Segons la viquipèdia un joc de cartes és qualsevol tipus de joc que es juga amb cartes o naips i que tenen unes figures dibuixades en una de les cares. Aquestes figures són totes diferents (excepte els dos comodins). L’altra cara és exactament igual en totes les cartes, de tal manera que -quan es veuen per aquest costat- les cartes són indistingibles per tal que els jugadors puguin amagar als altres jugadors les cartes que tenen. Continua la viquipèdia assenyalant que n’hi ha molts de tipus de jocs de cartes. En alguns, anomenats jocs d’envit, les apostes (el posar messions) són una part fonamental del joc. Sembla ser, escriu un profà en la matèria, que les baralles de cartes més utilitzades són l’espanyola (de 48 cartes) i la francesa o de pòquer (de 54 cartes). La baralla espanyola té 48 cartes, repartides en 4 colls: els oros (monedes), les copes, les espases i els bastos (garrots). Simbolitzen el poder de les armes (bastos i espases), del diner (oros) i de la beguda (copes).
Serveixi aquest circumloqui a mòdul d’introducció, per donar el meu i insignificant suport en relació al contingut de la carta que el primer secretari del PSC , José Montilla, adreçà la setmana passada a la família socialista catalana. Totalment d’acord amb l’expresident de la Generalitat quan recomana no permetre que l’autocrítica ens paralitzi. I molt més, quan assenyala , segurament en un salt qualitatiu no albirat massa freqüentment en el PSC en els darrers anys , que el que cal ara és “reforçar els fonaments, repensar la seva estructura i fer-los més forts, més amples, més alts, més útils als ciutadans i ciutadanes, amb noves energies, idees i persones “. Temps de renovació i no de renúncies, sobretot en el terreny ideològic per tal de construir una alternativa al pensament nacionalista i conservador a Catalunya, això proposa i crec que d’això es tracta. Deia el meu admirat Quico Sabaté que no hi ha res més eficaç en comunicació que dir les coses pel seu nom. Doncs bé, aquesta carta és al meu parer extraordinàriament eficaç i positiva. S’allunya d’aquesta pandèmia dels “nous relats”, buida, estèril i intel.ligible per a la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes i que particularment a mi em sona a “cuento chino”. Crec que a les a les organitzacions, a les persones que formen part d’elles, no se les ha de classificar entre els que es marxen o romanen sinó entre els van a alguna part o a ninguna. En aquest sentit i en consonància amb la dignitat amb la que el president Montilla ha assumit la recent i inapel.lable derrota electoral i les conseqüències personals derivades d’ella , la carta marca un fèrtil full de ruta d’obertura del partit sense divisions. Amb claredat meridiana. Em sorprèn doncs l’existència d’algun, i minoritari , reactiu tòxic a la mateixa dins del PSC. No entenc com algun subconscient ultradefensiu ha pogut veure la carta adscrita al coll de les armes (bastos , espases i garrots) quan la carta és en si mateixa un extraordinari comodí d’invitació al diàleg, a l’aprofundiment del debat sobre les idees i no exclusivament sobre les persones, un comodí que crida a la unitat i a la negació de la crispació. Aquest ha estat el problema d’alguna gent que no s’ha sabut actualitzar en formes i continguts i que ha farolejat a l’excés : ja no els queden més asos.
0 comentaris:
Publicar un comentario