(Discurs de presentació de candidatura)
Companyes,companys,
començaré personalitzant amb dues persones la satisfacció que em produeix, no el fet de presentar-me avui en aquesta assemblea com a candidat a primer secretari , sinó la possibilitat de poder confrontar i exposar el meu projecte amb un altre company. Això és l’essència de la democràcia, diria més, és la festa de la democràcia.
Un primer agraïment és per al company Enric Fernàndez-Velilla. N’estic convençut que serà , si així ho decidiu, un excel·lent primer secretari. He tingut aquests dies el plaer de parlar llargament amb ell i la sintonia política i personal és notable. Ens entendrem, segur. Fins i tot , crec Enric que ho puc dir sense pecar d’indiscret, hem arribat a la conclusió que ha estat una pena no haver-nos conegut abans.
El segon agraïment esdevé avui segurament una obvietat però li vull posar un especial èmfasi : un agraïment per al primer secretari sortint , el company Èric Gómez . Èric crec que t’has guanyat a pols un lloc destacat en la història d’aquesta agrupació. Segur que has comès errors, qui no en comet , en bona part tinc la sensació que en aquest acte jo n’estic cometent un, més a títol personal que no pas col·lectiu . Però Èric , et mereixes un reconeixement per haver garantit la pluralitat i el debat en aquesta agrupació. En aquest sentit has estat fidel a una enorme herència, a vegades singular.
”Seria fantàstic que res no fos urgent”. Sóc conscient que parteixo en aquesta legítima cursa amb desavantatge, de fet es podria dir que encapçalo una candidatura exprés. Demano disculpes, però un grup bastant nombrós de militants em van seduir fa 48 hores , per cert, en un lloc que porta un nom ideal per a la seducció : Aromes, per a que em presentés com a candidat. Els hi agraeixo. Sempre he pensat que millor dues candidatures, o tres, que una. És una mostra de vitalitat del partit. Sempre des de la suma, des d’actituds propositives. No ha estat una decisió fàcil, us ho podeu imaginar. Però crec que des del passat congrés nacional, aquest partit està en una conjuntura ideal per donar passos al front, per reivindicar la política en majúscules. Crec que d’aquest darrer congrés , i parla un membre de l’executiva nacional que venia d’una candidatura alternativa a l’actual primer secretari, ha sorgit una nova generació que ha fet un pas endavant i comença a parlar alt i clar. N’estic convençut que la Imma (Moraleda) compartirà amb mi aquesta percepció. Una generació que vol superar inèrcies del passat i que no necessita que li recordin constantment l’article 19 de la declaració universal del drets humans : el dret a opinar i discrepar en llibertat. Amb un discurs autèntic, positiu, entenedor, sense concessions als tòpics, amb continguts i propostes polítiques concretes i constructives. I tot això en bona part gràcies a l’actitud del Primer secretari. Potser no ho tindrà fàcil. Però amb mi que hi compti.
I no ha estat fàcil la decisió perquè després de parlar amb l’Enric les coincidències són notables. Comparteixo en bona part el seu posicionament. Val a dir que resulta difícil discrepar d’un document que pel seu tarannà de campanya òbviament està, com segurament ho estarà la meva exposició, farcit de bones intencions i de generalitats. Són dies de paraules, a vegades redundants. Però la paraula ha de ser un compromís. Sobretot per a nosaltres si volem recuperar la confiança de la ciutadania i treure’ns el cartell, com sovint diu en Joan Subirats , de “acceso restringido”. A través de les paraules expressem, sovint sense adonar-nos, el que som : aspiracions, emocions, il·lusions col·lectives. No les podem prostituir . Esdevenen el termòmetre de la nostra autenticitat. Que no ens passi com en les pel.lícules de Woody Allen, que tothom parla de sexe i després ningú el pràctica. No podem devaluar les paraules.
