(La meva intervenció d’ahir a la CEN del PSC)
En primer lloc vull felicitar especialment al Javi (López) per la seva
bona campanya i en general al partit i a les seves bases per no defallir en
temps de descoratjament perquè com han demostrat les enquestes, aquesta vegada aquestes
no eren “trazos gruesos” i si projeccions per desgràcia molt creïbles i que
s'han acabat verificant. En aquest sentit, doncs, en el de la campanya electoral, poc a dir tret que considero
que va ser un error col·locar el nom de Rajoy en els cartells electorals perquè
resulta obvi, ens agradi o no, que el seu nom s'associa en el subconscient col·lectiu
a partits de govern, de status quo i
per tant també a Zapatero, als seus governs i a la seva desgraciada fi d'etapa.
Ens ho va recordar sense voler un brillant però ja molt poc creïble fora dels llocs on fa els mítings, Felipe
(González) a la Vall d’Hebrón : “la gent ja no vol escoltar de qui ha tingut
responsabilitats de govern o ha estat corresponsable d'algunes situacions, que
aquest o aquell és el culpable”. Jo hagués centrat més la campanya en un
atac més genèric a les polítiques de la dreta espanyola i europea.
Aquestes
han estat les primeres eleccions, la nostra primera avaluació amb l'electorat
des que legítimament vam decidir en un consell nacional amb 200 companys i
companyes baixar-nos de l'autobús, encara que moltes vegades fos un simple i
erroni posicionament comunicatiu, gairebé
fotogràfic, o simplement culpa de l’escassa empatia d’alguns dels nostres
portaveus. I els resultats ja els coneixem. I en aquest punt m'agradaria
matisar que crec que l'abandó del nostre electorat no ha estat simplement pel
nostre posicionament en relació al procés sobiranista sinó també, i no menys
important, pel nostre posicionament cap a un status quo molt hostil vers les classes més desfavorides. És a dir
que no només ha provocat soroll la foto del dia de la Constitució, sinó també
la foto totalment prescindible de l'acord amb CiU per a Barcelona World. O els nostres
retrets als sindicats, o les nostres reunions telegrafiades amb determinats
poders mentre feiem el ple de la pobresa al Parlament, o el fosc suport
parlamentari a cert grup mediàtic. Massa soroll per a poques nous i crec que
això fa més meritòria la bona campanya de Javi.
Crec que en
aquesta executiva hem parlat massa temps de la ‘gent’ i de les ‘necessitats de
la gent’ sense pensar que darrere d'aquesta gent hi ha persones que van a votar
, moltes altres que no ho fan, i que ens han donat l'esquena. I moltes que ho
estan passant fatal. Gent que considera que el procés sobiranista té una arrel
cívica, transformadora i de greuge econòmic i que s’ha instal.lat per molt
temps en les nostres vides. La situació és delicada i pot ser-ho encara més si
no reaccionem i no ens fem trampes al solitari : en el bon míting de la Vall
d'Hebrón vaig veure a la mateixa bona gent de sempre, convocada amb les
mateixes arts de sempre. Però en la primera fila, poca o nul·la societat civil,
de la de veritat em refereixo, quan històricament aquest era el nostre gran
valor reconegut per tots : al PSC no li feia falta estar en la societat, érem
la societat. Però crec que ja no toquen més autocrítiques i harakiris, toca
reaccionar, prendre decisions i a alguns seguramente donar passos al costat. El
‘aquí no ha passat res’ o ‘els altres pitjor’ si que seria un harakiri
de dimensions majúscules. Orwell solia classificar als polítics en dues classes
: els que saben on anar i els que saben com arribar. Crec que és el moment dels
segons perquè on volem anar sembla que una gran majoria del partit sembla
conèixer-ho. Encara que no sembla convèncer al nostre electorat.
Crec que és
l'hora d'un doble canvi de direcció : un canvi en la direcció política ,
ideològica i comunicativa que faci sentir a la ciutadania que el PSC es
partícip dels les transformacions que reclama Catalunya tenin molt en compte
que en els temps actuals ja no existeix un pensament únic, però sí que es manté
un 'status quo' únic, del qual la ciutadania està esgotada per les injustícies
que genera.
I un canvi
executiu que lideri aquest nou posicionament. En la direcció nacional i en un
grup parlamentari que es troba en una situació d'extrema fragilitat . Resta clar
que aquest canvi només podrà venir, com a mínim, d'un model sòlid de
colideratges i de la creació de llocs comuns de debat polític en el qual totes
les sensibilitats se sentin còmodes. Em consta que la bona voluntat, més enllà
d’algun aïllat protagonisme nostàlgic,
és majoritària. Si no és així, si no prenem mesures contundents i
creïbles, de relat però també d’equips,
els passos al costat o la
diàspora definitiva seran inevitables.
CEN
26/05/14
0 comentaris:
Publicar un comentario