Carril central, sense sortida

Observo amb neguit que formo part d’aquesta plèiade de modestos opinadors que assaonen els seus escrits amb multitud de cites d’autors i personalitats més o menys notables. Escàs mèrit: amb el fàcil que ho posa Google!. O buit d’idees o un complex a desenvolupar les pròpies. Just el que al meu entendre i en una conjuntura social tan delicada, constitueixen algunes de les principals causes de la desafecció política. Excusatio non petita, accusatio manifesta però crec que avui més que mai vénen al cas recuperar alguna de les consideracions de Hannah Arendt. L’espai m’obliga a resumir-les bàsicament en dos: «cada nova època necessita una nova política» i la divisió, o millor dit, la necessària primacia per progressar de la «vida activa» sobre la «vida contemplativa».

Paral·lelament, Steve Hawking en la seva pedagògica "Brevíssima història del temps" apunta la prolífica dedicació contemplativa dels científics del segle passat a l’hora de desenvolupar teories descriptives sobre com és l’univers per acabar deduint l’escàs temps que els mateixos van tenir per preguntar-se sobre el per què de l’univers i a mantenir-se al dia en el progrés de les teories científiques. Canviem científics per polítics.

No entenc com en un moment en què l’esquerra per sensibilitat i en teoria per projecte hauria de ser socialment majoritària en aquest demencial fracàs del capitalisme financer, aquesta es conformi amb ensenyar gairebé com a única credencial i de manera acomplexada la punteta del creixement enfront de la austeritat. No sóc economista ni tinc en aquest camp alternatives concretes, però sóc prou intuïtiu per saber que no estem davant una crisi sinó davant un estrepitós fracàs de model. La miopia política que suposa la contemplativa, equilibrista i calculadora teoria de l’ocupació dels «carrils centrals», en la societat però també en el si dels actuals partits polítics, quan els camins alternatius no suposen precisament pujar a l’Everest, pot portar a l’esquerra a la irrellevància.

Paradoxalment, ara que el progressisme de traços gruixuts s’omple la boca de «hollandisme» cal remarcar el perfil poc acomplexat amb el que l’actual inquilí de l’Élysée va guanyar les eleccions: «No té rostre, mai presentarà candidatura ni serà elegit democràticament i no obstant això governa. Aquest és el nostre oponent: el món financer».

Es tractaria precisament d’abandonar aquest carril central del fracàs on fins ara s’ha mogut amb fàctica comoditat banquers i alguns acomodaticis polítics. Ocupar, activa i no contemplativament, sense complexos, camins alternatius. I evidentment recuperar la política del pinzell que és on es troben, lamento utilitzar aquesta populista i recurrent expressió, les preocupacions de la gent. En el traç gruixut, en la brotxa grossa, en aquest carril central, fins ara cabien des del Sr Botín als afectats per la hipoteca.