Amb molt interés he assistit , fa un parell de dissabtes, al plenari de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna coordinada per en Raimon Obiols, un dels grans analistes de la política catalana de les últimes dècades. Gran enraonador i sobretot gran analista, a l’actual eurodiputat socialista li ha agradat sempre des d’una concepció més o menys epistemològica, rigorosa , experimentar políticament. Per cert, segons el principal ranqueador de blocs a Catalunya, Cercablocs, Notes de Brusseles , el seu bloc de pensament, ostenta en aquest moment la primera posició. Al fil d’aquesta introducció recomano , amb un cert distanciament intel.lectual, la lectura d’alguns dels apunts que han vist la llum ara en motiu de l’exposició que sota el títol Gregorio Marañón 1887-1960. Médico, humanista y liberal es pot veure a la Biblioteca Nacional a Madrid. Marañon considerava “absurd que en política es consideri com un fracàs el principi fonamental de l’experimentació : el retirar-se quan es fracassa “. Doncs bé, la Conferència Oberta ha tingut molt d’experimentació i fent una seqüencia lògic , la sortida de la primera fila política, que no pas de la zero , d’en Obiols esdevé un fracàs d’aquest elemental principi. Previsible doncs, i segurament poc objectiva , seria la meva valoració en relació a una activitat promoguda per ell. Tanmateix no me’n estaré de fer alguna reflexió.
En primer lloc palesar una certa sorpresa , positiva i compartida per molts dels assistents, en relació a la mobilització. Sorpresa agradable per l’alta participació en un dissabte assolejat i , per cert, inici de vacances d’aquesta setmana tradicionalment anomenada santa, ara de primavera . Farts de l’olla de la desafecció política , sovint excusa de mal pagador de determinats sectors mediàtics i polítics, ves per on que l’alta participació a la conferència de dissabte ens indica, juntament amb altres símptomes, que ni de bon tros la situació de la ciutadania en relació a la seva participació en la cosa pública respón a tant mal averany. Ans el contrari, estic convençut que el principi d’acció/reacció acabarà regint l’actuació de la nostra ciutadania.
L’altra reflexió és susceptible de molts matissos. Intentaré centrar-me en la vessant que més m’interessa : la comunicació dels continguts. En el decurs de l’esmentada Conferència vaig participar en un grup de reflexió que portava per títol “Bones pràctiques i innovació social”. Existeix darrerament una corrent , un wishful thinking que dirien els anglosaxons, o una pandèmia diria jo, en la si dels partits polítics segons la qual els problemas de tarannà polític tindran solucions de caràcter tecnològic. Aquest determinisme tecnològic, més enllà d’algun recent exemple nordamericà ja instal.lat en el nostre subconscient col.lectiu i de difícil extrapolació a Europa pel diferent funcionament dels partits polítics a cada costat de l’oceà, no resisteix a cap contrastació o evidència empírica. Ho diuen els sociòlegs i estudiosos de la matèria per bé que existeixen altres opinions en sentit contrari . En qualsevol cas , no seré jo qui faci una lectura pessimista de l’aplicació de les TIC a la pràctica política.
En aquest sentint cal remarcar el fenòmen musical de La Pegatina, grup de Montcada i Reixac que aboca jornades laborals senceres al conreu de xarxes socials a internet (el nou porta a porta), acumulant milers d’amics i afiliats sense més carnet que el de simplement ser seguidors d’una música fresca , mestissa i divertida. Aquest laboriós treball a la xarxa hagués estat un èxit sense la producció d’aquests atractius continguts pels postres joves ?.
Des de les organitzacions polítiques seria una irresponsabilitat generar expectativas amb actituds poc exemplificadores, poc coherents. Està el sistema d’organització territorial dels partits polítics en sintonia , si més no representativa, amb aquestes atribucions radicalmente transformadores de les TIC ? . El PSC ha donat passes importants en aquesta línia , segurament és el partit més innovador, però tinc la sensació que en aquest àmbit les resistències al canvi són encara notables. Per altra banda , les cares noves , un dels principals headlines de la conferència, sempre son necessàries i agradables, ni que sigui per una qüestió antropológicament estètica, de sanejament , renovació i perquè no dir-ho, en aquest cas d’aposta per l’augment d’amabilitat , però no tenen per si soles atribucions taumatúrgiques .
Vull posar deliberadament l’accent en aquesta qüestió substancial (de substància) , per tal de remarcar quelcom que al meu modest entendre es imperiosamente necessari: la renovació en els continguts. La necessària revolució dels discursos i missatges polítics. La sintonia entre el que es diu i el que interessa a la ciutadania. En definitiva, fer atractiu el missatge. I pedagògic. En les formes però sobretot en els continguts. A partir d’aquí la comunicació millorarà indefectiblent en la seva qualitat i eficàcia. S’ha de superar la comunicació de les formes, la comunicació que jo anomeno “de fons d’escenari”. Del teleprompter, de la fredor, de l’escenogràfia vàcua sovint menjador productivament estèril d’empreses de comunicació i publicitat més o menys amigues. Com es pot llegir una cita de tres minuts d’un determinat autor en format sic com si fos de memòria i que no perdi autenticitat ?. La utilització calculada del teleprompter , o autocue, em sembla un acte de rigorositat i de respecte a l’audiència però sempre que no vagi en detriment de l’eficàcia en la transmissió del missatge, en la pèrdua d’autenticitat i coherència amb alló que es vol transmetre.
