La
veritat Pere (Ventura), és que pel respecte que em mereixes no
m’ha sabut greu haver dedicat poc
més de quaranta minuts per escriure sobre temes endogàmics. Darrerament ho faig
massa i per tant t´haig de reconèixer una frustrant sensació de pèrdua de
temps, sobre tot després de llegir , per exemple, que vint nens han mort
intoxicats a l’Índia per la ingesta d’ aliments proporcionats pel seu propi govern
local. No sé si a través de beques menjador, a casa nostra i en una conjuntura
de crisi un gravíssim problema social que s’ha convertit , buidada de contingut
per la seva utilització esbiaixada, en la cançó anti sobiranista de moda .
Sovint massa doble moral.
Dit això, donat
que llegint un tuit teu vaig interpretar una certa confusió intentaré
modestament a través d’aquesta blocada aclarir-te alguns aspectes en relació a les celebracions , i
posteriors resultats mediàtics,
tant del darrer Consell nacional com de la comissió executiva a les
quals pertanyo.
Per a la
teva tranquil·litat començaré dient-te que crec que va ser un Consell nacional tranquil.
Previsiblement tranquil. Sorpresa i Consell nacional del PSC són paraules que
no combinen bé. Fins i tot ja des del seu inici vaig tenir la sensació que estava
assistint a un balsàmic meeting de
campanya, de candidat, amb la seva habitual parafernàlia sempre tan bé
preparada des de la dualitat , política
i professional, del bon company Òscar Saldaña. Molts dels assistents no eren
consellers nacionals, cosa que s’agraeix i que s’hauria de fomentar més, i per
tant la reunió va adquirir un segurament encertat caire de teràpia de
grup, de reafirmació militant
després d’una delicada setmana bastant cacofònica. De fet, el majoritari aval que
va obtenir la resolució sobre el
‘ple suport’ als acords de Granada en la votació exprés que se’ns va proposar, ja dissiparien per si mateixa qualsevol
dubte en relació a la placidesa de la reunió dominical. Però com bé diu un
insigne diputat nostre al Congrés, una cosa és la realitat i
una altra, sovint ben diferent, la realitat publicada. Ha de saber-ho bé, així
ho avalaría la seva dilatada carrera orgànica i pública gràcies al partit i a
la seva representativitat majoritària dins d’ell, la d’una federació amb un
miler de militants. Bé, el cas és que em veig obligat a donar públicament
alguna explicació en relació a la meva absència en la citada votació. I és que
llegeixo en la premsa, aquesta obsessió pràcticament quotidiana típica d’alguns
dirigents de l’esquerra més carrinclona i que fins i tot es dediquen grotescament
i en temps del 2.0 a elaborar
llistes de ‘gargantas profundas’, que s’han malinterpretat algunes absències,
segurament perquè aquestes van venir de membres de l’anomenada ‘dissidència’ o
minoria ( si volen poden pessigar-se). Diuen parlar poc amb els missatgers però
el dia que ho fan no emeten declaracions d’amor precisament. És més , amb un
convenciment sorprenent encotillen el debat polític en el terreny masclista
dels ‘mil homes’. Es veu que no es tractava tant de coherència política com
d’atributs (masculins) . Demanen i al·leguen discreció però sovint cometen
públicament errors de comunicació tan estrepitosos que tant de bo fossin ells
els que es mantinguessin de tant
en tant en un discret anonimat. Molt més si aquest actes provenen de qui amb
tota probabilitat sembla que està cridat a obtenir més altes cotes de
responsabilitat. Alguns d’ells fins i tot escriuen llibres en els quals posen a
parir sense cap prudència i discreció a ex companys seus . En qualsevol cas
reclamo des d’aquí, no sense un punt de cinisme, més encert a l’hora de parlar
amb la premsa. Als uns i els altres. La desafortunada comparació amb el millor
amic de l’home llegida en un diari
i aplicada sembla ser a uns companys, em va posar els pèls de punta. Tot sembla
indicar que aquesta havia estat
proferida curiosament des del sector més ‘guardián’ de les essències. Dit
això, espero que la meva excusa al menys tingui similar credibilitat, humil
servidor, a d’altres més
destacades i no tant comentades.
