‘Hi ha gent que balla, i ballant, ballant, van fent carrera’ deia el recentment traspassat Giulio Andreotti. Al menys és el que llegeixo a El mínim que es pot dir, les excel.lents
i divertides memòries polítiques de Raimon
Obiols.
Per desgràcia ahir va ser un dia
de balls en el PSC. D’un ball de reminiscències tristes, malenconioses . Com el
tango. Un ball en el que les parelles van ballar entrellaçades al ritme del primer tango-cançó de la història : "Mi noche Triste". En ell es narren els sentiments d'un home abandonat per
la seva dona. Com veieu de màxima actualitat en l’entorn dels socialistes
catalans. No hi faré més escudella perquè el que em preocupa d’aquesta trista
fira de les vanitats és l’actitud egoista, extremadament individualista i
sobretot oportunista de molts i moltes dels que ahir, sense ser precisament
outsiders com el que això sotaescriu, van sortir a ballar per mirar des del
càlcul més lamentable continuar posicionats en el status quo o, com diu un gran amic meu d’aquest entourage, en la ‘canoa’. Per desgràcia, l’actitud exemplificadora de Montserrat Tura no està en aquest sentit encomanant-se en excés.
Em fa vergonya
aliena, la hemeroteca és cruel, observar com un dels principals inductors
d’aquell moviment auto anomenat dels ‘capitans’ , dirigents territorials que
van prendre legítimament el poder fa ara més de quinze anys en un bell indret
del Garraf, es dediquen ara a donar lliçons sobre militàncies territorials. I
segurament no està mancat de raó però s’oblida de com quan ells van prendre el
poder en el si del PSC no només van
produir una permuta de dirigents
sinó sobretot de cultura política. Just, al meu entendre, la que ara li falla a
la futura foragitada diputada. Encara em recorda algun vell militant quins eren
els capteniments de control amb els que se celebraven algunes assemblees del
partit sota la direcció de qui ara s’abraça al concepte antagònic, amb aquelles
actituds , del ’dret a decidir’. Després els fets i els resultats electorals
han anat parlant per si mateix.
Així com trist em
resulta veure segells d’auto proclamat catalanisme en cartes que sumen anys i panys de càrrecs,
mandats i privilegis. De companys
i companyes que accepten esquemàticament l’etiqueta mediàtica i avinagrada de “
sector catalanista del PSC “ . Catalanisme de saló? . Es pot dir més alt però
no més clar : “de lliçons de català les
que facin falta, de catalanisme, cap ni una”, he sentit dir sovint a
l’expresident Montilla. Estranya
manera d’actuar la d’aquest grup capaç de fomentar amb extraordinari èxit un
debat plural i enriquidor però incapaç d’ arribar a les portes d’un congrés amb
una transparent oferta renovadora en les cares, edats , perfils i voluntats
polítiques. Alguns i algunes vivint i ballant confortablement sense cap mèrit intel.lectual (més enlla d'algun administratiu) a l'empara de sòlids però poc convencionals lideratges. Que són escollits plug and play i amb by pass territorial en unes llistes
sense la generositat de deixar pas a qui per joventut, frescor i si m’apureu
per designi de lleis naturals, el
demanen. Per obrir i renovar el partit segurament
l’actual estructura territorial del partit és insuficient però és també una
mostra de representativitat i mèrits molt eficaç en la si dels partits. En part
, els partits són legítimament de qui s’ho treballen, tot i que sovint també
són dels que hi figuren . Tinc clar
que ja són molts els que consideren que el partit pot ser fàcilment de qui més soroll faci en
aquests mitjans tan àvids de merder. O veure
l’angoixa carronyera del (o la
) vedette que considera que si no aprofita l’avinentesa de la ficada
de pota d’un company o companya quedarà desdibuixat o desdibuixada
individualment. De qui també s’abraçen al dret a decidir però es proclamen
candidats per unanimitat. O veure el ‘coratge’ de qui es capaç de trucar a un
periodista per benefici individual i al mateix temps palesa pusil.lanimitat
a l’hora de que algun company d’aquest mateix periodista pugui públicament , i en
la seu de tots , explicar tot el que sap . Pusil.lanimitat curiosament observada també en la
denuncia envers un nacionalisme fatxenda clarament vinculat
als negocis. Contemporitzadors amb l’oasi català.
Carmen Chacón va cometre ahir un
gran error. No ens enganyem, un error assumible des de posicionaments de lliure pensament. Difícilment assumible
des d’un posicionament progressista quan situa de manera populista la greu
xacra de l’atur al bell mig de la missiva. Va col.locar una carta en la sabata. Segurament si
no hagués estat per la inoportuna espistola el PSC avui seria mes creïble en apartar-se d'aquest estat general de confusió en
el que estem submergits. I en el
que tots estem contribuint a crear al marge de les angoixes de la gent. Alguns
professionals de la conspiració mantenien ahir sotto voce que aquest episodi
estava pactat, que tot era ‘puro teatro’. Jo particularment no considero que
tingui enemics dins el PSC, potser m’en crearé algun , o alguna , després de la
publicació d’aquest article i gairebé 30 anys de militància. Crec que era Einstein qui deia que l'ésser humà solament
atribuïa intel·ligència als seus enemics. En aquest cas ,en aquest episodi ,
prefereixo quedar-me amb Freud i el seu psicoanàlisi . Els somnis i
l'inconscient : l'espai en el qual l'home, i la dona, fa seus els desitjos. Fins i tot els més obscurs. Faci's la
llum. Si no és així , a
Catalunya i a la seva ciutadania li pot passar per culpa de la classe política
del passat, que es la que ens governa i , en bona part oposita ara, com al sexe en
les pel.lícules de Woody Allen: que tothom parla d’ell i dels seus
beneficis però en realitat pocs el practiquen. Al menys en totes les seves
dimensions i possibilitats.
Segurament el que necessita ara el PSC és que no se
l’estimin tant obrint debats estèrils i ja tancats, la nostra especialitat més específicament catalana. “Eh –va cridar Will-, la gent corre com si ja hagués arribat la tempesta". " Ha arribat
–va cridar Jim-, la tempesta som nosaltres".
“La Feria de las Tinieblas” (1962), Ray Bradbury. A vegades, com demostren algunes de les excel.lents
pel.lícules de Chaplin, es poden provocar fortes , profundes i
productives emocions amb la boca
tancada. Sobretot ara que sembla que estem instal.lats
perniciosament en la política dels manifests , en la política del soroll i la
redundància. Jo no ho faré, em declaro un outsider.
M’estimo aquest partit no com a ‘El club
de los corazones solitarios’ ni com a oficina d’ocupació. Com l’eina política més útil que he conegut per fer
progressar Catalunya . Cada vegada estic més lluny d’ell però encara tinc
forces per continuar denunciant
als aprofitats, als egoistes i als que per sobre dels interessos col.lectius
avantposen els seus propis. I això no coneix de gènere.
Jordi del Río
2 comentaris:
en català sempre s'ha dit "menjacapellans", no "matacapellans"
Ingeniós, felicitats !!!
Ricard Torrell.
Publicar un comentario