Amin Maalouf en el seu darrer llibre explica com es parla sovint de la crisi moral del nostre temps (sic) “ utilitzant expressions com ara “pèrdua de punts de referència” o “pèrdua de sentit” ; són verbalitzacions en les que no em reconec perque donen a entendre que s’hauria de “ tornar a trobar” els punts de referència perduts, les solidaritats oblidades i les legitimitats satanitzades ; des del meu punt de vista no es tracta “de tornar a trobar” sino d’inventar”. Innovació envers retòrica. M’apunto.
Resulta obvi destacar que els discursos i les seves formes s’estan accelerant en el mon audiovisual i per extensió en l’entreniment dels nostres joves. La revolució narrativa dels actuals serials televisius en són una mostra. Pixar una altra. Interpretar sentiments amb economia de paraules, sense necessitats de retòriques estèrils i prostituïdes fins a la sacietat, a través del valor afegit del disseny i les imatges, ha esdevingut quelcom pràcticament normal entre els nostres infants i joves que saben perfectament captar i degustar, diria que amb la intervenció intel·lectual d` habilitats artístiques desconegudes o no utilitzades per molts de nosaltres , aquests sentiments sense necessitat de subjectes, verbs i predicats molt sovint més típics d’una venda a l’engròs que d’una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com éssers més capacitats intel·lectualment parlant. Fet que em retrotrau a les fortes emocions que encara em provoca la degustació de moltes de les pel·lícules de Chaplin com ara The Kid , La Quimera de l’or o Modern Times entre d’altres . Sobretot ara que sembla que estem instal.lats perniciosament en la política dels manifests , en la política del soroll i la redundància. Quants manifests se signen al llarg del dia a Catalunya?. Quants d’ells són redundants o él que és pitjor, de signe contrari i per tant solen ser neutralitzats entre ells esdevenint invisibles sovint per la seva superficialitat. És aixó un augment de la llibertat d’expressió? . Potser si, però tinc alguns dubtes raonables. Alguns experts parlen d’un nou concepte : la infoxicació, neologisme que prové de les paurales informació i intoxicació i que fa referència a la incapacitat de processar aquest ingent volum de soroll . I fins a quin punt no poden representar una pèrdua de qualitat en la participació i deliberació polítiques ? .
Un exercici divertit que sovint proposo als meus amics en aquest mon dels facebooks i vanity fairs a l’engròs, és el de parar atenció en com molts dels nostres polítics , majoritariament progressistes , omplen el fill the blank ideològic coincidint amb expressions “cortar y pegar “ pràcticament idèntiques : “defensa de la igualtat, justícia social , pau,” . A força de tant utilitzar , dretes i esquerres, aquestes paraules les buidem de contingut. O el que és pitjor dificultem la seva credibilitat convertint el discurs polític en el marxista “la parte contratante de la segunda parte....”.
Superar per exemple, la retòrica pueril govern-oposició , o el que és el mateix “el que jo faig es genial i el que fas tú està fatal “ ajudaria a no restar més credibilitat als polítics. Millorar la capacitat comunicativa dels mateixos per tal que com a ciutadans no ens sentíssim com a respectables borders line o , el que és el mateix, superar el típic i menystenidor “las playas están esplendorosas”. Marcar les legítimes diferències , és a dir , superar el colpidor “todos son iguales “, a través de la innovació, de l’aplicació al discurs de les bondats que atorguen la capacitat d’escoltar, d’enraonar (quina gran paraula catalana que marcar subtils diferències amb parlar ). Per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Sense prostituir , perquè no traslladem aquesta estratègia a l’àmbit polític ? Escoltar és de franc. El dissenyador esdevé peça clau. Per al dissenyador de la Nova Economia és fonamental entendre als consumidors per a conèixer les seves necessitats (conscients i inconscients) i poder traduir-les en característiques distintives, diferenciadores de disseny. La iPod d’ Apple és única, diferent. I l’esquerra ? Perquè no apliquem aquest concepte també en política ? Cal escoltar al ciutadà i traduir les seves necessitats en polítiques atractives, optimistes, de felicitat , de disseny de polítiques en base a les necessitats ciutadanes . En aquest sentit pràcticament hedonista, algú s’ha pres la molèstia d’analitzar el fenòmen , per cert molt català, de la nova cuina (Adrià, Ruscalleda..)?
En definitiva , la política ha de vendre els seus avantatges competitius per assolir la felicitat i no formar part del paisatge. O dels problemes. Un exemple (n’hi han un munt) : ”La capacitat de reduir el perill o de salvar unes cuantes vides pot generar grans beneficis, només s’ha de pensar en els obtinguts per VOLVO al incrementar la seguretat del seus vehícles”. Clara, contundent explicació de management empresarial sobre els avantatges competitius que pot ser aplicada, sense prostituir , a la pràctica política. La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en l’economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també.
Hitchcock ho va resumir molt bé : “Faré millors pel.lícules quan el meu públic m’ho permeti “ , és a dir , quan el mercat li permetés . I s’ho va permetre. En part, és l’essència de la democràcia. En aquest sentit , el PSC amb la Conferència Oberta ha començat ha fer millors pel.lícules. Al menys , i de moment, en cinemascope. Encara hi han mancances en el guió. Tot i així , enhorabona .
0 comentaris:
Publicar un comentario