Essent pare
com sóc d’una preciosa adolescent, conscient de les problemàtiques que sovint les envolten, vaig òbviament prioritzar la meva tasca
paternal en motiu d’un dinar a casa meva amb uns amics i amigues seus i en el
que volia estar present amb suficient antelació per tal de pixar i marcar
territori. I és que tenint entre els assistents al dinar a un poca solta que la ronda , futur votant de Ciutadans,
d’aquests de canellera ‘banderita tu eres roja, banderita tu eres
gualda’ i que l’assumpte del dret a decidir li sona a votació popular per
escollir l’alineació de la selecció espanyola o per a veure qui surt primer de
la casa de Gran Hermano, vaig preferir estar present per tal de controlar
qualsevol possible pretensió
‘imperialista’ que pogués tenir amb la meva filla. Poca cosa més.
Sense signar
cap manifest , contramanifest o supramanifest, ni ho he fet fins ara ni ho faré mai perquè em provoca al·lèrgia
i rubor aquesta sensació de narcisisme polític, personalment havia declarat públicament la meva tendència a
un vot afirmatiu als acords de Granada.
Vot afirmatiu però crític, imperfecció reconeguda, ja que no recordo haver donat mai en la meva vida ‘ple
suport’ a res (tot sigui dit, no
recordo ara les meves paraules de compromís en la cerimònia de compromís amb la meva parella ). Ho he sentit en
boca d’alguns dirigents tots i totes molt més importants que jo perquè
pertanyen a l’autoanomenada majoria i estic d’acord : corren temps per remar en
una mateixa direcció , convençut que
aquesta no serà la que ens porti a l’abisme polític. A més, els avenços que
aquest acord suposa per al partit germà m’inclinaven a pensar que aquesta era
la millor opció. Tot i ser uns acords insuficients i situar-los en el centre
del debat polític constitueix una errada estratègicament letal, calia al meu
entendre un gest descompressiu per evitar aquesta imatge que acaba per
equiparar contraproduentment crítics amb torracollons, en castís , moscas cojoneras. Actitud que, tot sigui
dit, per insistent pot acabar
llastrant un projecte , la seva unitat (que no unanimitat) i esgotant a la bona
militància. Llàstima que la resolució va caure en les meves mans a l’hora de
l’aperitiu i sense pràcticament temps per calibrar els seus encerts o les seves
errades . Deuen ser aquesta mena d’episodis , que en bona part qüestionen la
nostra tradicionalment plural cultura
política, els que segurament em converteixen , al parer d’alguns , en un ‘dissident’.
Fins i tot he llegit , qui ens ho havia de dir , que la culpa és del tripartit.
Dono per suposat que no ens ha traït el subconscient lingüístic i que el malaurat
terme encunyat per la dreta catalana per batejar els recents governs d’entesa,
s’aplica en aquest cas també pejorativament
als dissidents de la majoria. Jo particularment , no de manera col·legiada, ho
continuaré sent mentre determinats tics es mantinguin. I és que continua
sorprenent-me la facilitat amb la que darrerament alguns, segurament fruit de
la inexperiència, cataloguen i reparteixen carnets de minories i majories. A on? , em pregunto sovint. Majoria a la societat, minoria al partit? Hem decidit , per
exemple, que el grup parlamentari socialista és un grup minoritari al
Parlament? Per cert, parlant de grup parlamentari, farien bé alguns dels seus
dirigents en no entrar en aquest tipus de disputes internes donat que
l’equilibri d’un grup es quelcom molt sensible com per actuar com un elefant en
una ferralleria . Com el bon vi, no tinc dubtes que amb el temps tot millorarà
però mentre tant m’agradaria que ens expliqués quina és la vara de mesurar
majories que utilitza. En una altra carta oberta, molt més interessant que la
que teniu entre els ulls, el gran Carles
Riba s’adreçava a Dionisio Ridruejo
en uns termes molt adients per puntualitzar alguna cosa en relació a majories ,
minories i dissidències. Molt adients en aquesta conjuntura de celebració dels
35 anys de la unitat socialista. Riba
li confirma al escriptor i polític sorià, de formació falangista però finalment
empresonat per lluitador antifranquista, que la seva amistat és sòlida perquè
va néixer del diàleg i no previament a ell . “Nuestra amistad pertenece a las que se crean porque una fuerza busca
otra fuerza para ejercerse por ella, conocerse y valer por ella, en la
colaboración o en la divergencia, no importa, pero siempre en la integridad (…)
Somos amigos para que tú seas tú y yo sea yo”. No m’estendré en aquest
punt, no cal.