Però he decidit donar el pas. Potser les emocions han comptat també. La política és una dimensió humana, com deia Hannah Arendt. Un dimensió en la que cal recordar no hi tenen cabuda les petites i lamentables picabaralles personals : l’enemic disfressat de dreta està fora, no dins . Un exemple d’emocions : de ben segur que tots vosaltres heu tingut alguna vegada una sensació similar a la que jo vaig tenir quan fa un any vaig tornar a creuar la porta de l’agrupació. És aquella sensació que a vegades sentíem quan anàvem a casa dels avis, quan entrem en una casa antiga o fem una mudança : que alguna cosa queda de qui les va viure. I aquí, entre d’altres companys i companyes, han habitat i habiten persones , activistes , per a mi molt importants. Miquel Casablancas, Josep Moratalla, , Núria Gispert , Dolors Torrents i tant d’altres , com el mateix Jordi Hereu, i que tots ells formen part d’una determinada manera d’entendre el partit de la qual jo em sento modest deixeble : el partit proper a la gent, fidel als seus valors i combatiu, en les lluites nacionals però sobretot en les lluites socials. Crec que de tant en tant se’ns fa necessari parlar del passat per saber projectar millor el futur. Saber d’on venim per apuntar millor cap a on volem anar. Fa gairebé trenta anys que entrava a Ruben Darío de la mà de la Núria Gispert i ara he tornat. Venia de la Sagrera, de la cellera com li dèiem nosaltres quan érem petits, el company Fortes segur que coneix l’origen de la nomenclatura del barri. No us enganyo, he tornat amb ganes, com amb ganes estic a l’executiva nacional. No per aspirar a un càrrec. Ja us avanço, no aspiro a res. Rebutjo categòricament un partit , no n’estic segur de qui és la paternitat de la consideració, en el que “de cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Deixeu-me expressar-vos en aquest punt una dèria personal : crec que la tendència d’un partit sociopolític del segle XXI hauria de marcar paulatinament la desaparició de la figura del secretari d’organització o del buidatge de moltes de les seves funcions i amb aquest criteri treballaré. Confio molt més en el treball en comissions , amb eines de gestió del coneixement i amb les noves tecnologies. Hauríem de saber simplificar com deia Delors, per cert semànticament no vol dir el mateix que retallar, i m’agradaria aprimar l’estructura de l’executiva i aprofundir en el treball en comissions. Un partit socialista no pot reduir-se a una mera estructura on s’organitzen jeràrquicament i claustrofòbicament persones que fan o volen fer “carrera política” . L’organització és necessària , no dic que no, però ho és per garantir la dinamització social, que és l’objectiu. Com deia en Andreu Nin “que cap dogma ens aturi”.
No se si cometré una segona indiscreció , però l’altra dia, a la darrera executiva, la Noèlia pronunciava unes paraules amb les que estic profundament d’acord : això de la política ens ho hauríem de prendre amb un cert distanciament personal , deia, perquè moltes de les nostres prioritats estan a fora, en els nostres cercles familiars , d’amics. Segurament opina com tots nosaltres però té raó en remarcar-ho. Seria un error concebre el partit com el Club de los corazones solitarios. Avui, en el dia de la dona, de tot cor, et desitjo el millor perquè jo que soc una persona profundament radical amb la igualtat de gènere, no podria ser d’una altra manera : visc fantàsticament rodejat de tres dones, us envejo una cosa : aquesta enorme aventura que significa la maternitat i que el home per qüestions naturals no pot viure amb la seva màgica força. Sort .
Continuo. Crec en un partit que aprofita l’experiència del passat i del present i per tant ja us avanço una primera proposta programàtica : la creació d’una Comissió de l’experiència i bones pràctiques que reuneixi a tots i a totes els que han tingut responsabilitats orgàniques de primer nivell en aquesta agrupació i que des d’ella han donat el salt a més altes responsabilitats i que com sabeu són molts i moltes i de molt lideratge. Perquè en certa mesura, des de Sant Andreu hem fet escola. M’ha fet molta il·lusió sentir de primera mà que també podrem comptar amb la Núria Gispert. Aquest districte ha estat sempre socialista i això es deu al treball encapçalat per ex primers secretaris i ex regidors. Fora bo posar en valor la feina i l'experiència de totes les persones que han treballat durant 34 anys. Perquè mireu el que ha significat l’experiència pel moviment 15M. Els dinamitzadors conceptuals, ideològics del 15M han estat gent experimentada: Stephen Hessel, Helmuth Schmit , a Espanya José Luis Sampedro , Estefania , Arcadi Oliveres a Catalunya ...i tant d’altres. Recordo com fa ara un any vam convidar des de Nou Cicle a parlar a Josep Moratalla a Saifores en un acte amb 400 persones. Us puc ben assegurar que la seva intervenció , està a la web de Nou Cicle, va ser la més indignada i , per cert, la més llargament aplaudida.
Per tant m’he decidit a fer un pas endavant perquè n’estic convençut el nostre gran adversari és aquesta tendència a passar de llarg , pensar que davant la crisi de valors i la complexitat del moment resulta absurd malbaratar energies , que hi ha poca cosa a fer i que, per tant, està justificat resignar-se i quedar-se amagat en les falses unanimitats. O aixoplugat en el partit del sofà, com anomena Rasmussen, el President del Partit socialista europeu (PES) a aquest perill. En sintonia amb això no vull fer això que sovint diuen que deia el general Franco als seus ambaixadors quan anaven al Pardo : “Hagan como yo, no se metan en política”.
