Bona tarda a tothom. Amics, amigues. Companys i companyes . Per a aquells que no em coneixeu sóc en Jordi del Rio. Això no és important, en sóc plenament conscient . Els que em coneixen saben que em ruboritza parlar de mi en públic. Però deixeu-me fer-vos una petita introducció a la meva persona que crec s’escau en un acte com el d’avui. Quan els amics i amigues em van proposar conduir aquest acte de Nou Cicle , aquest vaporós ens al que la llum vermella sembla no afectar-li i que quan la vam fundar no sabíem si duraria uns minuts o mil anys , vaig tenir dues sensacions d’una certa esgarrifança. La primera em situava en aquest majestuós entorn , el Col.legi d’advocats, i en la sensació de que “cualquier cosa que dijera pudiera ser tomada en contra mia”. I el que és pitjor, en contra de Nou Cicle, de qui no sóc el seu portaveu.Perquè no ho té.
La segona té a veure amb una paraula que planejarà sovint en el decurs de l’acte : simpatia. Diuen que sóc un paio simpàtic, però com que avui en dia tots els que ens acostem a la política en aquesta conjuntura, diuen, de desafecció semblem tan acomplexats, no m’en vaig estar de pensar que ràpidament seria pres com un pallasso. I un té el seu orgull. Però no, mira per on , que vaig fer una recerca semàntica de la paraula simpatia en el diccionari trobant-me amb aquesta magnifica definició : tendència de dues coses a unir-se o a actuar l'una sobre l'altra. No mal interpreteu això d' actuar l’una sobre l’altra. Per a això que esteu pensant també es necessita simpatia. M’estic referint a la simpatia com la base de qualsevol aliança, de qualsevol enteniment. La base de qualsevol procés d’enraonament. Per cert, enraonar, parlar entrant en raons : gran paraula genuïnament catalana i inexistent , per cert , en la rica i meravellosa “lengua del imperio” . La recuperació de la simpatia, la capacitat d’unir-se , conformen segurament bona part de la nostra rosa dels vents socialista.
No volem que aquest acte públic que ha convocat Nou Cicle es faci pesat. No l’hem preparat com un seguit de parlaments, sinó més pròxim a una conversa, a la que us convidem. Avui, no tothom podrà parlar, i per tant, volem que aquest acte sigui el simbòlic començament d’una conversa. Una conversa a la que tots esteu cordialment convidats. Per tal d’enraonar, de pensar plegats, celebrarem al llarg dels propers mesos reunions de format més petit, impulsarem grups d’opinió en el territori i en els diversos àmbits socials i culturals. O simplement entre amics. També, com ens comentarà després l’Eduard Rivas, estendrem la nostra presència a Internet i a la Xarxa. Però abans li vull demanar a un dels principals impulsors de NC, Daniel Font, que expliqui qui som i què som. Què és Nou Cicle. Una vegada li vaig sentir dir , crec que al propi Raimon, que en realitat Nou Cicle era un “ ectoplasma”. Vaig tornar al diccionari: “un vapor, ja ho he dit abans, o esperit que apareix i es comunica prenent formes variades”. És a dir, una mena de miracle . Això si , laic. En certa manera és un miracle que Nou Cicle hagi actuat de manera permanent, al llarg de quasi quinze anys, sense presidències ni secretaries generals, sense juntes directives, sense local social . I deliberadament sense ni un duro, sense subvencions, sense pressupost. Amb l’únic combustible de la passió política i de l’amistat, que són autèntiques energies renovables.
