PSC, sexe, política i religió

Contravindré avui la regla d'un personatge històric que, salvant algunes distàncies ideològiques, sempre ha estat molt admirat per mi . Winston Churchill solia afirmar que mai s'hauria de parlar en públic sobre sexe, política o religió. Com tinc poc espai, m'hauré d'espavilar per escriure sobre les tres coses.

Si alguna cosa m'ha sorprès sempre en el panorama polític català, en el si dels seus partits i institucions, és la notable absència de debat en relació a la corrupció, sovint amb la connivència dels mitjans de comunicació. Coses segurament de l’anomenat oasi català. Per exemple, acaba de caure un primer secretari la imatge del qual s'ha vist esquitxada de manera injusta i per culpa d'una minoria de pocavergonyes per la corrupció. Curiosament, tothom ha anat a buscar les causes en altres qüestions, també importants però molt més conjunturals que aquesta xacra que amenaça amb convertir-se en estructural. O aprenem a ser més radicals i transparents en aquest combat o les conseqüències col·lectives seran en breu irreversibles. El populisme estreny i encara sort que aquest mateix partit, ara escapçat, entra aquests dies en un procés de substitució que obligarà a qui de manera més o menys teledirigida, qui assumirà la seva direcció porta més de 30 anys dirigint-ho de facto, a manifestar-se nítidament en relació als casos que els afecten. Perquè hauríem d'evitar ser permissius amb qui sembla obtenir plaure a través del dolor i el mal col·lectiu que provoca la corrupció. Encara que aquest plaure sigui simplement econòmic. Deixem aquestes pràctiques per al lliure albir en l'àmbit sexual i no per a la noble activitat política.

Em sembla lògic i raonable que una persona de fermes conviccions cristianes com l'alcalde de Tarragona, Pep Félix Ballesteros, hagi sentit un enorme plaure polític i personal en haver-se lliurat d'un diputat hostil al foment del  “joc”  com el que suposa el projecte de Barcelona World, noble escola pedagògica per als nostres nens i nenes. Molt no ha dissimulat. Micro-políticament raonable que li exigeixi l'escó perquè segurament els pertany als socialistes catalans però, convindran amb mi, que de pas també pertany a qui, com gairebé sempre, majoritàriament obtindrà benefici amb un projecte com el que el PSC ha recolzat. Per cert, recolzat al marge de Núria Parlón i Joan Ignasi Elena. El que ja no em sembla tan raonable és que aquesta mateixa vara de mesurar no la utilitzi amb el mateix grau d'exigència i celeritat amb alguns dels seus companys, representants democràtics esquitxats per presumptes irregularitats. I és que aquests no semblen ser precisament uns excel·lents agents prescriptors dels valors humanistes i cristians com els que ha de predicar, segurament a casa i amb gasosa , l'actual president de la gestora dels socialistes catalans. Ja és trist que el Vaticà se situï, en aquest moment i en molts aspectes ideològics, a l'esquerra d'alguns partits tradicionalment anomenats progressistes.

Jordi del Río, periodista