquest humil servidor , i molts d’altres, anem  o no a l’esmentada i benintencionada cadena humana. O si sóc catalanista o sóc boletaire. Però si vull estar a la page, i essent conscient de córrer el risc de quedar desclassificat per uns i uns altres, no em queda més remei que caure en la vanitosa temptació . Aquesta vegada , tot sigui dit, ho tinc més fàcil que anys anteriors donat que enguany m’han donat ‘llibertat’ per anar-hi. A quien corresponda, gràcies.

Recupero aquests dies i a partir dels assaigs de Carles Riba, un pròleg a un llibre del poeta Maragall del periodista mallorquí Miquel dels Sants Oliver , membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans i director de La Vanguardia ara fa més o menys un segle. Escrivint sobre el dret de parlar, el periodista recordava una màxima de Naville, el filòsof i egiptòleg suís (a qui  no s’ha de  confondre , vull remarcar donat el nivell  mostrat per  alguns del nostres líders d’opinió, amb el famós exjugador del Manchester). ‘He cregut i és per això que he parlat’ , diu dels Sants Oliver que deia Édouard Naville, no confondre tampoc  amb el professor herborista de Hogwarts casat amb  Hannah Abbott, tavernera de ‘El Caldero Chorreante’ de la nissaga Harry Potter. ‘Si dubtés no parlaria’, sembla que ve a dir el fins ara per a mi desconegut Naville. Intel.ligent. A Catalunya estem instal·lats en el dubte permanent però tothom parla i sentencia.

Al menys això és el que sembla si fas un simple i superficial anàlisi de contingut del TL català a Twitter. Llevat d’ honorables i comptades excepcions, entre els membres de l’star system de la xarxa social del coitus interruptus , aquells que tenen l’enorme privilegi de saber sentenciar sobre el futur de Catalunya en només 140 caràcters, curiosament no es troben els intel.lectuals de més prestigi a casa nostra. Trobem humoristes i  tertulians, els grans líders d’opinió d’aquest país juntament amb els homes del temps i algun futbolista de limitat discurs , tots ells en tasques d’ auto promoció personal i professional  a la recerca de nous nínxols (mai millor emprat aquest lúgubre mot) . Tertulians , que per a desgràcia del personal,  majoritàriament aturats i jubilats, curs darrera curs seran suportats en  fatal dejà vú. Competint amb followers amb Torrente .També trobem algun polític obligat per les modes , no per la necessitat de proximitat amb el sofert ciutadà , cosa que per cert  sovint s’agraeix veient com es pot arribar a jugar amb 140 caràcters amb tanta precisió per arrodonir i concentrar en ells  tanta superficialitat. Habituals també són  els ‘aprendices de brujo’, normalment periodistes o polítics en estat de semiactivitat a l’espera de destí. Són aquells que fan de la interpretació el seu modus vivendi, que si pla A, que si pla B, que si falla el pla C….i tot això sense tenir en compte que a qui interpreten ni en té pla ni en té planol. També els i les  aspirants a tot. Aquest grup és el més divertit. Sabem per el Twitter de les seves preferències literàries, sempre et recomanen el millor,  des seus llocs de vacances, sempre cools, dels seus amics i amigues, sempre savis, moderns i fashions , de les seves populars i arrelades costums gastronòmiques. Propostes alternatives més enllà de les retòriques, ni una. I això si, mireu, sempre demanant que ‘prenguem nota’ . Moltes gràcies. I que dir dels professionals del retweet, actualitzada versió del ‘que inventen ellos’, algun d’ells amb altes responsabilitats polítiques

Però no tot havia de ser negatiu i risible. Cal destacar al TL les absències i els silencis. Absències simptomàtiques com per exemple les d’Antoni Puigverd, un dels pocs tertulians als  quals admiro, potser més per aquest tarannà d’enfant terrible que tant m’atrau  que pels seus encertats diagnòstics. O silencis en el TL com el de Raimon Obiols. Sembla mentida que una de les personalitats intel.lectuals i polítiques amb més  saviesa , legitimitat moral i política en l’entorn socialista hagi decidit posar-se el ‘vestit d’apicultor’ . Una de tres , o li ha d’haver entrat la corrent , ha d’estar épaté o , com diria Naville, té dubtes. Humilment l’encoratjo a trencar el silenci: la nova familia socialista el necessita. Tots dos  es deuen haver quedat sense caràcters, just ara,  quan segons els sempiterns estrategues, arriba l’hora de la política. Fins ara devíem estar jugant a l’scalèxtric. Llàstima, aquesta hora m’ha agafat ja  massa gran.

