Modestament crec que haurien de ser conscients que tenen davant els seus ulls un article conjunturalment revolucionari. I és
que la meva intenció no és criticar al PSC per la disminució de la capa d’ozó .
Criticar als socialistes catalans s’ha convertit en el gran esport de moda
nacional. Segurament motius trobaria atès que destruir , com ja han de saber
tots vostès , és mes fàcil que construir.Quins obscurs interessos
s’amagaran darrera aquesta pulsió destructiva?
Per
exemple, un bon motiu seria que
aquest article, espero que ara no em traeixin, no serà difós mai pels canals
oficials de comunicació del partit per que , pel que sembla i és totalment legítim, el meu verb no és
del grat d'els qui per allí decideixen. En qualsevol cas no pensin que tinc les
meves feromones polítiques domesticades pel fet de formar part de la direcció del
partit: l'hemeroteca i la meva trajectòria m'avalen. És més, també la critica
des de les mateixes files socialistes, el foc amic, s'ha convertit en un esport
de moda , sovint inexplicable sobretot quan prové de qui acumula anys, i
càrrecs, de coresponsabilitats en el partit.
El
cas és que diumenge passat la meva neboda de cinc anyets em suggeria sense voler una bona reflexió :
a Catalunya no tenim mitjans públics, sinó nacionals. Quelcom diferent. Vaja ,
com a Veneçuela on hem vist saltar d'alegria sense cap rubor als tertulians de
la televisió publica-nacional després del triomf d'Hugo Chavez. “Tiet, qui és
aquest senyor que surt tant per TV3?, su
cara me suena “ , em va interpel·lar la petita Paula. Vaig esperar uns
segons abans de donar-li la resposta segurament esperançat que la sopa de lletres que era a punt de
xarrupar li pogués combinar màgicament, o tal vegada per esgotament , les tres
lletres màgiques : Mas. Per un moment em vaig imaginar a Pilar Rahola i a Joel
Joan saltant d'alegria la nit del proper 25 de novembre des del plató de TV3 en
motiu d'una hipotètica victòria del “Massies” autodeterminador. Una mica més
lluny, en el plató de Intereconomia, Letícia Sabater plorava sense consol ,
aparent, en l'espatlla d'Albert Boadella pel mateix motiu.
Reconeguin
el to irònic per favor. Em doldria poder fer mal , generalitzant , a la majoria
d'excel·lents professionals d'una televisió exemplar en les seves formes. I lamentable
en el fons conceptual. El fons dirigista que des de fa anys vénen construint el
binomi Homs-Madí i que té en l'actual conjuntura política el seu punt àlgid. La
prudència em fa estalviar la descripció del sentiment de record que em va
provocar el telenotícies vespre del passat diumenge dia 7 d’octubre. Seré suau
: el NoDo en català i en colors. Mas al Camp Nou, Mas a la cimera castellera,
volen més?. Mas , hasta en la sopa. Resulta
evident perqué su cara le suena a
Paula .
M'apropo
així , posant-me seriós, al concepte de corrupció estructural encunyat pel genial
sociòleg francès Pierre Bordieu . La nostra televisió publica és cada vegada
mes oficial i menys pública. Des d'una concepció nítida i clara de servei
públic, la nostra televisió pública es desvia i ens desvia d’algunes coses
essencials des del punt de vista social. Curiosament de les que no són de
l’agrat de CiU : el diumenge era el dia de les protestes al carrer contra les
retallades socials. Són per
ventura TV3 i Catalunya Ràdio una “unidad
de destino en lo nacional” segons la concepció convergent? . Per exemple, quines garanties
democràtiques ens dona en relació a quelcom tant important com el dret a
decidir, a un referèndum sobre la nostra sobirania , una televisió pública tant
esbiaixada. Tot esperant per cert, que el redactor de la pregunta del
desitjat, al menys per a mi, referèndum no sigui el mateix que redacta les puerils preguntes que
suggereixen els Matins als telespectadors : d’antuvi ja se saben els resultats . I tot esperant que el renacentista presentador
estrella dels matins a la ràdio pública, aquest que suggereix el que han de
proposar els partits polítics en els seus congressos, no presenti la propera
nit electoral per no malmetre la seva credibilitat . També “le suena su cara” a
Paula aquest noi que combina, de manera magistral, legítim independentisme
matinal amb folkore typical spanish
de nit en una cadena privada d’accionistes poc donats a viatjar a Ítaca. Com diu Lluís Bassets "el periodisme hauria de fer un jurament
hipocràtic d'escepticisme ". Si algú amb responsabilitats als nostres
mitjans públics no fa aquest jurament, acabaran convertint a TV3 en una gran televisió educativa :
ens convidaran a una gran majoria de catalans i catalanes lliurepensadors a apagar l’aparell , agafar un llibre i
anar se’n al llit.
Jordi
del Río , periodista
0 comentaris:
Publicar un comentario