Bonsais

A través dels mitjans de comunicació hem sabut que aquest estiu s'ha posat la primera pedra d'un procés de reagrupació socialista. L'objectiu seria posar fi al fenomen descrit com a “diàspora socialista” i que al meu entendre ha estat el fruit de certes derives i dependències polítiques de la sempiterna direcció política del PSC. Sempiterna perquè resulta curiós observar el lloc polític que ocupen en aquest moment les dues principals novetats, Joan Ignasi Elena i Pere Navarro, del congrés més important de la història recent dels socialistes catalans, el conegut com el congrés del “Nou PSC”.

Però poc o gens m'interessa de l'actual direcció política d'aquest partit i dels també sempiterns professionals que l'oxigenen. Decideixin el que decideixin estan òbviament en el seu dret i només em queda desitjar-los que els seus encerts, perquè encara són necessaris, acabin per derrotar a les seves tristes expectatives electorals . M'interessa molt més bona part de la seva noble i atribolada militància així com part del seu orfe electorat. I donar-los respostes.

Després d'algunes de les converses que membres del moviment Avancem i de la maragallista Nova Esquerra Catalana han dut a terme aquest estiu, crec estar en humil disposició d'assegurar la inevitabilitat d'aquest incipient procés de fusió . I de la seva necessitat. Una reagrupació que de ser generosa hauria de culminar abans que acabi aquest convuls però esperançador any en un congrés d'unitat d’aquestes formacions ja molt significatives de l'actual catalanisme progressista. Una reagrupació de forces que deixi obertes portes i finestres. Un congrés de rejoveniment i regeneració política, del que sorgeixi nítidament, sense falses retòriques,  un missatge de tolerància zero amb la corrupció. Treballant en eines de transparència, limitant mandats… Resulta intolerable que encara hi hagi en l’entorn polític qui porti més de 25 anys, una generació,  cotitzant a la tesoreria de la Seguridad Social només des de l’àmbit públic o electe.

Convençut estic que apareixeran falsos realistes que diagnosticaran amb fatalisme un procés d'olla de grills, de radicalització política. Com convençut estic que molts d'aquests fatalistes són els mateixos que porten moltes dècades sense baixar-se d'un còmode autobús de línia, sovint d'anada i tornada,  sense deixar seients lliures. Que apel·lant al Dorado de la unitat acaben venent Vichy per cava.

Un camí , el de la reagrupació socialista, que ha de tenir el procés no dependentista en el seu horitzó però sempre amb un objectiu molt clar : el de la construcció de la Catalunya que ve des d'una perspectiva progressista. Un camí reformista, no merament alternativista. Que neixi amb vocació majoritària, de govern, considerant inherent a una concepció progressista de la política que la voluntat col·lectiva de ser a través de les urnes resulta irrenunciable, sense  excuses de màrqueting polític. Superant la vella política de despatxos, de sigles rígides, de direccions jeràrquiques, d'ocupació de càrrecs i no d'espais polítics. Perquè jo sí que crec, a diferencia del benvolgut Quim Bruguer, que el concepte de vella política, argumentat, és un concepte ben trobat per a l’actual conjuntura. Al menys comunicativament, o no envelleix tot en aquesta vida? Fins i tot l'amor de tant usar-ho!. Resulta curiós, com a mínim, que l’elaboració d’una tercera via estigui a Catalunya en mans de Miquel Iceta, Duran Lleida i Àngel Ros. Els desitjo sort, nobleza obliga. Veurem el veredicte de les urnes que està a tocar.

La immediatesa en la qual vivim no permet sovint abastar grans i necessaris objectius. De vegades per mandra o esgotament. I gairebé sempre per una tendència intel·lectual reduccionista, de comoditat que em recorda la moda del cultiu de bonsais, al meu entendre rèpliques de menor grandària d'un objecte de majors dimensions. Crec que es tracta d'una bona metàfora política. Els problemes tenen les dimensions que tenen, no serveix de res enganyar-se, resistir-se a no créixer. Espero que el procés de reunificació socialista ara iniciat pugui convertir-se en un sòlid roure o olivera. Que pugui comptar en un futur més o menys proper amb un PSC diferent, amb uns i unes dirigents nous, sense motxilles. Amb un relat més valent, menys caricaturesc,  que el de la unitat com a fi excloent, com a fi de supervivència endogàmica. Perquè sembla que hi hagi, i ho dic sense voluntat d'aparellar proporcions, qui finalment ha preferit acabar en un despatx reduït a la mínima expressió. I amb garlandes per nadal. I Catalunya necessita, en aquest crucial moment de la seva història, d'un espai socialista de justes dimensions, representatiu d’un catalanisme progressista que ja ha demostrat estar fart d’un socialisme dependentista cada vegada més radicalitzat.