Bandera verda, bandera vermella

(La meva intervenció en la reunió de la CEN del PSC d’ahir dilluns dia 15 d’abril)

Endreçant fa uns moments la meva breu intervenció me’n adonava que tornava a començar la mateixa amb una nova felicitació. La veritat, no sé si començar a preocupar-me : l’exigència crítica sempre és molt elevada. Fora bromes, com diria el poeta, mai una realitat com aquesta podria ser trista. Pere, no t’ho he dit en privat , actitud del passat,  perquè crec que ens hem de felicitar col.lectivament, amb tota transparència i com a comissió executiva, fugint d’individualismes : tenim primàries i perfil propi i per tant això vol dir que hem començat a captar el mandat del darrer congrés.

Evidentment això és important però , donada la conjuntura social, no suficient. Crec que hem de continuar marcant més perfil ideològic, el del nostre adn típicament progressista. No m’estendré ara, els àmbits socials en els que ens necessiten i no som creïbles per errades del passat són nombrosos. El dret a l’habitatge i la vista grossa envers el sistema financer potser són els més evidents. I sobretot necessitem remarcar aquest perfil per coherència: no ens podem passar reunions darrera reunions, discursos darrera discursos, parlant de ´la gent’ , d’alló que ‘realment preocupa a la gent’ i no actuar en conseqüència.

Dit això, em preocupa, sobretot després d’algun posicionament d’aquest cap de setmana, que poguéssim córrer el risc de desfer part del bon camí recorregut les darreres setmanes i que han posat al PSC en una envejable posició de centralitat política. Em preocupa quelcom similar al que li podria passar als banyistes que acudint a una platja a banyar-se trobessin dues banderes al mateix temps: la verda i la vermella. La confusió sobre si la bona mar o la possibilitat d’un sobrevingut temporal recomanen o no el desitjat bany. No podem tornar a generar confussió , a perdre legitimitat, credibilitat, en relació a la nostra posició en temes claus i en els que recentment hem donat passos molt decisius. Estic convençut que no ho farem però mantenir el full de ruta, fins i tot apassionadament, com a qüestió de cultura democràtica, de la nostra defensa envers el dret a decidir resulta primordial. Amb la mateixa passió amb la que segurament haurem de denunciar la inconsistència i el frau democràtic que suposa el consell de transició nacional. Tot i que podem restar convençuts que seran ells mateixos els que ho desacreditaran. De fet algunes manifestacions ja van en aquesta línia. Com segurament haurem d’evitar prejudicis i consideracions apriorístiques en relació al Pacte nacional sobre el dret a decidir en el que segurament haurem de ser perquè també hi seran sindicats, l’associacionisme de base i  en definitiva part important  de la societat civil catalana.

Acabo. I entonant el mea culpa. És veritat que segurament els membres d’aquesta CEN s’haurien d’implicar més en l’organització del partit, en els seus actes, en la seva vida social. L’actitud contraria, fins i tot de desídia, n’estic convençut que generarà frustració entre la majoria d’una militància de bona fe i que es mereix algun sacrifici. Però cert és també que els lideratges d’opinió del partit necessiten d’una major pluralitat, d’una major sectorialització, especialització. La gent també necessita sentir-se útil. Tinc la sensació que , per exemple, en el Parlament tenim grans actius,  que ho van demostrar la legislatura passada i que en aquesta resten clarament en un anonimat difícil d’explicar.