Ara li vull fer algunes preguntes al Daniel : Que és Nou Cicle? Una tendència del PSC? L’ala catalanista? Una fundació? Un “think tank”? I sobretot: què serà Nou Cicle? Què es proposa fer de cara al futur? (Intervenció Daniel Font)
En el document “Per un nou cicle” es parla de la necessitat de respostes locals, nacionals i europees. Impossible deixar de parlar avui de les eleccions municipals de maig. Tenim entre nosaltres una nova candidata a l’alcaldia de Girona, Pia Bosch. Pia, com afrontem aquestes eleccions ? (Intervenció Pia Bosch)
Maria Badía és vicepresidenta del grup socialista al PE i coordina un procés de reflexió i debat sobre el nou cicle de la socialdemocràcia i de l’esquerra a Europa. Maria, diu un famós publicista que sinó ofereixes un cel mai tindràs creients. La socialdemocracia és un bon cel ? Ho hem fet tot bé?. (Intervenció María Badía).
Hem parlat de passat i de present. El més important avui és parlar del futur. Del continguts però també de les formes. Sovint m’imagino un jove que il.lusionat s’acosta a les nostres agrupacions : Hola bona tarda, vull fer-me, com li dieu ? militant? Si, si, fantàstic. Omples aquesta butlleta que li passaré al secretari d’organització per tal que li faci arribar al primer secretari i s’aprovi en la propera comissió executiva local. Ah, I per cert, diga’m en quina sectorial vols participar. I m’imagino la reflexió del noi o la noia: no se si creuar el rubicón ¡¡ . Som conscients que els problemes del PSC , com diu Pepe Zaragoza, no són de nomenclatura. I té raó. A títol personal us diré , té poca importància, que Pepe es un paio que em cau bé, especialment bé. Que ningú s’equivoqui, aquest no és un debat sobre persones però també és veritat que es fa necessari renovar la terminologia dels càrrecs per a superar codis jeràrquics que ens allunyen d’una simpatia més pròxima i acollidora. O potser aquest aspecte és la punta de l'iceberg.
Nàtius, queda una mica malament que sigui jo qui te introdueixi, fa molts anys que som amics, i fa molts anys que juntament amb altres amics et parlàvem de la necessitat que tenies de perdre pes físic. I ara que el perds vas i guanyes pes específic. Fora bromes, sovint parles de recuperar la passió per la política. I de l’autenticitat que ha de transmetre. Lluny de les inventives fredes de tal o qual gabinet de comunicació amb pocs o cap escrúpol i que , per exemple, tenen unitats de negoci enfocades a administrar comunicativament els casos de corrupció en el si dels partits polítics. Tots els que estem aquí plegats sabem que és el millor que es pot fer en aquests casos. I de franc. Potser l’esquerra s’ha dormit en la realitat de les coses i cal despertar-se amb la recuperació d’unes bones dosi d’utopia . Però les idees, moren o fracassen? O són els que les representen qui les fan fracassar o les porten a la glòria? Tots els polítics són iguals? (Intervenció de Joan Ignasi Elena ).
Potser algú esperava que ara, que és el torn del Raimon, comencés a sonar música de romàntics violins. Aquest no és un acte de Raimon Obiols, que també, porta la seva petjada irrenunciable si més no en l’àmbit de les idees. Que no està amortitzat ho demostra cada dia. Del que es tracta avui és de fer una crida , millor dit , una doble crida que , emmarcada en un debat congressual, vol anar molt més enllà . És ambiciosa i té vocació majoritària . És una crida a recuperar i modular aquest punt i seguit que hem vist abans . I de com reformulem certs conceptes. Un punt i seguit en relació a una fèrtil tradició del socialisme català. D’una tradició col.lectiva. Que ens permet capitalitzar-lo amb orgull i projectar-lo al futur. És un acte que en bona part vol reclamar l’herència d’aquells socialistes que ens van ensenyar a posar per sobre de tot les persones i el seu benestar. Que I’exercici del poder té una inequívoca funció : la transformació de la societat en benefici , sobretot, dels més desfavorits. I amb coherència . I d’això , de com hem de modular aquest punt i seguit del socialisme català i del catalanisme progressista és del que en bona part, ens parlarà en Raimon. (Intervenció de Raimon Obiols)
0 comentaris:
Publicar un comentario