Doncs si, em fico en política, de fet ja porto gairebé 30 anys, per treballar amb vosaltres perquè la greu situació requereix de tots nosaltres, dels que formem part d’una candidatura i dels que formen part de l’altra. Unió i llibertat. No podem tolerar per exemple que la dreta, la catalana i l’espanyola, critiquin als nostres sindicats per corporativistes. Què no són interessos molt més potents i corporativistes i escapolits de tot control públic els de les agències de rating? El diumenge hauríem de sortir tots al carrer en contra d’aquesta inconstitucional reforma. No per posar-nos necessàriament darrera d’una pancarta partidista, sinó per barrejar-nos amb els nostres conciutadans, amics i amigues, veïns. Fa relativament poc vam ser nosaltres els que aprovàvem una reforma laboral, que ni de llarg era com aquesta, però que en la seva música també desafinava. Potser en aquest punt estic una mica agre però em preocupa, com a vosaltres, el futur de les meves filles i perquè també com vosaltres estic patint l’efecte de les retallades. Jo soc professor universitari a l’Autònoma i aquest quadrimestre , com sóc associat, no he pogut fer allò que més m’agrada, donar classes. I mentre la Universitat està així altres parlen d’Eurovegas i casinos.
Mireu, he dit que estava molt d’acord amb el document de l’Enric. Només mantinc una preocupació i un dubte que n’estic segur ell mateix sabrà esvair . Parlen del Grup municipal com a punta de llança de l’Agrupació. N’estic plenament convençut després de parlar amb ell que això no significa una voluntat de controlar l’agrupació des del Consell de districte. Però hauríem de ser més explícits . Molt més quan en la seva candidatura hi és el nucli , no m’agrada la paraula dur, el nucli central del Consell de districte. Suposo que per casualitat i legítima afinitat. Perquè crec que darrerament hem comès alguns errors : buidar, abandonar al partit, mentre es governava des de tots dos costats de la Plaça Sant Jaume n’ha estat un. Per un criteri de subsidiaritat no podem fer el mateix al nostre nivell. Hem de saber separar millor els papers i millorar la coordinació entre executiva i grup municipal: els tres càrrecs obligatoris, principals, de l'executiva no haurien de ser del grup municipal. Tenim exemples recents a l’agrupació. El mandat de tots sempre ha de ser el de l'assemblea sobirana. Hem de reconstruir el comitè d'enllaç.
En definitiva, les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia i han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització. Hem de saber avançar cap a una relació oberta i productiva, d'intel·ligència col·lectiva, dins del partit i també portes enfora amb sectors que hem gradualment deixat abandonats. Necessitem amb urgència obrir el partit internament i externament, restablir un model de funcionament intern obert i participatiu, això com una nova relació de confiança amb els ciutadans i ciutadanes del món associatiu, sobretot amb els més joves.
En aquest punt, no puc parlar d’intel.ligència col.lectiva sense presentar al meu equip. Ho simbolitzaré per estalviar temps en tres persones : la Gemma Serrasolsas , l’Eduard Alonso i l’Andreu Raya. Diuen que la política és una cosa molt endogàmica, crec que ja no estic a temps de demanar-los el divorci a la Gemma i a l’Eduard, dues persones d’una coherència socialista impressionant. La seva filla ho tindrà fàcil per a créixer en valors. I l’Andreu, jo sóc un incondicional per la seva capacitat intel·lectual i humana però em barallo molt amb ell : sempre li dic que és una mica càndid. Creixerà políticament i tindrà projecció , n’estic convençut. Ara, això si, no intentis mai ser secretari d’organització, duraràs dos dies. Hi ha més gent, però no m’estendré massa. Gràcies Àngels, Oriol….
Continuo, hem de millorar la transparència per crear confiança a l'afiliat i a la ciutadania: una altra proposta , la creació d'un espai físic a l'agrupació i virtual a la xarxa accessible amb tota la documentació interna i externa del partit i del districte, per poder tenir criteris dels temes que es tractin a l'assemblea o a les taules de debat. Amb això em dedicaré amb cos i ànima : sóc el secretari de qualitat democràtica de l’executiva nacional. I ja us avanço em proposo crear la figura del defensor del militant: figura que permet tenir un espai al marge de la executiva i el grup municipal per ser escoltat i que faci un seguiment, no una fiscalització, de la feina de l’executiva i del grup municipal. Que vetlli i asseguri el compromís de que, quan l'agrupació hagi de postular-se sobre temes en els que no hagi consens previ, es produirà el debat necessari per a que sorgeixi una resolució que haurà de ser aprovada per l’assemblea. Guanyi qui guanyi, em diuen que en Josep Pujol o el mateix Eduard serien uns excel.lents defensors dels militants.
Com impulsaré la creació d’un Consell obert o ciutadà. Hem de garantir una presència activa en els òrgans de direcció del partit de representants de la societat civil, del moviment associatiu i sindical, del món cultural i dels àmbits professionals que facin del PSC un partit cada vegada més obert i arrelat en la societat. Des de Nou Cicle vam elevar a la categoria de resolució congressual l’establiment d’un Consell Obert i participatiu . Ho podríem aplicar com a bona pràctica a nivell de Sant Andreu. Les seves recomanacions haurien de ser exposades a l'assemblea.
