No sóc home
de donar consells. Ni de nacions. En tot cas, i si se'm permet apuntar-me a la
moda del buit ‘relat’ retòric imperant, sóc plurinacional que és gairebé tant
com no dir res. Però avui vaig a donar-me el gust de donar, des del meu petit campanar
i com Elena Francis política, uns
petits consells als nostres desorientats polítics .
El primer consell
té a veure amb aquestes ampul·loses i democràticament desaprofitades reunions
sabatines que solen celebrar els partits polítics i que curiosament han estat
batejades com a Consells Nacionals. La comprensiva però cansosa cerca del minut
de glòria dels consellers davant la seva elit política cercenen qualsevol
besllum de millora en l'eficàcia democràtica de les organitzacions. En plural,
doncs bé sembla que el mal és generalitzat. No importa el que diguis, elit i
base, l'important és demanar la paraula tergiversant així el que hauria de ser
un imperatiu bàsic en aquest tipus de maratonianes reunions amb improductiu
ordre del dia: tenir quelcom a dir. El resultat, i parlo des de l'experiència,
és que a meitat de la reunió el percentatge de soferts consellers que
estoicament aguanten les previsibles crides a la ‘unitat i disciplina’ no
superen el 30%. Trampes al solitari : l'únic objectiu d’una certa eficàcia
passa a ser el col·locar el calculat titular en premsa i televisió i que curiosament
, davant els estordits assistents,
res tindrà a veure amb el debatut . En fi, política del segle XIX.
El segon
consell apel·la al necessari desenganxo polític i ciutadà amb la infusa ciència
de la demoscòpia. Sobretot per no acabar amb la sensació de que hi ha algú que
et considera un ximplet. Intentant no caure en el reincident tòpic del
posmodernismo gafapastista, ‘les
enquestes admeten diferents lectura’, resulta evident que gastar-se tants
diners per arribar a conclusions tan òbvies com les quals sovint llancen les
mateixes pot resultar immoral , per improductiu, sobretot si aquestes són
encarregades amb fons públics. Per desgràcia solament serveixen per justificar
les vergonyants anàlisis , fixin-se ben per favor, dels autoanomenats i pedants
analistes de torn que queden retratats amb una simple lectura en transversal. I
com a efecte crida a les mediàtiques i retroalimentades aparicions tertulianes
de el ‘clan dels Toni’ (en honor a
dos dels més prolífics predicadors catalans a sou de les nostres ràdios i
televisions públiques i que sovint m'interpel·len sobre la més que improbable
possibilitat que entre tertúlia i tertúlia pugui existir temps per a una
normalitzada vida sexual).
Que el PSC
està malament ho pot intuir fins i tot Toni
Cantó. Com també resulta evident la ingent i irresponsable pressió de
cert establishment polític i econòmic català per aguditzar aquesta
crisi. Que l'atur i la corrupció ens preocupa, evident. Que el federalisme no
ven i Junqueras té una txistera màgica en la qual amaga a conveniència a Artur Mas, més evident. I moltes més evidències que tenen un
cognom : sentit comú.
0 comentaris:
Publicar un comentario