No corren bons temps per a la serenor, per a la reflexió. Estem instal·lats
en una gairebé perpètua halitosi social. Tot el que ens surt per la boca és
avinagrat, malhumorat. I el pitjor de tot és que segurament motius n’en sobren
per a aquest desarrelament amb l’optimisme, per a aquesta imatge de malament
copulats amb l’esperança. Fins i tot aquest escrit potser també hagués necessitat un bon col·lutori
bucal abans de veure la llum.
Vivim dies convulsos pel que fa referència a la corrupció política. Li
diuen sistèmica, transversal. Amb la mateixa intensitat que es visualitza el
malestar ciutadà assistim en paral·lel i des d’amplis sectors polítics a una
contraofensiva benintencionada i plena de raonables arguments alertant del
perill d’aquest pim pam pum
generalitzat contra la classe política. Benintencionada, raonable, fins i tot
responsable des del punt de vista del combat contra l’ antidemocracia que és pot albirar fácilment, a vegades
de manera barroera, en aquest atac desigual contra el millor dels sistemes
coneguts. Però excessivament endogàmica. En cap d’aquestes declaracions de
principis he sabut trobar una de les principals causes, al meu entendre d’aquesta situació. Segurament l’origen
: la selecció del personal.
Proposo un simple exercici per començar la meva dissertació. Una cerca
en Google de la següent combinació de paraules , ‘donar lliçons’, ens retorna una curiosa resposta : més
de les primeres 100 entrades i imatges es corresponen amb polítics de totes les
ideologies i nacionalitats. I la veritat, no em sorprèn. És més, diria que aquest és el gran problema amb
el qual s'enfronta actualment la classe política : la credibilitat, la
coherència. Com donar lliçons i no morir en l'intent. Aquesta actitud, la del
mestre a deixeble, ni cola, ni és creïble, ni en la majoria dels casos s'adequa
amb la realitat d'una societat sobreinformada i sovint , per desgràcia, més
preparada i formada que la dels seus magisteris representants.
Qui no ha llegit aquests dies decàlegs, plans quinquenals, manifests ,
contramanifests a la carta i, en definitiva, idees per a la regeneració
democràtica.N’hem sentit parlar de
lleis electorals, llistes obertes, noves lleis de finançament de partits, de
registres de lobbys, de lleis de
transparència i accés a la informació, de participació democràtica….Una música
molt interessant. Però molt coneguda i, per desgràcia, susceptible de ser
tocada per tothom, inclòs Berlusconni, ni que sigui al ritme del bunga-bunga. El problema al meu modest
entendre rau en la combinació de
dues coordenades : la credibilitat de l’emissor i la concrecció i
viabilitat de les propostes. Avui em dedicaré a la primera : coherència i
credibilitat. Deia abans que en cap d’aquestes declaracions, d’aquests
pentagrames de principis, he sabut
trobar una de les principals causes d’aquesta situació, segurament l’origen : la selecció de personal.
Millor dit, la selecció dels nostres representants. Curiosament mai ens
preguntem quina mena de comissió de personal a la si dels partits polítics
avalua la formació ética i cultural dels futurs càrrecs polítics. Quina mena de
barrera infranquejable se situa per impedir que dubtosos perfils defensors d’interesos personals
s’acostin des de ben jovenets, fins i tot abandonant estudis, a la “carrera política” de la recerca del
sou fàcil i prácticament vitalici. I a vegades, hereditari . Quina barrera
emocional se situa a aquells persones per les quals la política partidista
sovint és una substitució perfecta de la família al marge de la qual
prácticament només hi ha l’abisme del no reconeixement emocional. Els
partits presos com una mena de “club dels cors solitaris”. Per sort els
qui així es manifesten són, encara, una minoria. Però a tenir molt en compte.
He assistit aquests dies, de ben a prop i a vegades aterrit, a l’episodi de les
diputades i diputats díscols del
PSC . He escoltat a responsables polítics declaracions tremendes , sovint molt més
en consonància geogràfica amb el sud d’Itàlia que amb l’excel·lència que
s’hauria de suposar a la pràctica política en un pais d’una certa tradició democràtica . Humilment, els disculpo. Sóc conscient que estàn fetes des de la irreflexió i
l’abraonament de la delicada conjuntura. “En
una familia mai s’ha de trencar la disciplina de vot”. “Uns fan música (els disciplinats) , altres soroll (els discols)”. “El PSC també té el seu dret a decidir així
que les minories haurien d’acatar a les majories”. Bé, sembla com si la
veritat relativa sobre la que es sustenta la democràcia fos una questió de
“pes”, és a dir, de qui pesa més. O
la té més llarga, la majoria.
