Foto : Rana Argentina Deia el Bruto shakespearià per tal de justificar l’ assassinat d’en Cèsar que “la mort és benefici al retallar el temps d’esperar-la”. Les contínues estultícies d ‘ en Felip Puch son benefici , no en tingueu cap dubte, perquè ens retallaran als catalans a mig termini el temps de suportar-lo. Aquesta darrera sortida de mare desconeguda , ( desconeguda per la gravetat no per la mare, pobreta) , en relació a la dicció del català del President, palesa ben a les clares el concepte exclusivista que de Catalunya i els seus ciutadans té la “Puch Connection” de Convergència , sector no minoritari per cert.
Per desgràcia sovint simplifiquem i desenfoquem els problemes . Fa poc, en una reunió d’aquestes excel·lents pedreres de comunicadors socials que constitueixen els AMPA, em van explicar una anècdota que em va fer reflexionar i crec que ve al cas . En una prova pilot d’aprenentatge amb uns nens i nenes d'uns deu anys se’ls hi preguntava sobre el que , al seu entendre, hauria de fer la gent per aprendre a anar en bicicleta. Les respostes es van concentrar pràcticament en tres aspectes que resumeixo i etiqueto: voluntat, practicar i assumir riscos. Aquestes respostes d’infants del nostre entorn esdevenia de manera impactant pràcticament única amb nens i nenes del Tercer Món : el primer de tot tenir bicicleta. Amb aquesta reflexió vull posar l’ èmfasi en la importància que té o hauria de tenir el concepte d’ accés. No es suficient aprendre a llegir, parlar i escriure. Es encara més important poder tenir capacitat i accés a l’ús del poder parlar i que t’ escoltin, llegir i escriure. Però n’estic segur que aquesta es una guerra diferent, i llunyana, per al senyor Puch. O no tan llunyana : quan creua sovint la Diagonal de Barcelona, cap a muntanya s’entén, segur que pren consciència de la importància que té l’accés. I en castellà. Llengua, paradoxalment , amb la que Miguel Hernández sense haver tingut un accés fàcil a ella, ens continua commovent.
Per cert, en relació a aquest trist episodi us recomano l’article La fabulosa “ânerie” al bloc d’en Raimon Obiols. Darrerament ens retroalimentem molt per aquesta via divertida però no exempta de riscos i de possibles danys col·laterals .
PD : Disculpeu l’aparent manca de respecte que pressuposa escriure incorrectament el cognom de la senyoria en qüestió. Llicència creativa de realisme literari.
Per desgràcia sovint simplifiquem i desenfoquem els problemes . Fa poc, en una reunió d’aquestes excel·lents pedreres de comunicadors socials que constitueixen els AMPA, em van explicar una anècdota que em va fer reflexionar i crec que ve al cas . En una prova pilot d’aprenentatge amb uns nens i nenes d'uns deu anys se’ls hi preguntava sobre el que , al seu entendre, hauria de fer la gent per aprendre a anar en bicicleta. Les respostes es van concentrar pràcticament en tres aspectes que resumeixo i etiqueto: voluntat, practicar i assumir riscos. Aquestes respostes d’infants del nostre entorn esdevenia de manera impactant pràcticament única amb nens i nenes del Tercer Món : el primer de tot tenir bicicleta. Amb aquesta reflexió vull posar l’ èmfasi en la importància que té o hauria de tenir el concepte d’ accés. No es suficient aprendre a llegir, parlar i escriure. Es encara més important poder tenir capacitat i accés a l’ús del poder parlar i que t’ escoltin, llegir i escriure. Però n’estic segur que aquesta es una guerra diferent, i llunyana, per al senyor Puch. O no tan llunyana : quan creua sovint la Diagonal de Barcelona, cap a muntanya s’entén, segur que pren consciència de la importància que té l’accés. I en castellà. Llengua, paradoxalment , amb la que Miguel Hernández sense haver tingut un accés fàcil a ella, ens continua commovent.
Per cert, en relació a aquest trist episodi us recomano l’article La fabulosa “ânerie” al bloc d’en Raimon Obiols. Darrerament ens retroalimentem molt per aquesta via divertida però no exempta de riscos i de possibles danys col·laterals .
PD : Disculpeu l’aparent manca de respecte que pressuposa escriure incorrectament el cognom de la senyoria en qüestió. Llicència creativa de realisme literari.
Foto : Rana argentina de boca ancha. Primer animal en el ranking de especies con bocas grandes. Su enorme boca ocupa prácticamente la mitad de su cuerpo. Come hasta morir. Tiene una letal dentadura en el techo de la boca y morderá cualquier cosa que se le acerque a ellos. En Argentina se presume haber visto a estas ranas intentar comer a un caballo.
Font: Wikipedia
0 comentaris:
Publicar un comentario