Pere,
destacaria alguna cosa més, res
important, poc transcendent. Potser assenyalar l’enèsima capitalització de la
figura de Rafael Campalans a qui darrerament
li deuen estar xiulant molt les orelles allà on descansi. Però la veritat, fa
falta pedagogia. Té raó el nostre primer secretari que va il.lustrar aquesta
necessitat amb una magnífica anècdota. Després d’un dia intens per les illes
afortunades els companys canaris li van petar : Carai Pere, si pensàvem que eres independentista! Doncs el
mateix portes endins.
Constatar també
que per culpa del subconscient ‘hay
amores (nacionales) que matan’ i que provoquen honorables rectificacions.
Pena que una rectificació, no sóc conscient ara de qui ho va dir, és una mala
noticia produïda dues vegades. A vegades l’economia en el llenguatge és una
pràctica fantàstica. Ja ho deia Oscar
Wilde : per escriure (gairebé tothom porta amb càlcul la seva xerradeta escrita) has de tenir
quelcom a dir.
Una mica més
greu, però no cal que t’esquincis les vestidures, va ser la poc compresa
intervenció d’un company de terra endins. Ara entenc el motiu pel que s’està
quedant sense militants : no l’entenen. El voluntariós company, intentant emular a l’inoblidable jardiner
que magistralment va interpretar en el cel·luloide Peter
Sellers , va parlar de la necessitat de tallar les males herbes al partit, fet que va comptar amb el majoritari,
també, assentiment dels consellers i conselleres. Donat que vint i quatre hores
més tard s’havia de produir la compareixença parlamentària d’un company, no sé si ja ex militant
del partit, per tal de donar explicacions d’una polèmica gestió de remuneració
milionària en una entitat financera, hom podia pensar que la seva intervenció
feia referència a actituds tan poc exemplificadores com aquesta. O d’altres,
com per exemple la que afecta vergonyosament a , no sé si també ja ex militant
del partit, dirigent d’una coneguda empresa de Terres de l’Ebre , que ha deixat
a moltes famílies en el llindar de la desesperació. O moltes altres actuacions
que podrien ser catalogades de males herbes però que no venen al cas. Autèntica
dissidència socialista. Però no, sembla que no. El company en qüestió es
referia a un altre tipus de dissidència. I en aquest punt la seva aportació , presa com a consell , també va ser
inoportuna : tothom sap que ‘malas
hierbas nunca mueren’.
Però deixa´m
acabar amb un missatge optimista. El projecte socialista reeixirà a Catalunya
perqué les persones, els personalismes, els resistents, els aprofitats, els
redactors de manifestos, els estrategues de sempre, els de la primera fila, els crítics perennes amb càrrecs i
escons, els hereus dels cobradors del frac garants de les essències….Tots
aquests passen però la necessitat d’un projecte com el nostre roman. Molt més
en aquest context de societats cada cop més desiguals en el que , com diu Jordi
Homs, el socialisme, el socialisme català, esdevé imprescindible!.
Apareixeran
nous activismes, noves forces. Tenim una bona pedrera : la societat a la que el
nostre projecte representa, ara si, molt majoritàriament. Un bon exemple: acaba
de néixer l’Odon, un nadó preciós fruit de la Sònia i d’un amic de mirada asimètrica, voluntat de ferro i prometedor futur en l’espai socialista (si la manca de generositat de l’entorn
no l’hi ho impedeix). Si la política i la seva concepció , bona o dolenta, és
hereditària que pel que veig darrerament en el meu entorn així ho sembla, tenim
un nou i bon socialista entre nosaltres. És la principal característica del
socialisme : la regeneració, els nous inicis, els nous naixements.
Jo ja estic una mica cansat. Necessito
les vacances. Bon estiu Pere!
0 comentaris:
Publicar un comentario