Els reis del selfie polític

Durant les dècades dels 70, 80 i fins i tot part dels 90, Jesús Hermida, un gran periodista, primer corresponsal de TVE a Nova York i per tant molt influenciat pel món anglosaxó, va inundar amb el seu peculiar i barroc estil la pantalla dels nostres televisors. Aviat va aconseguir una gran popularitat, en part per la seva omnipresència i en part perquè el seu estil va arrabassar a uns espectadors, entre els quals em compto, que ho van prendre de referència en un país molt empobrit mediàticament pel franquisme. A poc a poc                  l’ hermidisme es va convertir en una màquina d'audiències, en una escola. I també a poc a poc, i tristament , es va convertir en una paròdia, en una caricatura : de periodista va passar a ser un ´personatge’. En el seu retir, tot i que ha tingut alguna sonada reaparició, el juny passat entrevistava al Rei Don Joan Carles I en la seva abdicació del Tron, no he pogut deixar d'imaginar-m'ho mirant-se cada matí al mirall abans de sortir de casa assajant de manera maniàtica i narcisista el seu millor perfil, la seva millor dicció, el seu millor posat. Qui ens anava a dir que uns anys després d'aquest fenomen televisiu, el gradual empobriment de la política, l'empobriment intel·lectual de molts dels nostres polítics del mainstream sobretot del bipartidisme peninsular que és el que ha tingut la responsabilitat de regir-nos fins ara, generaria una escola a imatge i semblança seva.

Vociferants polítics que als matins assagen la seva presència mediàtica en les seves maitines envoltats de brioixeria fina, gens industrial, amb els seus anomenats spin doctors. A aquests oportunistes personatges, aprofitats de la manca d’intel·ligència emocional d’aquests portaveus oficials,  a mi m’agrada anomenar-los spin tontos donat l'evident èxit i pregnància que han aconseguit per als seus líquids postulats: desafecció política. Cal competir en qui la diu més grossa, convertir-se en un personatge, li diuen tenir un perfil. Construir un relat, sense ideologia que no interessa. I aquí comencen les barbaritats: nazis, murs, Ceausescu, naranjitos i altres frivolitats basades en el fals convenciment que la gent és tonta. En el seu descàrrec i atès que la majoria d'aquests personatges porten anys tancats a les seves torres d'ivori, en els seus escons o en les fontanerias del poder bipartidista, tingui's en compte el seu allunyament de la realitat. El trist és que, com Hermida, també fan escola. Escola per desgràcia no incruenta com la de les anomenades noies Hermida. Escola entre els més joves, segurament els menys formats, els menys representatius de la joventut més formada de la nostra història i ara obligada a emigrar. I no precisament a un europarlament de sismileuristes.

El cas català també és procliu a la florida de l’ hermidisme polític. El cas del jutge Vidal amb la seva autopromoció sense límits i l'ajuda, una vegada més inestimable, del Consell General del Poder Judicial, n’és un. I ben cridaner. Però crec que a Catalunya el fenomen polític més significatiu és que el partit polític que més ha fugit d'aquesta escalada de frivolitats, d'aquesta cerca del baix relleu, del selfie polític, és curiosament el partit que més clarament porta en el seu adn la independència. Qui ens hagués dit fa uns pocs anys, que ERC és en aquests moments el partit més centrat, almenys mediàticament, de Catalunya.