Desmuntant postmoderns

Els que tenen el plaure de conèixer la meva faceta més dialèctica, segurament la més avorrida, saben que des de fa ja alguns anys mantinc la teoria , de manera intel·lectualment humil i quelcom provocadora , que Zygmunt Bauman ha estat el pensador que més dany ha fet arreu a  l'actual pensament progressista. Seré més explícit. No ha estat el magma intel·lectual elaborat pel brillant sociòleg el que ha col·locat en una més que notable  indigència intel·lectual als progres del món sinó la interpretació que d'aquest corpus teòric han realitzat una ingent plèiade de babaus pseudointel·lectuals. Han confós un trist diagnòstic amb una oportunitat de negoci basada en la perpetuació del mal. Com el nostre país és relativament petit i la marca per aquestes contrades ibèriques s'ha basat més en el ‘que inventin ells’ que en la collita pròpia, assenyalar-los pel carrer, en els diaris o en els prestatges  mediàtics de les nostres llibreries, esdevé una tasca relativament senzilla. Punt i apart.

Aquests postmoderns oportunistes que solen viure de la por, ben real, gens líquida, d'una classe política i una societat atordida per un plenipotenciari sistema financer i una plaga de corrupció tranversal, solen coincidir amb el perfil del que els nord-americans solen anomenar ‘BoBos’. Una combinació perfecta de burgesos (bourgeois) i bohemis. Vegem , una evolució perfecta de hippie a yuppie que conformen la nova elit del que ells diuen , quina obvietat, societat de la informació o del coneixement. Asseguts davant de l'ordinador més cool i amb les app més in, malbaraten la seva activitat neuronal a descriure una realitat, batejada ara com societat de l'observació, és a dir, del ‘corre, ve y dile…que cobro‘ , sense aportar ni una sola idea pal·liativa dels principals mals que ens afligeixen. Amb una legió de benintencionats  seguidors que s'agarren desesperadament a la superficialitat mes líquida, més ciberoptimista, ens parlen de transparència, open data, recovery, lobbys i no sé de quants mots més,  a quin d’ell més vàcuol,  posant sempre com a exemple a l'administració Obama ( ara callen amb Hollande ) , signe distintiu i superficial d'aquest tipus de papanatisme postmodern . La mateixa administració ‘transparent’ que titlla de terrorista l'atemptat de Boston, dues bombes i tres morts, i oculta vergonyosament una matança de menors a Pakistan. S'omplen la boca de transparència però al seu catàleg de serveis professionals brilla amb llum pròpia la gestió política , de crisi, dels casos de corrupció. De l’embolic, treure profit.

Acabo. Recupero ara  una divertida carta de Carles Riba , recolllida en uns assaigs sobre polítics i intel·lectuals, adreçada a Josep Pla  i que es va publicar al 1927 a “La Publicitat”, el principal òrgan del catalanisme intel·lectual de l’època i per cert, disponible ara a la xarxa, digueu-me postmodern. Els dos intel·lectuals , quina comparació amb la pobresa de l’establishment  actual a casa nostra, mantenien una pública discrepància en relació a quin havia de ser el rol dels intel·lectuals en la cosa pública. Resumint, Riba, més contemplatiu, més poeta, fa seva una màxima de Bernard Shaw, ‘qui pot fa; qui no ensenya’ , per intentar fe veure al tramuntanat i més actiu Pla , que tot i reconeixent que l’intel·lectual ‘no farà pas la seva feina si no baixa a la plaça’  (com Sòcrates) i fugeix  del recloïment de la torre  de vori, de tant en tant ha de produir ‘una obra de bellesa o de pura especulació, una obra que es justifiqui per ella mateixa’. Que lluny queden d’aquests pressupòsits aquests postmoderns que més que ensenyar intenten donar lliçons, per cert molt ben remunerades, i que són incapaços de crear en l’àmbit de la pura especulació quelcom que es justifiqui per si mateix. Incapaços, per exemple,  de pensar alguna cosa tan simple, estic fart de predicar-ho en el desert i sense cobrar un duro, que la principal mesura profilàctica contra la corrupció i a favor de la transparència política seria la de realitzar una bona selecció de personal. Quelcom tan simple. Però ells han de continuar ensenyant  pam postmodern per comissions parlamentàries i generant ignorants rius de bava. La política ha de ser amable, oberta, intel·ligent , amb talent i monitoritzada per comunitats intel·ligents, diuen sovint entre d’altres perles . I també dos ous durs!. El que necessitem urgentment són idees.