Joc de cromos

Dedueixo que una de les principals característiques de l'autodenominada “nova política” és el domini de les estratègies de comunicació, el valor de la marca, la cerca d'un espai comunicatiu que configuri un relat i tot un enfilall de bajanades similars que acompanyarien a les anteriors. N’estic convençut que Hannah Arendt ens reprendria ara assenyalant-nos que la nova política, com l’anyenca, hauria de continuar tenint com a principal característica, la que segurament sigui l'activitat més antiga de l'ésser humà : l'acció política. I no la prepotència moral i retòrica.

Aquesta setmana, hem vist com una marca ben definida, ben travada mediàticament, amb un seductor relat retòric darrere, que no programàtic, jivaritzava la política a través d'un gest tan estúpid com a superficial. Pablo Iglesias, un antisistema educat en els bons costums burgesos, regalava una temporada de la TV movie Juego de Tronos al monarca espanyol. S'imaginen que jo ara comencés a valorar la situació de domini i imperialisme cultural de les majors nord-americanes? Que comencés a parlar de Time Warner, empresa propietaria de la cadena HBO, i del seu CEO, Richard D. Parsons, republicà, amic dels Rockefeller i una de les grans fortunes nord-americanes? O d'Adorno i Umberto Eco? D’apocalíptics i integrats? No cauré en l'oportunisme, jo tinc poc espai i m'escolten i llegeixen pocs. I és que, disculpin-me el patètic recurs viquipèdic, com sentenciava Montaigne “La parole és moitié à celui qui parla, moitié à celui qui écoute” . En el cas d'alguns, el discurs sembla ser totalitat del que parla i emès per vèncer i no per convèncer. I és que el que escolta, mira, veu i observa, la seva intel·ligència i bagatge cultural sembla no ser tinguda en compte.

Ni tot el nou és modern, ni tot l’anyenc  aporta enriquidores experiències. Molt em temo, que en la “nova política” hi ha molt de postmodern i líquid. I en la “vella política” molta resistència. Haver vist aquests dies arrossegant-se pels platós de televisió a Felipe González en el seu particular tour excusatio non petita acusatio manifesta ha dolgut a molts. Ser conscient de la ineptitud d'un aspirant a la Moncloa a l'hora de prémer un simple botó al Congrés davant una votació crucial des de posicionaments progressistes, dol encara més. Utilitzar una coleta com si fos el bastó de Chaplin, sona a heretgia. Veure a Rato ajupint el cap per entrar en un cotxe policial, resulta demolidor. Trist intercanvi intergeneracional de cromos.

Començo a estar convençut que només el vot obligatori ajudaria a consolidar la nostra democràcia i a desemmascarar a uns quants oportunistes. Arnats i postmoderns.