Bar de tapes ( i 1)

Començo avui una humil i desdramatitzadora contribució al debat socialista obert després de les eleccions de 28N.

1. Una de catalanisme en vinagreta , marxant! . Recomanable en fred. Sobretot amb el cap en fred. Només per a aquells seguidors de l'agenda mediàtica. Indigerible pels dos extrems : l’extrem d'aquells “simplificadors” que esbiaixant la qüestió la consideren superficialment una " cursileria platònica" (ai si Plató sortís de la la caverna!!). I també la d'aquells “complicadors” i productors de soroll en un debat necessitat fonamentalment de llums i tranquil·litat. He llegit aquests dies : “la realitat és que els set anys en què el PSC més ha subratllat la seva condició catalanista s'han saldat amb el pitjor resultat electoral de la seva història". Intueixo que qui això subscriu no va tenir suficient poder , responsabilitat o interés en mirar de posar remei a tal percepció il.lustrant a la resta dels mortals envers tan greu equivocació. Benèvolament vull pensar que com a profeta, en terra estranya, no té preu. Farien bé ambdós extrems mirant de federar política i ciutadania, buscant la sintonia entre allò que es diu i allò que interessa a la ciutadania, no als mitjans de comunicació . Federació de paraules que ens convida a reflexionar sobre l’error , o no, de prioritzar assumptes com el del Grup Parlamentari propi per sobre d’altres més mundans i urgents per a la ciutadania. Crec modestament que qui accepta l’esquemàtica etiqueta mediàtica de “ sector catalanista del PSC ” s’equivoca . En “Montilla i Aguilera”, com ens explica Raimon Obiols en un recent article (El futur del PSC ) que l'anomenava l'Ernest Lluch , n’és un bon exemple per tal d’il.lustrar aquest debat. Es pot dir més alt però no més clar : “de lliçons de català les que facin falta, de catalanisme, cap ni una” . Catalanisme de saló o de plenari ?, aquesta és la qüestió. El poder s’obté democràticament. El PSC i la seva direcció n’ha acumulat molt durant aquest anys i amb força èxit des del punt de vista més important : el poder per a transformar. Curiosament , paradoxalment diria jo, és aquest un dels àmbits, el del catalanisme, en el que segurament tots plegats hauríem de estar més satisfets. Segurament caldrà veure i analitzar com ha atacat a la nostra línia de flotació el no haver sabut visualitzar a Madrid el millor de nosaltres. En qualsevol cas, per obrir i renovar el partit segurament l’actual estructura territorial del partit és insuficient però és també una mostra de representativitat i mèrits molt eficaç a la si dels partits. En part , els partits són legítimament de qui s’ho treballen, tot i que sovint també són dels que hi figuren, però tinc clar que no serà de qui més soroll faci en aquests mitjans tan àvids de merder…..sobretot si aquest , el merder, és socialista.

2. Una de llibertat de premsa (a la salsa prepotent) , marxant! (continuarà)