Vaig acabant. Sóc un gran voyeur mancat , conjunturalment,  d’il.lusió política: hi aniré a la Via Catalana. Amb dubtes i amb algún  motiu. Per trencar càlculs polítics però bàsicament per estar al costat de la il.lusió de la gent. A veure si així se’m contagia una mica. En aquest punt hauria de dir que no sóc independentista però prou que saben el que sóc la gent que m’interessa. Fonamentalment sóc socialista.

Vivim massa sovint en una conjuntura agra, avinagrada i és per això que acabo parlant d’il.lusió. D’ il.lusió de la bona, no de la ´maca’ , no de la ‘polaca’ , ja m’enteneu. I de cine com a metàfora. La il.lusió és molt difícil de combatre. S’equivocarà qui ho vulgui fer des del frontisme. Amb il.lusió és construeixen moltes coses. Qui no s’en recorda de l’ oficial britànic interpretat per Alec Guiness a El Puente sobre el rio Kwai i que al comandament de tropes presoneres en un campament japonés durant la II Guerra Mundial acaba per construir un pont als japonesos. Mai sabrem, tot i que jo em decanto per la  segona teoria, una mica pessimista, si  el britànic construeix el pont per aixecar la moral dels seus homes, o pel seu ego desorbitat i els seus deliris de grandesa, però el fet incontestable és que s’acaba construint un magnífic pont. Que acaba destruït, és veritat.

O qui no s’en recorda dels magnífics ciutadans de Villar del Rio encapçalats pel gran Pepe Isbert , als qui Berlanga i Bardem van donar vida  en la magistral  ‘Bienvenido Mr Marshall, ’ i que van transformar les seves vides i de pas la seva població  tot esperant als americans. Que tot sigui dit , van passar i no es van quedar però que mai més van tornar a ser els mateixos ciutadans grisos i ensopits. I a sobre la pel·lícula va servir per llançar una ‘tonadillera’ d’èxit.....

La il.lusió és un actiu fonamental en política. Construeix. Simplement s´ha de canalitzar col.lectivament cap a la no frustració. Les insensates zigues-zagues del President i  Convergència els hi passarà factura perquè porten ineludiblement a la frustració. Tant de bo que la Via Catalana sigui un èxit . Ho desitjo de tot cor. Jo hi aniré de voyeur i perquè em sento molt a prop d’aquesta il.lusió . Valoro el gir empàtic de l’Assemblea i d’Omnium tot i que sóc dels que encara penso que el procés necessita  d’una certa maduració i d’altres lideratges que facin que el pont no acabi destruït i que els americans no passin de llarg després de tant gran esforç col.lectiu. En aquest punt deixeu-me dir-vos que  potser faria bé el ‘procés ‘ anant a buscar finançament,  i de pas estalviar peatges,  entre aquells que liderant caixes sembla ser que van emmagatzemar ‘moltes possibilitats’. Potser voldrien ara ‘blanquejar’ consciències.

Insisteixo hem d’anar cap un ´procés’ que no acabi en frustració. La mateixa frustració que patim alguns , des d’altres trinxeres, davant la notable incapacitat per mobilitzar la gent, la societat,  en altres causes. Hi aniré perque considero que la causa nacional i social són una mateixa, conscient que per desgràcia a vegades el intentar col·locar els focus sobre determinades coses agafa un cert simbolisme superficial . Ara per ara el meu focus, la meva prioritat és el patiment de la gent , dels meus, davant una crisi ferotge. Amb el convenciment de l’impotència del govern dels millors per fer-hi front. N’estic convencut que aquest acte podria esdevenir  un acte simbòlic i humil de superació d’una certa resignació progressista. Sóc dels que  volen decidir però també dels que volen saber cap a on ens porta aquest procés. Els socialistes, els progressistes, som la garantia de la continuitat d’aquesta unitat civil, d’aquest sentiment de pertinença comuna de tots i totes, hagin nascut on hagin nascut. Ni el PP ni CiU per interessos partidistes podran frenar o interrompre plantejant un xoc identitari d’aquest procés d’unitat civil si som forts.  Volem la Catalunya de tots, la del ‘som i serem un sol poble’. Però també una Catalunya de justicia social . Sóc conscient de la dificultat des de la política i en l’actual conjuntura de ser creïbles  però és la nostra música irrennunciable  i ja sabeu que la música és un idioma sovint molt difícil de traduir. La il·lusió de la societat civil esdevé un gran material de construcció política. Hi aniré, ep! a títol  individual,  a donar suport no independentista a la Via Catalana. Al meu tram m’han assegurat qué no sobrarà ningú. Ni els que no som independentistes, amb molts d'ells em trobaré diumenge a La Festa de la Rosa.

Jordi Del Río, periodista