“La veritat pot ser minoritària i no per això deixaria de ser veritat”. Farien bé els
responsables dels partits polítics en ocupar-se de rebre’ns en les seves seus
amb aquest frontispici hindú i no amb la trista i freda imatge d’uns receptacles bunqueritzats que fan que ja la primera impressió sigui la d’un clar
distanciament emocional amb el que allí entra. Siguem clars, que aixequi la mà
qui no hagi trencat alguna vegada, per no dir sovint i de manera
saludable, la “disciplina de vot”
a la seva família. L’actitud contraria té un nom que no m’atreveixo a
reproduir. Siguem també intel.ligents, les discrepàncies, les posibles ruptures
i trencaments mai s’entendràn públicament com un assumpte de interpretacions
més o menys semàntiques o
disciplinàries sinó de cultura política. L’opinió pública , la gent, és molt més
sàvia del que pensen alguns com queda traduit en el repartiment de les seves
simpaties .Obvi que la majoria té dret a decidir. Tan obvi o més com que les
minories també tenen dret a representar. Potser en aquesta declaració de
principis majoritaris s’amaga la voluntat de patrimonialitzar, des d’interessos
preestablerts, a vegades ocults, les decisions polítiques. Resulta lamentable veure a alguns ,
amagats darrera la mesa i des
d’actitud poc creïbles , poc coherents, pràcticament de subsistència política repartir “a pes” credencials
de majories i minories. Com si
l’electorat socialista fos clònic! En el darrer congrés del PSC, el del Nou
PSC, 34 de cada 35 militants no van ser delegats. A on està la majoria i a on és
la minoria?.
El consens és ampli, cal una reforma organitzativa a fons dels partits
polítics. Però si us plau, no
retòrica. Ja no val a dir que la “gent
ens necessita” com escoltava recentment a un jove alcalde del Maresme en
una vàcua i caricaturesca crida a
centrar-nos més en termes “externs” que “interns”. I té raó. Però benvolgut , precisament per això qué
fem si l’instrument falla perque ho diuen les urnes ? Més retòrica?. Tampoc val
a continuar donant lliçons de “progressisme verité” castigant als sospitosos a
escriure en la pissarra mil vegades “sóc
d’esquerres i no li faré el joc a convergència amb la qüestió nacional”. Jo
només he arribat fins a les tres-centes
vegades. Deixo les altres dues-centes vegades per a quan s’aprovi la limitació de mandats i es posi limit al salari que un polític pugui
percebre. I finalment les altres cinc-centes per quan arribem a un congrés amb
un primer secretari prèviament escollit per sufragi universal de tots els
militants. Fins i tot estaria disposat a continuar amb el càstig si la política
de formació del partit canviés radicalment. No m’estendré massa en aquest punt
donat que aquest canvi és un clamor entre la militància però simplement apuntar
que la meva demanda no passaria únicament per l’exigència d’ avaluar als seus responsables en relació al coneixement de la nostra sòlida tradició de renovació
pedagògica .
El PSC ha de centrar-se urgentment, sobretot a
través dels seus, darrerament
devaluats instruments més de “tank”
que de “think” com deia algú recentment , a estudiar i experimentar amb la política des d’una
actitud, utilitzant nomenclatura d' Hannah Arendt, més activa i menys
contemplativa. Més des de l’experimentació que des de la descripció.
En aquest sentit el partit s’enfronta ara a un repte i a una oportunitat
: el full de ruta de debat i reorientació marcat pel darrer Consell Nacional.
Sinó hi ha el coratge de substituir les tradicionals misses de diumenge , o
dissabte, per una veritable fòrmula
de participació dels militants i simpatitzants a través de consultes sobre
els principals temes polítics d’actualitat
i futur, si diluim el debat en el temps com alguns voldrien a l’espera de
encapçalar aquella o altra llista electoral , haurem tornat a perdre el temps. .
Sinó dissenyem un procés totalment descentralitzat de presa de posicions que culmini en una convenció vinculant
a l’estil de les que realitza el Partit Laborista britànic tornarem a donar una
imatge de provisionalitat. Sinó és fa, algú ho fara. Hem de perdre la por a
consultar. No podem tornar a donar la imatge de divisió en temes primordials.
Quina interpretació fan els militants i simpatitzants del “dret a decidir “ que va acollir el nostre programa
electoral?. La interpretació que van fer els protagonistes de “La aventura de los cinco” (trist bateig per part de qui amagat en aquestes ‘posicions majoritàries’
busca el somriure fàcil de la
claca) o la dels que semblarien considerar actualment innecesària la quinzena esmena de la
constitució nordamericana per estar ja superada?. Cinc contra quinze. Quinze
contra cinc. Lamentable.
Més tard o més d’hora els pobles voten i haurem d’estar carregats de
legitimitat. No serà fàcil tot i que llegint a alguns ho pugui semblar. Tant de
bó tot fos tot tan màgic com
tenir una recepta amb 5 o 15
principis actius per tal de millorar la qualitat democràtica del sistema.Pero
podem comencar reconeixent que estem davant d’una qüestió de cultura política.
De credibilitat , coherència i també de compromís. Els que tenim alguna experiència
en la docència sabem de l’important que és donar lliçons des d’aquests
capteniments. Sinó ho fem així tot quedarà en mans de la retòrica i,el que és
pitjor, del populisme.
Jordi del Río
0 comentaris:
Publicar un comentario