Proximitat, aquest és un tema estratègic i diferencial del nostre adn. Hem de potenciar els equips de barri: continuar la descentralització per donar més paper als afiliats. Això és clau en l'increment d'afiliats. La notable valoració de la feina feta per l’Èric en aquest sentit és majoritària. Hem de continuar impulsant la creació d'equips temàtics en la línia dels equips de barri i donant paper als afiliats pels temes d’interès.
Parlar del paper de la JSC per a mi és pràcticament un tema romàntic. Vaig tenir el plaer de treball, ja fa alguns anys i des de l’amistat i el convenciment , amb els equips de dos dels primers secretaris que juntament amb els companys Joan Viñalonga, Miquel Iceta i Jordi Casanovas van fer més per apuntalar l’organització juvenil : Javier Soto i Joan Ignasi Elena. La JSC és clau per recuperar el vot jove : s'ha de recuperar un conseller de la JSC encara que sigui a l'oposició al Districte.
Em comprometo a que les negociacions de llistes es realitzaran amb criteris transparents. L’Enric coincidirà amb mi segurament en aquest punt però segurament coincidirà també en que haurem de lluitar contra inèrcies del passat.
Vaig acabant, dos qüestions genèriques que per a mi són importants : no és la meva intenció alliçonar ningú, demano disculpes si en algun moment ho ha semblat, no em considero ni més renovador, ni més catalanista, ni més d’esquerres que cap company d’aquesta agrupació.
La primera es incidir una vegada més en la nostra inequívoca orientació ideològica i política cap el manteniment de l’Estat del benestar : la defensa de la nostra identitat és també la defensa del nostre estat del benestar.
La segona és que ara toca mirar al futur i crec que el que ha de fer el PSC ara és recuperar part del seu repte fundacional : guanyar la majoria, governar Catalunya. Ens mereixem un govern millor. I per això és imprescindible recuperar Barcelona, recuperar municipis. Això fa necessari l’obertura d’ una nova etapa de diàleg, entesa i aliança dels components de signe progressista. Una Aliança Catalana de Progrés que cal aconseguir de cara al 2014 , o quan toqui, i que no hauria de traduir-se en una mera aliança de partits, com el que va significar el tripatit sinó en un ampli moviment de base social, política i cultural. A l’altura de l’Estatut i disposada a guanyar un pacte fiscal just . Hem de tornar a connectar amb la nostra credibilitat i centralitat nacional. N’estic segur que des de Sant Andreu, com sempre, ajudarem a recuperar Barcelona, aquella que en bona part van somiar i construir en Pasqual i el PSC. I de Barcelona a la Generalitat. Sant Andreu ha de ser capdavantera dins de Barcelona perquè el proper o la propera Alcalde/dessa sigui socialista. Malgrat les dificultats, si treballem , ho tindrem relativament fàcil davant d’aquesta dreta barcelonina agra i mal copulada perquè no ens hem d’oblidar que defensem els ideals de la majoria dels nostres ciutadans i ciutadanes.
La Dreta ens ha guanyat la batalla ideològica, en les últimes conteses electorals, ara toca treballar per recuperar terreny, sinó no podrem transformar ni canviar res, no podem resignar-nos .L'Esquerra només té la política. Ells volen el camp lliure per a determinats poders, econòmics i mediàtics que , per cert, no estan subjectes a cap control democràtic.
Volem que Sant Andreu segueixi essent socialista, i també que li sigui reconeguda la seva tasca, no podem renunciar a recuperar el segon regidor que vam tenir a l’anterior mandat i no podem aspirar només a obtenir un suplent al Congrés dels Diputats. Tenim companys i companyes molt vàlids i vàlides. I tenim la força i la capacitat per aconseguir-ho, tots junts.
Acabo fent una crida a les dues candidatures : hem d’acceptar la bona fe i les credencials de l’altre amb generositat. Crec que serà fàcil, però si per algun motiu no s’aconsegueix esdevindrem estèrils alhora de guanyar les properes batalles.
En aquest procés , que per a mi a durat només 48 hores, m’he comportat, crec, de manera escrupolosament democràtica . Cap militant dels que estan ara en aquesta assemblea pot dir que jo li he fet una simple trucada personal o li hagi enviat un mail per tal que vingués a l’Assemblea o demanar-li el vot . I ara tampoc ho faré. Jo no us demanaré el vot, seria legítim , potser perquè és quelcom que em ruboritza, demanar una de les coses més preuades de l’ésser humà : l’exercici de la seva llibertat. Us demano confiança, gràcies per haver-me donat aquesta oportunitat de contribuir a plantar el que jo considero una modesta llavor. La llavor de Sant Andreu, la llavor d’una nova unitat i consens. La llavor que faci créixer una nova etapa que ens porti cap a la recuperació democràtica de les institucions. Gràcies
Jordi del Río
Sant Andreu, 8 de març de 2012
Resultats Assemblea :
Jordi del Río 33’1%
Enric Fernàndez-Velilla 66’9 %
començaré personalitzant amb dues persones la satisfacció que em produeix, no el fet de presentar-me avui en aquesta assemblea com a candidat a primer secretari , sinó la possibilitat de poder confrontar i exposar el meu projecte amb un altre company. Això és l’essència de la democràcia, diria més, és la festa de la democràcia.
