Refundar o refondre

Willy Brandt, un dels grans polítics del segle passat, solia desvetllar la permanent capacitat de generar nous començaments com la característica més destacada del socialisme democràtic, moviment del que ell va ser un dels grans innovadors. Veient com actuen últimament els socialistes ibèrics, em temo que són legió els que li han tergiversat el pensament.

Després d'ostentar altes responsabilitats polítiques i traspassant portes giratòries molts han optat per uns nous començaments excel·lentment remunerats. Pitjor encara és el cas dels qui sobre la base de la seva joventut i , per tant, sense gairebé poder presentar una mínima fulla de serveis, no solament tergiversen diàriament al gran Willy sinó que ho prostitueixen. I és que em segueix causant estupor aquesta plèiade de joves de gran locuacitat retòrica amb la democràcia però que, concebent la política com la promoció de la seva carrera personal, solen acabar multiplicant mileurismes en tristos despatxos i gabinets institucionals. O pitjor, arrossegant un escó, representació democràtica, sense la més mínima esma política. Se'ls veu d'una hora lluny a aquesta generació d’ ex-joves aïrats que aterrant en la política de la mà d'algun notable, avui vingut a menys, van ser promocionats per la vella política del “càrrec per avui i gana política per a demà”. Ara, rondant els quaranta, passegen de manera caricaturesca pam i de pas la seva escassa o nul·la envergadura política.

Però anem al sector dels qui estant en actiu fan gala, o millor dit ostentació en un erm, d’una certa envergadura política. Solen acumular 30 o més anys de cotització a la seguretat social sempre en el mateix àmbit, és a dir, ni la “o” amb un “canuto” en un món real que els hi és molt aliè. Fet aquest últim que els hi atorga una gran inseguretat social i de pas els converteix a alguns en presa fàcil d'assessors i faunes diverses d'aprofitats. Alguns han acumulat copiosos beneficis i en aquest sentit em consta que el bon periodisme de recerca està elaborant una llista que deixarà a més d'un bocabadat. Últimament se'ls reconeix per la seva actitud resistent i per la constant expedició pública d'un ‘mantra’ : la unitat i la refundació. Amanit sovint amb un discurs à la page anti-corrupció però amb la boca petita (qui després de 30 o 40 anys en la mêlée no té assumptes dels quals millor no parlar). Són els mateixos, o gairebé els mateixos sinó fos grotesc assenyalar que alguns han perdut pèl, encanudit, encorbat o afegit una mica de teixit adipós, que fa 30 anys muntaven gairebé idèntiques conferències de refundació. Seria jocós sinó fora perquè l'espai polític que representen, el socialisme refundable,  és necessari en temps de crisi i d'injustícies. Però a ells ja ni se'ls espera. En honor a la veritat, els crítics d'aquest mateix espai polític no caminen molt millor, solen acumular idèntics tics organitzatius i aristocràtics taponant les noves generacions després d’haver col·lecionat càrrecs i més carrecs durant anys . En aquest sentit, observar les trajectòries i destinacions divergents dels cinc diputats i diputades en el Parlament coneguts com els ‘díscols del PSC’ resulta molt clarivident i exemplar, per treure suculentes conclusions.

Però no tot és negatiu : amb molta intel·ligència i una mica de tenacitat, l'opinió pública ha aconseguit imposar a aquests rancis actors polítics la idea que una regeneració política és urgent, que no poden tornar a passar 30 anys més. I els hi han imposat de la millor manera : fent-los creure que la idea era d'ells. Ara cal imposar-los, d'aquesta mateixa manera, la idea que una refundació , tornar a posar una funda, ja no és creïble si prèviament no es realitza una refosa. Just el que també necessita Catalunya.