Estrategues de Reader’s Digest

Josep Pla es preguntava en el seu fantàstic dietari El quadern gris, envers un fenomen de la seva etapa estudiantil al seu judici bastant inexplicable, la d'una disciplina batejada d'una manera com a mínim curiosa : ‘Lògica fonamental’. Cavil·lava el geni de Palafrugell sobre el perquè de el ‘fonamental’ adjectiu quan va arribar a la conclusió que segurament es tractava vanament, de fer més digestiva una complicada veritat reduint-la intel·lectualment a mers sil·logismes. Reduccionisme que al meu judici és un dels riscos que corre l'actual procés polític a Catalunya. Des de gairebé tots els posicionaments . Inclòs el meu, el d'un federalisme al que abraço des d'una certa iconoclàstia sobrevinguda precisament per aquest frívol i imperant esquematisme intel·lectual. Un federalisme frontista, sense interlocutors ni retòriques seductores i que acaba gairebé reduït a un mutualisme trasnuitat i de fàcil encaix en un pamflet digne del Reader's Digest. I que dir d'un soberanisme que acaba jibaritzat en una amenaçadora declaració unilateral d'independència. Particularment , encara m'estic plantejant si vaig fer bé quan als setze anys em vaig declarar unilateralment independent.

Un federalisme hermenèuticament impossible. Un Hermes sense interlocució més enllà de l'Ebre. Un federalisme sense possibilitat alguna de reescriure, si no homogeneïtza 234 diputats, en les constitucionalistes taules de Moisés. Un federalisme desideologitzat que acaba prioritzant l'eix nacional al social. Sense anar més lluny i davant l'esbalaïment de multitud de socialistes i progressistes catalans hem assistit aquesta setmana a una d'aquestes definitives destralades de foc amic a un federalisme al que cada vegada se li allunya més de la centralitat política. Un reconegut socialista , en el temps i en l'espai, sentenciava aquesta setmana a títol personal: ‘Abans federalista que socialista’ alhora que em preguntava en dubte crec raonable a quin partit pertanyeria, per exemple, a Itàlia amb un Bossi i un Berlusconi fervents defensors del federalisme. Les derivades d'aquesta desafortunada sentència són tantes que donarien per a un nou memorial de greuges, aquesta vegada   federalista. Tot molt previsible des d'una lògica funcionalista. Sempre em quedarà l'esperança i el consol que aquesta sentència s'hagi realitzat a ‘títol personal’. Perquè realment el greu seria acabar avalant des de posicionaments progressistes un injust status quo , gairebé cruel en l'actual conjuntura, que el que demanda és més socialisme i no un federalisme de lampisteria. Que reclama , en paraules de Zygmunt Bauman, ‘menys previsibilitat, menys sentit comú burgès, menys programes electorals en els quals l'esquerra li diu a la dreta: qualsevol cosa que facis nosaltres la farem millor’. En aquest sentit, m'he posat a tremolar quan he vist la picada d’ullet que tant el Financial Times com The Economist han fet  a l'anomenada via federal catalana. Tal vegada ha arribat l'hora des de la social democràcia de canviar d'estratègia. O d'estrategues.