Un primer agraïment és per al company Enric Fernàndez-Velilla. N’estic convençut que serà , si així ho decidiu, un excel·lent primer secretari. He tingut aquests dies el plaer de parlar llargament amb ell i la sintonia política i personal és notable. Ens entendrem, segur. Fins i tot , crec Enric que ho puc dir sense pecar d’indiscret, hem arribat a la conclusió que ha estat una pena no haver-nos conegut abans.
El segon agraïment esdevé avui segurament una obvietat però li vull posar un especial èmfasi : un agraïment per al primer secretari sortint , el company Èric Gómez . Èric crec que t’has guanyat a pols un lloc destacat en la història d’aquesta agrupació. Segur que has comès errors, qui no en comet , en bona part tinc la sensació que en aquest acte jo n’estic cometent un, més a títol personal que no pas col·lectiu . Però Èric , et mereixes un reconeixement per haver garantit la pluralitat i el debat en aquesta agrupació. En aquest sentit has estat fidel a una enorme herència, a vegades singular.
”Seria fantàstic que res no fos urgent”. Sóc conscient que parteixo en aquesta legítima cursa amb desavantatge, de fet es podria dir que encapçalo una candidatura exprés. Demano disculpes, però un grup bastant nombrós de militants em van seduir fa 48 hores , per cert, en un lloc que porta un nom ideal per a la seducció : Aromes, per a que em presentés com a candidat. Els hi agraeixo. Sempre he pensat que millor dues candidatures, o tres, que una. És una mostra de vitalitat del partit. Sempre des de la suma, des d’actituds propositives. No ha estat una decisió fàcil, us ho podeu imaginar. Però crec que des del passat congrés nacional, aquest partit està en una conjuntura ideal per donar passos al front, per reivindicar la política en majúscules. Crec que d’aquest darrer congrés , i parla un membre de l’executiva nacional que venia d’una candidatura alternativa a l’actual primer secretari, ha sorgit una nova generació que ha fet un pas endavant i comença a parlar alt i clar. N’estic convençut que la Imma (Moraleda) compartirà amb mi aquesta percepció. Una generació que vol superar inèrcies del passat i que no necessita que li recordin constantment l’article 19 de la declaració universal del drets humans : el dret a opinar i discrepar en llibertat. Amb un discurs autèntic, positiu, entenedor, sense concessions als tòpics, amb continguts i propostes polítiques concretes i constructives. I tot això en bona part gràcies a l’actitud del Primer secretari. Potser no ho tindrà fàcil. Però amb mi que hi compti.
I no ha estat fàcil la decisió perquè després de parlar amb l’Enric les coincidències són notables. Comparteixo en bona part el seu posicionament. Val a dir que resulta difícil discrepar d’un document que pel seu tarannà de campanya òbviament està, com segurament ho estarà la meva exposició, farcit de bones intencions i de generalitats. Són dies de paraules, a vegades redundants. Però la paraula ha de ser un compromís. Sobretot per a nosaltres si volem recuperar la confiança de la ciutadania i treure’ns el cartell, com sovint diu en Joan Subirats , de “acceso restringido”. A través de les paraules expressem, sovint sense adonar-nos, el que som : aspiracions, emocions, il·lusions col·lectives. No les podem prostituir . Esdevenen el termòmetre de la nostra autenticitat. Que no ens passi com en les pel.lícules de Woody Allen, que tothom parla de sexe i després ningú el pràctica. No podem devaluar les paraules.
