Fa ara poc més de dos anys, el periodista Lluís Foix en una conferència a
la Paeria i el socialista Raimon Obiols
en diverses aparicions en mitjans de comunicació , alertaven de la possibilitat
que Catalunya entrés en un perillós estat de frustració motivat pel desacord
catalanista en relació a les nostres col·lectives aspiracions nacionals. Sense
unió seria molt difícil avançar, venien a resumir. I en això va aparèixer el ´planazo`
del president Mas reconvertit
després de la patacada electoral en quelcom similar a les conegudes pedretes que
va imaginar Perrault perquè el seu Petit Polzet , endinsat en el bosc, pogués tornar sobre els seus
passos.
Fora bromes. La situació social és tan
extremadament delicada a Catalunya que la desorientació de la qual fan gala
bona part dels nostres representants polítics adquireix tints dramàtics. Amb
una excepció, els últims episodis polítics han adquirit tints de tragicomèdia.
Cimera social, convocada a priori per tractar segurament el problema més
urgent, desconvocada a última hora amb l'ajuda dels quals la van promoure i
reconvertida en vermouth diumenger entre consellers. Improductius plats pel cap
la següent setmana entre oposició
i govern per acabar en la següent amb una surrealista maniobra de
distracció convergent oferint , a través dels mitjans de comunicació, un govern
de concentració a una oposició molt necessitada de sentir cants de sirenes. O
tal vegada hauríem de dir cants de poder?. Desafortunades declaracions d'algun
portaveu apel·lant davant imputacions parlamentàries a la lamentable falca d “això
pot passar en totes les famílies” sense adonar-se , entre d’altres coses, que
amb elles ficava en el mateix sac d'unes imputacions desiguals a qui
havia de defensar. Aprovació , amb col·laboració antinatura, d'una retallada en uns mitjans públics segurament
sobredimensionats però que ara ja ataquen la capacitat de competència en igualtat
de condicions amb uns mitjans privats (i aristocràtics) clarament privilegiats. I per suposat Flix.
El poble en lluita contra un cacíc amics dels xeics àrabs i abans (suposo que
ara no) reputat socialista. Espero no veure mai més en cap fila zero socialista
a Antoni Zabalza.
I aquestes són només algunes de les mostres que
Catalunya està molt necessitada de nous lideratges polítics. I sobretot socials
. Tal vegada sigui el mínim que es pot dir. Igual que el títol de les
recentment presentades memòries polítiques de Raimon Obiols, El mínim que és pot dir. Acostumat com
estem a l'agrafia dels nostres polítics, aquest llibre és altament
recomanable per la seva excepcional qualitat narrativa inusual en
l'entorn. Aporta llum sobre alguns episodis històrics interessants com el cas
de Banca Catalana , que segurament ara amb la que està caient passaria sense
pena ni glòria, i que van marcar políticament més d'una dècada de la
política catalana. Però recomanable sobretot perquè és un llibre
divertit. Gran regal el de les meves filles el dia de l'exaltació
comercial de la figura del pare.
0 comentaris:
Publicar un comentario