Jo no sóc babau ¡

Els resultats d’un simple exercici de primer de periodisme per tal que els alumnes esbrinessin la càrrega ideològica del titular proposat ahir en portada per La Vanguardia i en relació a una notícia que recollia parcialment una entrevista publicada en un fulletó dominical de Convergència a l’Hble. Pasqual Maragall ens serviria per palesar la manca de finesa que pressupossa per un diari de la qualitat i trajectòria com la del buc insígnia del Grup Godò.

“Maragall apuesta por la victoria de Mas”. El titular de reina santíssima , nostrada exclamació de sorpresa però també de neguit, proposat per l’esmentat diari no combrega amb la tradicional qualitat d’un diari que sense amagar mai preferències conservadores sempre ha fet gala de contemporitzar (fer les oportunes concessions amb vista a obtenir quelcom d'allò que es persegueix) i cercar complicitats amb “qui mana”. Sense ser aquest l’adn periodístic preferit del sotasignant, sempre he estat lector d’aquest diari seriós que en les seves planes aboca a través dels seus articulistes , redactors i suplements una ingent qualitat periodística. Tampoc combrega amb el seny típicament burgès del diari ni l’oportunitat ni el moment de l’esmentada publicació. Em sorprén negativament la conjuntura d’aquest canvi de paradigma : combrega amb el canvi madinià. I lampedusià : que tot canviï perque tot continui igual. Igual que fa set anys i en benefici dels de sempre.

Claude E. Shannon, doctor en Matemàtiques pel MIT (Massachusetts), va elaborar a meitat del segle passat la cèlebre Teoría Matemàtica de la Comunicació segons la qual l’eficàcia i velocitat en la transmissió dels missatges eren essencials en el procés comunicatiu. Aquesta Teoria, de gran aportació embrionària a les Teories de la Comunicació pero ràpidament superada, deixava de costat problemes de caire semàntic, de contingut: amb quina precisió els símbols són rebuts amb el significat desitjat. Però sobretot plantejava un problema d’enunciació lingüística : una font que empra el llenguatge és una font amb memòria , és a dir, la probabilitat de cadasqún dels signes i la seva interpretació en un missatge no la defineix només la llengua sino també l’aparició d’altres signes , a vegades intencionadament subrallats o esbiaixats, que sovint son reinterpretats per les diferents memòries. Una assegurança envers el pensament únic que no contemplava, ingenuament, en Shannon. En definitiva i parodiant a una coneguda cadena comercial de material electrònic : que el lector no és babau.

I no és menor en aquest assumpte el tema de la memòria perquè en periodisme la memòria té un nom : hemeroteca. Per cert , el rotatiu en qüestió en té una de les millors considerades d’Europa. Hemeroteca que ens retrotrau al ja classic : 'El problema de CiU se llama tres por ciento' i l’agressiva campanya que aquestes empíriques declaracions , només cal googlejar Millet, van suscitar en la burgesia barcelonina contra l’excel.lent polític que per mi és en Pasqual Maragall i que ens recordaven altres indecents campanyes en contra del que va ser el millor alcalde de la història de Barcelona.És per això que al juliol vaig fer meu un manifest de Nou Cicle a on se li demanava , per vàlua i trajectòria, la tornada al treball conjunt amb els seus excompanys.

Puc arribar a entendre que el Govern i en bona part el PSC, han tingut una política de comunicació erràtica amb La Vanguardia. Cal superar la política de comunicació pravdiana basada en el cop de telèfon , la imposició i les tristes derivades de la desconfiança. Però això ni de lluny justifica el injust tractament que darrerament el rotatiu del Grup Godò dona a un Govern que la història tractarà amb excel.lència en relació a la seva fantàstica obra de govern.

En Pasqual, segurament sense voler, ha obert un debat molt interessant , la independència dels mitjans, que serà difícil de tancar en els propers mesos. Avui , en el sempre brillant suplement cultural del diari que ens ocupa i en el background d’una entrevista a una de les ments amb més lucidesa de l’actualitat , la filòsofa Martha Nussbaum, el periodista Xavier Antich ens recorda una anècdota de Tales de Mileto. Abstret en els seus pensament, es va caure en un sot davant el somriure de la seva servent. Per a molts això es una caricatura de la filosofia, la vida en els núvols, però aquesta sempre té a veure amb les coses que ens passen i ens importen. Tant de bó que aquest episodi serveixi per fer reflexionar a més d’un.