De viatges i alforges

Pot resultar poc original començar un article fent referència a l’arxiconegut patró estratègic “gatopardista” ( o “lampedusià”) exposat de manera magistral per l'escriptor sicilià Giuseppe T. di Lampedusa en la seva única novel·la El Gatopardo. Correré el risc.

Fa ara poc més d’una setmana van succeir algunes coses en l'àmbit del socialisme català que al meu entendre podrien casar a la perfecció amb aquesta actitud tan conservadora, tan de resistència, proclamada reiteradament pel personatge de la citada novel·la, segons la qual i en el marc del pacte amb l'enemic polític, s'hauria de canviar tot perquè tot pogués seguir igual.

Per exemple , la setmana passada el PSC va coronar Àngel Ros, ex-díscol alcalde de Lleida, com a flamant president. El mateix actor que fa dos anys i mig es va enfrontar per la primera secretària amb qui  ara , amant de la ´copla` com jo, li ha reservat intel·ligentment una fastuosa gàbia o “cárcel de oro”. O tal vegada ens trobem davant una avinença d'una altra dimensió? Mai se li han entès molt bé a aquest bon alcalde els seus legítims gestos polítics, sovint incongruents i per culpa dels quals podria veure ara perillar , només cal analitzar l'actual correlació de forces en el seu consistori, el seu lideratge a La Paeria. Va pactar amb el polèmic Bustos, en el citat congrés, una resolució que reclamava la quimèrica obtenció a Madrid del grup parlamentari propi per al PSC sense entendre que amb aquest moviment legitimava el seu ràpid arxiu (tireu d’hemeroteca). Va trencar la disciplina de vot a la declaració de sobirania en el Parlament per a poc després abandonar el grup en una votació molt menys “compromesa”. Va argüir motius de dedicació municipal per no competir de nou per la primera secretària sense amb prou feines poder ocultar la seva prolífica activitat política com a dirigent de diferents corrents crítics del PSC com ara Agrupament , Fòrum Cívic o Moviment Catalunya. Donada la seva coneguda escala de valors, cristià declarat, tampoc s'entenen actituds que hipotèticament “combreguen” poc amb la mateixa. Sense entendre la política com el club dels cors solitaris, per cert, com fan alguns que s'aferren al llarg dels anys al “company partit”, inintel·ligible resulta l'abandó polític, qual Poncio Pilatos, al que ha sotmès als qui fins fa ben poc eren els seus companys de viatge en la dissidència. Per cert, va donar el seu suport in extremis a Joan Ignasi Elena al congrés que va elevar a Pere Navarro justificant així la seva retirada de la cursa. Quina ironia! On estan ara els qui finalment es van enfrontar de manera transparent en aquell congrés? On estan els qui es van retirar?.

Dos anys i mig molt convulsos en el socialisme català. Dues escissions que anuncien a molt curt termini una confluència amb la important marca del “maragallisme” i del “socialisme d’esquerres” com a reclam. Un benintencionat líder destronat per els qui el  van encastellar. Un nou líder, etern compositor de partitures, recuperat del túnel d’un temps sovint brillant però que sembla ser que ja no és el nostre. I amb una part del seu equip format per incondicionals de llarga trajectòria a l’hora de cremar projectes. Un grup parlamentari dividit. Barcelona, otrora ensenya del socialisme català, convertit en una quimera electoral. I exdirigents històrics, com Jordi Font entre d’altres, avalant una perillosa deriva frontista i dretana amb una cansosa retòrica més pròpia d'una Catalunya de fa quaranta anys. Incapaços d'entendre que el canvi produït en la nostra societat si que no és lampedusià. Neutralitzant, a vegades gairebé caricaturescament,  una inajornable posta al dia del discurs i la regeneració del socialisme català.  Prioritzant partit a país. Molta orfandat.

I tot sense canvi d'ubicació en la fracassada, com demostren les urnes, línia política del partit que no és errònia únicament en l'eix nacional sinó també en el social i en el de la seva vella cultura política, aquella de “quien se mueva no sale en la foto”  o en la seva versió més actualitzada : “Aquí sobra gente”.

Catalunya necessita un PSC fort, útil i central però l'actual PSC, fruit del pacte de quatre dirigents territorials , ambiciosos del control de les seves assemblees i no ambiciosos per governar Catalunya, amb dos o tres dirigents històrics experts en la dissidència i ara abraçats a la resistència, ja es veu que no serà la solució. Com es llegeix en la pròpia El Gatopardo: “E dopo sarà diverso, ma peggiore”. Si es tractava de canviar el vermell pel blanc , com diuen el castellans, ‘per a aquest viatge no eren menester aquestes alforges’. O com diem nosaltres , ‘Miquel, Miquel, no tens abelles i vens mel’. En qualsevol cas, molta sort, de tot cor. Catalunya us necessita. Molt més que Pedro Sánchez i Carmen Chacón.