Però he decidit donar el pas. Potser les emocions han comptat també. La política és una dimensió humana, com deia Hannah Arendt. Un dimensió en la que cal recordar no hi tenen cabuda les petites i lamentables picabaralles personals : l’enemic disfressat de dreta està fora, no dins . Un exemple d’emocions : de ben segur que tots vosaltres heu tingut alguna vegada una sensació similar a la que jo vaig tenir quan fa un any vaig tornar a creuar la porta de l’agrupació. És aquella sensació que a vegades sentíem quan anàvem a casa dels avis, quan entrem en una casa antiga o fem una mudança : que alguna cosa queda de qui les va viure. I aquí, entre d’altres companys i companyes, han habitat i habiten persones , activistes , per a mi molt importants. Miquel Casablancas, Josep Moratalla, , Núria Gispert , Dolors Torrents i tant d’altres , com el mateix Jordi Hereu, i que tots ells formen part d’una determinada manera d’entendre el partit de la qual jo em sento modest deixeble : el partit proper a la gent, fidel als seus valors i combatiu, en les lluites nacionals però sobretot en les lluites socials. Crec que de tant en tant se’ns fa necessari parlar del passat per saber projectar millor el futur. Saber d’on venim per apuntar millor cap a on volem anar. Fa gairebé trenta anys que entrava a Ruben Darío de la mà de la Núria Gispert i ara he tornat. Venia de la Sagrera, de la cellera com li dèiem nosaltres quan érem petits, el company Fortes segur que coneix l’origen de la nomenclatura del barri. No us enganyo, he tornat amb ganes, com amb ganes estic a l’executiva nacional. No per aspirar a un càrrec. Ja us avanço, no aspiro a res. Rebutjo categòricament un partit , no n’estic segur de qui és la paternitat de la consideració, en el que “de cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Deixeu-me expressar-vos en aquest punt una dèria personal : crec que la tendència d’un partit sociopolític del segle XXI hauria de marcar paulatinament la desaparició de la figura del secretari d’organització o del buidatge de moltes de les seves funcions i amb aquest criteri treballaré. Confio molt més en el treball en comissions , amb eines de gestió del coneixement i amb les noves tecnologies. Hauríem de saber simplificar com deia Delors, per cert semànticament no vol dir el mateix que retallar, i m’agradaria aprimar l’estructura de l’executiva i aprofundir en el treball en comissions. Un partit socialista no pot reduir-se a una mera estructura on s’organitzen jeràrquicament i claustrofòbicament persones que fan o volen fer “carrera política” . L’organització és necessària , no dic que no, però ho és per garantir la dinamització social, que és l’objectiu. Com deia en Andreu Nin “que cap dogma ens aturi”.
No se si cometré una segona indiscreció , però l’altra dia, a la darrera executiva, la Noèlia pronunciava unes paraules amb les que estic profundament d’acord : això de la política ens ho hauríem de prendre amb un cert distanciament personal , deia, perquè moltes de les nostres prioritats estan a fora, en els nostres cercles familiars , d’amics. Segurament opina com tots nosaltres però té raó en remarcar-ho. Seria un error concebre el partit com el Club de los corazones solitarios. Avui, en el dia de la dona, de tot cor, et desitjo el millor perquè jo que soc una persona profundament radical amb la igualtat de gènere, no podria ser d’una altra manera : visc fantàsticament rodejat de tres dones, us envejo una cosa : aquesta enorme aventura que significa la maternitat i que el home per qüestions naturals no pot viure amb la seva màgica força. Sort .
Continuo. Crec en un partit que aprofita l’experiència del passat i del present i per tant ja us avanço una primera proposta programàtica : la creació d’una Comissió de l’experiència i bones pràctiques que reuneixi a tots i a totes els que han tingut responsabilitats orgàniques de primer nivell en aquesta agrupació i que des d’ella han donat el salt a més altes responsabilitats i que com sabeu són molts i moltes i de molt lideratge. Perquè en certa mesura, des de Sant Andreu hem fet escola. M’ha fet molta il·lusió sentir de primera mà que també podrem comptar amb la Núria Gispert. Aquest districte ha estat sempre socialista i això es deu al treball encapçalat per ex primers secretaris i ex regidors. Fora bo posar en valor la feina i l'experiència de totes les persones que han treballat durant 34 anys. Perquè mireu el que ha significat l’experiència pel moviment 15M. Els dinamitzadors conceptuals, ideològics del 15M han estat gent experimentada: Stephen Hessel, Helmuth Schmit , a Espanya José Luis Sampedro , Estefania , Arcadi Oliveres a Catalunya ...i tant d’altres. Recordo com fa ara un any vam convidar des de Nou Cicle a parlar a Josep Moratalla a Saifores en un acte amb 400 persones. Us puc ben assegurar que la seva intervenció , està a la web de Nou Cicle, va ser la més indignada i , per cert, la més llargament aplaudida.
Per tant m’he decidit a fer un pas endavant perquè n’estic convençut el nostre gran adversari és aquesta tendència a passar de llarg , pensar que davant la crisi de valors i la complexitat del moment resulta absurd malbaratar energies , que hi ha poca cosa a fer i que, per tant, està justificat resignar-se i quedar-se amagat en les falses unanimitats. O aixoplugat en el partit del sofà, com anomena Rasmussen, el President del Partit socialista europeu (PES) a aquest perill. En sintonia amb això no vull fer això que sovint diuen que deia el general Franco als seus ambaixadors quan anaven al Pardo : “Hagan como yo, no se metan en política”.
