Senyor, si senyor!

El gran Fernando Trueba, suposo que amb la inestimable ajuda de l'enorme Rafael Azcona, passarà al meu humil patrimoni vital com el creador del personatge de la història del cinema més envejat per mi : Fernando, el desertor sotmès per unes divertides i llibertínes fèmines en Belle Époque. Gràcies al meu amic el cineasta Santiago Lapeira , el dijous passat vaig tenir el plaer de poder intercanviar amb Fernando algunes impressions sobre l'agitada situació política espanyola i catalana . No obstant això i per a la meva satisfacció va ser una derivada del primer objectiu de la nostra conversa la que més em va cridar l'atenció : la coincidència sobre la necessitat , avui segurament més imperiosa que mai, del manteniment d'un posicionament crític i rebel davant la vida. Per degut respecte no transcriuré moltes de les interessants reflexions, algunes certament dures, construïdes en aquesta conversa sobre la rígida disciplina, intel·lectual i de gestió, imperant en el si dels nostres partits polítics. Gran contradicció per aquells que des de la credibilitat tenen el deure de potenciar als nostres representants democràtics.

Sumits estàvem en la valoració de les sorprenents conseqüències disciplinàries de la discrepància parlamentària de tres diputats del PSC , quan Fernando em va sorprendre amb una clarivident i contundent sentència : “¡Joder! , yo estoy obligado a ser crítico con quien me interesa y me preocupa,  no con quien no coincido prácticamente en nada. Así se construye”. Hi ha qui s'enganya. Segurament criticar és més fàcil que pensar però mantenir una posició crítica davant la vida és alguna cosa diferent, més profund i ric que criticar . I molt més si aquest posicionament comença per un mateix, per nosaltres mateixos, pel nostre col·lectiu, pel nostre partit… Quanta raó Fernando. Com anirem a demandar als altres el que han de millorar, quina legitimitat tindrem davant els ciutadans si abans no hem pogut discrepar per créixer, contrastar per representar des del respecte a la pluralitat, essència democràtica de la nostra convivència?. Sense caure en el trist i masoquista “qui bé et vol et farà plorar” farien bé els partits polítics en ple segle XXI a respectar la presumpció d'innocència ideològica dels seus integrants. I molt malament si tinguessin la temptació de tancar-se en si mateixos. De fer de la política una guerra freda permanent.

El recentment desaparegut Luís Aragonés, el savi de Hortaleza, solia fer-nos classes de lideratge des del més comú dels sentits : “Mi función es colocar bien a los jugadores en el campo de principio y luego que ellos se muevan libremente” . O el propi Trueba en una coneguda conversa publicitària amb Pep Guardiola : “El liderazgo es intentar sacar lo mejor de los demás”. No el pitjor. I amb pocs dogmes.

Jordi del Río, periodista