Acostumats
com estem darrerament a Catalunya i gràcies als nostres polítics a viure una
jornada històrica cada dia, seria un acte de generositat compartir de tant en
tant aquest honor amb altres forces i líders polítics de l'Estat. A aquest
menester dedico aquest article amb gran generositat ja que dedicaré no solament
un dia sinó tota una setmana: la setmana de Pedro Sánchez. Potser m’influeix l'esperit asimètric dels catalans
però crec que és de justícia reconèixer aquesta setmana fantàstica a l’actual líder
cuarentón del socialisme espanyol. I
no em refereixo als quaranta diputats que en mal averany els hi atorga un ex
-reconegut ex-líder d'aquest mateix partit obrer i espanyol. Feia molt de temps
que no ens trobàvem davant d’una retòrica política tant a tentipotenti.
A principis
de setmana ens esmorzàvem amb unes rotundes declaracions seves: “He vingut a canviar la política”. No
ens queda prou clar si a canviar-la de marxa. De marxa enrere. La veritat, per
a un polític que sol criticar a certes forces polítiques emergents per populistes,
tal seductora proposta ens retrotreu a Jacq’s, aquell enigmàtic personatge
buscat apassionadament per una Catwoman
pèl-roja en un popular anunci de
colònia for men. Per cert, en la vida
real pèl-roja catalana, de Terrassa i que , sense ànim de ser malestruc, sembla
que no va acabar trobant al susdit Jacq’s.
Va
continuar la setmana hiperactiu i en un intent de superar-se a si mateix en
creativitat política, ens va regalar un tuit de dubtós gust en el qual reclamava
“funerals d'Estat per a les víctimes del
terrorisme masclista”. Semblava estar de pas promocionant Funeràries Sánchez. Amb el fàcil que li
hagués resultat acudir a la saviesa popular del “més val prevenir...”.
Dequeia la
setmana quan va aparèixer Urgències Pedro
Sánchez i el seu desig que els diputats poguessin estar disponibles 24
hores al dia els 365 dies de l'any. Un pél exagerat però estic convençut que
són moltes (i molts) les i els que desitjarien veure-ho a casa seva en menys
de dues hores.
I la cursa
de despropòsits non stop continuà en
dissabte amb la seductora proposta de la “desaparició
del Ministerio de defensa”. Un erràtic intent de xafar la festa a alguna
companya de partit , candidata a tort i a dret i futura contrincant de primàries.
Llàstima que en poques hores el seu propi partit certificava aquella famosa
dita comunicativa segons la qual una rectificació és “una errada comesa dues
vegades.” O la més nostrada “Fer i desfer, és treballar pel diable”. Tot sigui dit i essent justs, hauríem de reconèixer que també en l’àmbit català ,
més en concret en el municipal, hem assistit aquesta setmana a l’actuació d’algun
alcalde treballant pel “diable”. Coses de ponent.
Reconec massa
acarnissament però les seves declaracions en les quals assimilava consulta
catalana i fractura social em van indignar com a persona progressista. Com
assenyala sovint l'amiga, sorprenentment infrautilitzada Rocío Martínez-Sampere, “fractura social és la que sorgeix per
exemple d'una crua realitat: pensionistes amb una merescuda pensió de dos mil
euros i una majoria dels nostres joves en l'atur o amb un sou de mil euros”.
Ves per on, curiosa transfusió de talents i noms la que s´ha produït entre els
lideratges i ex-lideratges dels agermanats partits obrers. Entre el centre i la
perifèria. And the Oscar goes to...Pedrooooo.
0 comentaris:
Publicar un comentario