Doncs si, em fico en política, de fet ja porto gairebé 30 anys, per treballar amb vosaltres perquè la greu situació requereix de tots nosaltres, dels que formem part d’una candidatura i dels que formen part de l’altra. Unió i llibertat. No podem tolerar per exemple que la dreta, la catalana i l’espanyola, critiquin als nostres sindicats per corporativistes. Què no són interessos molt més potents i corporativistes i escapolits de tot control públic els de les agències de rating? El diumenge hauríem de sortir tots al carrer en contra d’aquesta inconstitucional reforma. No per posar-nos necessàriament darrera d’una pancarta partidista, sinó per barrejar-nos amb els nostres conciutadans, amics i amigues, veïns. Fa relativament poc vam ser nosaltres els que aprovàvem una reforma laboral, que ni de llarg era com aquesta, però que en la seva música també desafinava. Potser en aquest punt estic una mica agre però em preocupa, com a vosaltres, el futur de les meves filles i perquè també com vosaltres estic patint l’efecte de les retallades. Jo soc professor universitari a l’Autònoma i aquest quadrimestre , com sóc associat, no he pogut fer allò que més m’agrada, donar classes. I mentre la Universitat està així altres parlen d’Eurovegas i casinos.
Mireu, he dit que estava molt d’acord amb el document de l’Enric. Només mantinc una preocupació i un dubte que n’estic segur ell mateix sabrà esvair . Parlen del Grup municipal com a punta de llança de l’Agrupació. N’estic plenament convençut després de parlar amb ell que això no significa una voluntat de controlar l’agrupació des del Consell de districte. Però hauríem de ser més explícits . Molt més quan en la seva candidatura hi és el nucli , no m’agrada la paraula dur, el nucli central del Consell de districte. Suposo que per casualitat i legítima afinitat. Perquè crec que darrerament hem comès alguns errors : buidar, abandonar al partit, mentre es governava des de tots dos costats de la Plaça Sant Jaume n’ha estat un. Per un criteri de subsidiaritat no podem fer el mateix al nostre nivell. Hem de saber separar millor els papers i millorar la coordinació entre executiva i grup municipal: els tres càrrecs obligatoris, principals, de l'executiva no haurien de ser del grup municipal. Tenim exemples recents a l’agrupació. El mandat de tots sempre ha de ser el de l'assemblea sobirana. Hem de reconstruir el comitè d'enllaç.
En definitiva, les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia i han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització. Hem de saber avançar cap a una relació oberta i productiva, d'intel·ligència col·lectiva, dins del partit i també portes enfora amb sectors que hem gradualment deixat abandonats. Necessitem amb urgència obrir el partit internament i externament, restablir un model de funcionament intern obert i participatiu, això com una nova relació de confiança amb els ciutadans i ciutadanes del món associatiu, sobretot amb els més joves.
En aquest punt, no puc parlar d’intel.ligència col.lectiva sense presentar al meu equip. Ho simbolitzaré per estalviar temps en tres persones : la Gemma Serrasolsas , l’Eduard Alonso i l’Andreu Raya. Diuen que la política és una cosa molt endogàmica, crec que ja no estic a temps de demanar-los el divorci a la Gemma i a l’Eduard, dues persones d’una coherència socialista impressionant. La seva filla ho tindrà fàcil per a créixer en valors. I l’Andreu, jo sóc un incondicional per la seva capacitat intel·lectual i humana però em barallo molt amb ell : sempre li dic que és una mica càndid. Creixerà políticament i tindrà projecció , n’estic convençut. Ara, això si, no intentis mai ser secretari d’organització, duraràs dos dies. Hi ha més gent, però no m’estendré massa. Gràcies Àngels, Oriol….
Continuo, hem de millorar la transparència per crear confiança a l'afiliat i a la ciutadania: una altra proposta , la creació d'un espai físic a l'agrupació i virtual a la xarxa accessible amb tota la documentació interna i externa del partit i del districte, per poder tenir criteris dels temes que es tractin a l'assemblea o a les taules de debat. Amb això em dedicaré amb cos i ànima : sóc el secretari de qualitat democràtica de l’executiva nacional. I ja us avanço em proposo crear la figura del defensor del militant: figura que permet tenir un espai al marge de la executiva i el grup municipal per ser escoltat i que faci un seguiment, no una fiscalització, de la feina de l’executiva i del grup municipal. Que vetlli i asseguri el compromís de que, quan l'agrupació hagi de postular-se sobre temes en els que no hagi consens previ, es produirà el debat necessari per a que sorgeixi una resolució que haurà de ser aprovada per l’assemblea. Guanyi qui guanyi, em diuen que en Josep Pujol o el mateix Eduard serien uns excel.lents defensors dels militants.
Com impulsaré la creació d’un Consell obert o ciutadà. Hem de garantir una presència activa en els òrgans de direcció del partit de representants de la societat civil, del moviment associatiu i sindical, del món cultural i dels àmbits professionals que facin del PSC un partit cada vegada més obert i arrelat en la societat. Des de Nou Cicle vam elevar a la categoria de resolució congressual l’establiment d’un Consell Obert i participatiu . Ho podríem aplicar com a bona pràctica a nivell de Sant Andreu. Les seves recomanacions haurien de ser exposades a l'assemblea.
