Celebro aquests díes 25 anys de militància socialista, de militància al meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya. Més de la meitat de la meva vida i molts d’aquests anys dedicats de forma activa, il.lusionada , al catalanisme d’esquerres. Molt bona part d’aquesta il.lusió la conservo. Ho dic i escric sense complexes, amb veu ben alta. Però això no és important, si ho són els motius . Els motius d’aquesta celebració i il.lusió, no m’enganyo a mi mateix, certament ciclotímica.
Continuo pensant o segueixo creient sense massa esforç, que aquest partit, el que jo he viscut i mamat, el partit dels Reventós, Obiols, Lluch, Solé-Tura, Núria Gispert, Paco Neira, Rosa Barenys, Javier Soto, Santi Riera, Josep Ma Sala, Quico Sabaté i tant d’altres , molts d'ells desconeguts i desconegudes però igualment actius, és el partit que millor representa i combrega amb la Catalunya real , expressió ara un xic prostituïda però que , per estranya raó, tant de mal fa a aquells que volen patrimonialitzar el país unilateralment ja sigui des del grafitti gutural o des de la indefinició més calculada. O si voleu, introduïnt utopia platoniana, amb la Catalunya en bona part somiada pels nostres avantpassats, segurament amb la millor Catalunya possible. I és esa transversalitat del PSC , concepte gens utòpic només cal mirar els resultats electorals elecció darrera elecció, la que crec que darrerament estava, segurament de manera injusta , en qüestió. Fins que el nostre President, el President Montilla proposà la setmana passada una inequívoca refundació catalana, valenta però que fuig d’aventures estèrils i d’alt risc, i sobretot, del foment de més esquizofrènies en conjuntures de molta alta tensió.
Resulta interessant veure com mentre l’independentisme avança de manera incontestable , pacífica i democràtica, més de la meitat dels catalans se senten tant catalans com espanyols, o tant espanyols com catalans, que “tanto monta, monta tanto”. En qualsevol cas , resta clar que el sentiment anti-espanyol més enllà dels claims publicitaris encunyats per la nostra televisió pública i l’obsessiva campanya anticatalana del PP , quadratura del cercle secessionista , és un sentiment que no acaba d’arrelar a casa nostra. Seny envers rauxa. Dit això continuo pensant que aquest, al meu modest entendre, tampoc és el debat que interessa a una amplia majòria dels catalans i catalanes. Per esgotador i perque les prioritats són unes altres, més reals, més de tocar de peus a terra però no m’estendré per tal de no alimentar més les anònimes radicalitats d’alguns racons catalans i viles virtuals, legítimes , només faltaria, però que sistemáticament intenten, en el sant nom de la gran Nació Catalana, coartar la llibertat d’expressió prefabricant llistes de bons i dolents o , el que és pitjor per un mitjà de comunicació, silenciant tota opinió contraria al mainstream nacionalista-sobiranista.O ets sobiranista o ets espanyolista i jo, ni una cosa ni l'altra. Pobre de mi, entestat com estic en les dues coses que com a català més em preocupen, el futur de la llengua en la que estimaran les meves filles, el català, i el futur i la prosperitat del nostre país, és a dir, el seu finançament. La resta, problemes universals.
Poc empíric seria negar que estem ferits en el nostre orgull. En part per culpa d’aquest tribu-anal constitucio-anal , en minúscules i en òbvia al.lusió a la realització de la sentència des de tant noble part per altres objectius però no adient per impartir justícia. Però la falta de lideratge , el qüotidià i cansós dejà vu polític és un altre motiu, cada vegada menys silenciat corporativament parlant per òbvi. I la corrupció.
Revisant aquests díes la gran pel.lícula musical i llibertària de Joshua Logan “Paint yor wagon” (La Leyenda de la Ciudad sin nombre) protagonitzada per un excepcional Lee Marvin (en el paper de Ben Rumson, un buscador d’or , torrat i picaflors però amb ferms principis) i un desconegut efeb anomenat Clint Eastwood, m’he trobat amb aquesta classificació dels diferents tipus de gent que existeixen al món i que ens la podríem aplicar com a país. En la introducció a la famosa cançó Wandering Star ( I was born under a wand'rin' star ) essent interpel.lat per un veí sobre si es marxa de la ciutat , Ben Rumson li contesta que a la gent no se la classifica entre els que es marxen o romanen sinó entre els que van a alguna part o a ninguna. Aquest és , al meu parer, l’arrel del nostre problema com a país : la indefinció sobre cap a on volem anar perque darrerament , molt més ara , i capitalitzat pels extrems, el debat sempre és el mateix, marxar-se o quedar-se. El debat és més de fons, de substància. I sobretot de consens. El President acaba de posar la primera pedra per una refundació catalana amb vocació majoritària. Des de la prudència però sense pors. Una bona senyalètica de cap a on s’ha d’anar. L’empremta del PSC, una mica a la baixa en els darrers temps, s’ha tornat a albirar. Empremta històrica de transversalitat, de centralitat, d’esquerra social, de cohesió i unitat, de catalanisme sentit , popular i pedagògic. De valors étics. De rigor en front del populisme i el titular esperat. D’emoció envers el càlcul. I de seducció. Potser faltava múscul en algún lloc.O ganes. O potser un xic d’ il.lustració. No parlo des de l’elitisme, humil servidor, sinó de quelcom fonamental en les relacions humanes : la capacitat de seduïr intel.lectualment. Intel.lectuals, artistes, obrers, sindicats, joves il.lusionats que no troben en els actuals partits polítics els faristols de les seves inquietuds. La gent del carrer, d’aquells que són més o menys com tothom. En definitiva, trobar la fòrmula de tornar a engrescar a aquells que donen valor afegit a qualsevol projecte d’esquerres. “Tots els intel.lectuals han de ser progressistes. És impossible conèixer i saber, i voler que res canviï, que és el que significa ser conservador, en lloc de voler canviar les coses" . Ho acaba de dir en Núria Espert definint sense voler el nostre repte fundacional, el de les esquerres. I alguns s’omplen la boca de canvi però per a que tot continui igual. Igual que fa sis anys. Però necessitem oferir resultats concrets d’aquests canvis i seguir amb horitzons tangibles no d’aquells que com diu el poeta “cuando más voy para allá, más lejos queda”. Tenacitat i intel.ligència . I cohesió. Ara només cal seduïr una mica més i ensenyar el múscul, si cal amb dues espelmes i al Palau San Jordi. De moment , el President m’ha seduit i “mira que no es mi tipo”.
0 comentaris:
Publicar un comentario