Ser tres (palíndrom)

A l’any 2000 , molt abans de l’estrena cinematogràfica de la buida i avorridíssima Avatar, Joan Manel Serrat i Tarrés , el seu alter ego palindròmic , sortien de gira per mig món. Amb aquesta parenceria creativa el nano donava sortida a “aquell paio curiós, caigut dempeus, que camina descalç per les brases sense cremar-se. Un paio que ni m’agrada ni em deixa d’agradar, però reconec que , encara que no és de fiar, acaba fent-se estimar”. Segurament aquest misteriós Tarrés era el mateix Serrat en les seves facetes més passionals, més amagades, el personatge que feia que el poeta no es perdés el millor de la vida. Un retorn a la infantesa. Però no vull perdre el fil : al meu parer la política cada vegada es més palindròmica, en referència a la figura gramatical que es llegeix igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Llàstima que sense la càrrega ideològica, d’idees, que ens va proposar el poeta amb Tarrés. Massa sovint veiem com són molts els polítics que , ingenuament o mal assessorats, el que fan és col.locar el mitjó dret en el peu esquerra per diferenciar-se de l’altra. De manera superficial, sense contingut, sense substància. Reconec que algunes de les palindròmiques inventives poden tenir per al seu noble objectiu final, i això ja és molt, el seu rèdit electoral però tinc la humil impressió que sovint restem davant de pírriques victòries. En aquesta conjuntura de desafecció fàcticament induïda que ens ha tocat viure tinc la sensació que per a una gran part de la ciutadania el que es troba a faltar és precisament el subratllar les diferències ideològiques . Que no tots són iguals. I sobretot , la sintonia entre el que es diu i el que interessa a la ciutadania, no als mitjans de comunicació. En definitiva, fer atractiu el missatge, si , però un missatge amb contingut i pedagògic. Superant la comunicació mediàtica centrada únicament en les formes, en la comunicació que jo anomeno “de fons d’escenari”. Una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com éssers més capacitats intel·lectualment parlant del que ens poden semblar en un visionat acrític de qualsevol late show de la tele de Berlusconi. Diu Chomsky que “la principal tasca de la indústria mediàtica és aconseguir que els consumidors no informats adoptin decisions irracionals, cosa que sotscava les teories de mercat que defensen justament el contrari” . Seria un gran problema que ara també la indústria de les relacions públiques reconegués els avantatges de sotscavar la democràcia de la mateixa manera. Raimon Obiols ens recordava fa poc en un interessant escrit al seu bloc, el retorn ideològicament referencial de Marx fruit segurament de la situació econòmica actual. Raó no li falta. En 1848 Marx i Engels donaven a conèixer el Manifest Comunista. Tot i que no estic recomanant la seva lectura perquè fàcilment es poden intuir mil activitats més gratificants , si hom es troba deprimit pot acabar d’adobar-ho amb una lectura de l’ esmentat manifest per obtenir alguna curiosa sorpresa. Dit això , en el treball de Marx i Engels podem trobar un primer vaticini del molt posteriorment anomenat fenòmen de la globalització. I de les seves conseqüències. 160 anys després. Més vigència impossible. A Catalunya , diguin el que diguin les enquestes , som majoritàriament progressistes. Si es donen respostes en aquesta línia i s’expliquen bé les ja donades, és a dir , l’excel.lent obra de govern i l’ideari , no el guirigall , que el sustenta, la millor campanya ja està plantejada . Juguem amb avantatge : el nostre ideari és el que ha fet avançar la societat, el que ha aconseguit societats més justes i avançades. Dit això, sóc plenament conscient que ser tres, palíndrom del titular, deu ser difícil en això de governar, sobre tot quan ets el del mig, l’assenyat , el responsable, i els altres o els consentits o els irresponsables. Però la veritat , entre això i tornar enrere, per cert etimologia grega de la paraula palíndrom , ser tres millor que dos. Tret que vulguem, també nobles decisions, caminar sols o caminar cap a casa. Amb tants girs bruscs ens pot acabant passant com a Lee Marvin a la gran pel.lícula musical i llibertària de Joshua Logan “Paint yor wagon” (La Leyenda de la Ciudad sin nombre) , que la gent no sàpiga si anem a alguna part o a cap.