Proximitat, aquest és un tema estratègic i diferencial del nostre adn. Hem de potenciar els equips de barri: continuar la descentralització per donar més paper als afiliats. Això és clau en l'increment d'afiliats. La notable valoració de la feina feta per l’Èric en aquest sentit és majoritària. Hem de continuar impulsant la creació d'equips temàtics en la línia dels equips de barri i donant paper als afiliats pels temes d’interès.
Parlar del paper de la JSC per a mi és pràcticament un tema romàntic. Vaig tenir el plaer de treball, ja fa alguns anys i des de l’amistat i el convenciment , amb els equips de dos dels primers secretaris que juntament amb els companys Joan Viñalonga, Miquel Iceta i Jordi Casanovas van fer més per apuntalar l’organització juvenil : Javier Soto i Joan Ignasi Elena. La JSC és clau per recuperar el vot jove : s'ha de recuperar un conseller de la JSC encara que sigui a l'oposició al Districte.
Em comprometo a que les negociacions de llistes es realitzaran amb criteris transparents. L’Enric coincidirà amb mi segurament en aquest punt però segurament coincidirà també en que haurem de lluitar contra inèrcies del passat.
Vaig acabant, dos qüestions genèriques que per a mi són importants : no és la meva intenció alliçonar ningú, demano disculpes si en algun moment ho ha semblat, no em considero ni més renovador, ni més catalanista, ni més d’esquerres que cap company d’aquesta agrupació.
La primera es incidir una vegada més en la nostra inequívoca orientació ideològica i política cap el manteniment de l’Estat del benestar : la defensa de la nostra identitat és també la defensa del nostre estat del benestar.
La segona és que ara toca mirar al futur i crec que el que ha de fer el PSC ara és recuperar part del seu repte fundacional : guanyar la majoria, governar Catalunya. Ens mereixem un govern millor. I per això és imprescindible recuperar Barcelona, recuperar municipis. Això fa necessari l’obertura d’ una nova etapa de diàleg, entesa i aliança dels components de signe progressista. Una Aliança Catalana de Progrés que cal aconseguir de cara al 2014 , o quan toqui, i que no hauria de traduir-se en una mera aliança de partits, com el que va significar el tripatit sinó en un ampli moviment de base social, política i cultural. A l’altura de l’Estatut i disposada a guanyar un pacte fiscal just . Hem de tornar a connectar amb la nostra credibilitat i centralitat nacional. N’estic segur que des de Sant Andreu, com sempre, ajudarem a recuperar Barcelona, aquella que en bona part van somiar i construir en Pasqual i el PSC. I de Barcelona a la Generalitat. Sant Andreu ha de ser capdavantera dins de Barcelona perquè el proper o la propera Alcalde/dessa sigui socialista. Malgrat les dificultats, si treballem , ho tindrem relativament fàcil davant d’aquesta dreta barcelonina agra i mal copulada perquè no ens hem d’oblidar que defensem els ideals de la majoria dels nostres ciutadans i ciutadanes.
La Dreta ens ha guanyat la batalla ideològica, en les últimes conteses electorals, ara toca treballar per recuperar terreny, sinó no podrem transformar ni canviar res, no podem resignar-nos .L'Esquerra només té la política. Ells volen el camp lliure per a determinats poders, econòmics i mediàtics que , per cert, no estan subjectes a cap control democràtic.
Volem que Sant Andreu segueixi essent socialista, i també que li sigui reconeguda la seva tasca, no podem renunciar a recuperar el segon regidor que vam tenir a l’anterior mandat i no podem aspirar només a obtenir un suplent al Congrés dels Diputats. Tenim companys i companyes molt vàlids i vàlides. I tenim la força i la capacitat per aconseguir-ho, tots junts.
Acabo fent una crida a les dues candidatures : hem d’acceptar la bona fe i les credencials de l’altre amb generositat. Crec que serà fàcil, però si per algun motiu no s’aconsegueix esdevindrem estèrils alhora de guanyar les properes batalles.
En aquest procés , que per a mi a durat només 48 hores, m’he comportat, crec, de manera escrupolosament democràtica . Cap militant dels que estan ara en aquesta assemblea pot dir que jo li he fet una simple trucada personal o li hagi enviat un mail per tal que vingués a l’Assemblea o demanar-li el vot . I ara tampoc ho faré. Jo no us demanaré el vot, seria legítim , potser perquè és quelcom que em ruboritza, demanar una de les coses més preuades de l’ésser humà : l’exercici de la seva llibertat. Us demano confiança, gràcies per haver-me donat aquesta oportunitat de contribuir a plantar el que jo considero una modesta llavor. La llavor de Sant Andreu, la llavor d’una nova unitat i consens. La llavor que faci créixer una nova etapa que ens porti cap a la recuperació democràtica de les institucions. Gràcies
Jordi del Río
Sant Andreu, 8 de març de 2012
Resultats Assemblea :
Jordi del Río 33’1%
Enric Fernàndez-Velilla 66’9 %
0 comentaris:
Publicar un comentario