El desembre congelat

“El desembre congelat confús es retira.” Así acaba una de las canciones navideñas más populares de Cataluña. Y así acaba uno de los diciembres políticos más confusos desde la restauración democrática española y catalana. Tan confuso que los recientes resultados electorales han  dejado realmente congelado a prácticamente todo el abanico político.

“Qui en dirà més gran mentida, fum, fum, fum!” El Partido Popular ha ganado las elecciones. Pírricamente, de acuerdo, pero las ha ganado en un escenario salpicado de mentiras y corrupción. Hace apenas un par de años se hacía inconcebible ni siquiera esa amarga victoria. Curioso “mérito” que dice poco de la madurez de la democracia española.

“Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li donaremun tall” El PSOE ha perdido las elecciones. Y de paso tal vez a su líder. Un líder y un equipo incapaz de construir una alternativa con todo el hediento viento del paro y la corrupción a su favor. Incapaz de adherirse con credibilidad a las mareas reivindicativas que, a falta de ser representadas políticamente en el Congreso, se han constituido en la verdadera oposición a la mayoría absoluta del gobierno. Ex presidentes,  ex ministros y ex ministras convertidos en los mejores aliados del PP. Y  Susana Díaz esperando su tall. El trozo o trofeo de un Pedro Sánchez que todo parece indicar, como escuchamos en El Noi de la Mare, que ”les figues són verdes”. Tengo dudas de que tengan tiempo para madurar y llegar al dia del Ram.

Y finalmente el proceso catalán: "allà dalt de la muntanya" O mejor dicho, “A prop d’alli passava un dimoni escuat, patrip, patrap!”, un tal Pablo Iglesias. No ha hecho falta que el líder platónico (de plató televisivo) de la izquierda posmoderna, castigase con su látigo a Artur Mas, líder de la voluntad del pueblo. Parece que lo han hecho las urnas de manera más incruenta. Mientras tanto, el ansia del líder de la nueva política continua enfocado obsesivamente en combatir el aburrimiento que le provoca la explicación de su ideología política con la omnipresencia en los platós de algunas televisiones. Y es que en gran medida, todo continúa igual. España continúa a la misma distancia de Cataluña, Millet y Montull campando a sus anchas, el bipartidismo con su mala salud de hierro y sus líderes tocados y el Barça con sus éxitos, haciéndole la vida imposible al Real Madrid. La realidad congelada. Cosas de diciembre.

Per una veritable restauració política i social: votaré Esquerra Republicana de Catalunya

El desembre de 1957 Carles Riba, en un  dels habituals i clandestins  discursos de fi d’any com a president de l’Institut d’Estudis Catalans , assenyalava que Prat de la Riba, fundador de la institució, solia avisar que les contrapartides de tota renaixença, mentre no s’organitza en restauració, acabaven sent sempre “el tumult, la divagació i la baralla estèril”. Però no era aquest un relat pessimista: “Catalunya sempre tingué alguns homes amb profunda visió de les tàctiques adequades per a fer real allò que només era possible”, afegia. Paraules comprensibles venint d’un fundador de la Lliga regionalista i per tant d’un home d’ordre. Potser tenia raó. Crec esbrinar, com apunta el mateix Carles Riba, que el que volia expressar l’escriptor de La Nacionalitat Catalana  era que, en rigor, reneix aquell poble  que orienta la seva represa cap a esdevenir el que s’és segons una imatge ideal d’ell mateix. Però clar, en la mesura que es coneix i comparteix aquesta imatge ideal d’allò que es vol ser. Potser per això, la tercera restauració borbònica, l’anomenada transició democràtica del 1975, tot i provocar una llarga estabilitat democràtica, ha acabat frustrant a Catalunya tantes expectatives de llibertats nacionals i socials. Fins i tot, a ciutadans que com jo, vam ser formats políticament en la bona fe del federalisme. I potser també per això, a Catalunya tenim alguns problemes per començar aquesta voluntat de represa manifestada tan sols fa dos mesos i de manera tan majoritària a les urnes : 72 de 135 representants del poble de Catalunya. Sovint em pregunto quina serà aquesta imatge ideal en relació a allò que majoritàriament volem ser. I, arribat el moment de les urnes,  quines són les forces polítiques que millor connecten amb aquesta imatge ideal.

Jo no vinc d’una tradició política independentista. He militat sempre, des de ben petitet, en el socialisme catalanista. I sí, he votat Felipe González. Ara, valorant les seves llums i ombres, em ratifico en les paraules del gran i irònic Billy Wilder: “nobody´s perfect”. I vaig ser fidel a l’organització fins que vaig considerar , amb un alt cost emocional, que primer havia de ser fidel a la meva ideologia, que era un greu error polític viure a esquenes d’una realitat que sortia al carrer i es manifestava cívicament amb la maduresa d’uns arguments polítics, econòmics i socials incontestables. Fins que vaig veure clar que el socialisme orgànic català, el socialisme reduït al “company partit”, ja no era societat perquè renunciava a ser-ho per acomodatícies prioritats individuals, que no col·lectives. Redactar ara el memorial de greuges d’un Estat tant sord a les nostres demandes es faria  feixuc i obvi a l’hora d’evidenciar el que ja ningú nega: que el  país , també fruit d’una crisi especialment ferotge amb les classes més desfavorides , ha desplaçat les seves percepcions i prioritats polítiques. Fins i tot, molts federalistes són ara independentistes perquè creuen que ja és la única manera de solucionar els nostres dèficits nacionals i socials.

I és que som molts, cada vegada més, gent diversa, conscients que a Catalunya cal una nova situació. Una renaixença que ens porti a una veritable restauració política i social que deixi enrere d’una vegada per totes el que un dels més prestigiosos constitucionalistes espanyols, el professor Muñoz Machado, anomena ‘el error originario’ d’un estat de les autonomies cada vegada més devaluat i que juntament amb el deterior de les seves institucions constitucionals el porta a concloure de forma molt contundent: ‘repensar el estado o destruirlo’. Per a nosaltres aquest temps ja ha passat. Ni volem repensar ni molt menys destruir Espanya. Volem construir Catalunya: un nou país, més lliure, just i decent.

I, com Prat de la Riba, sóc optimista. Per això votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Votaré la meva particular posada al dia de “socialistes i catalanistes per les mateixes raons.” Votaré homes i dones que, com Oriol Junqueras, Marta Rovira, Joan Tardà, Ester Capella i tants d’altres,  ens han demostrat que tenen la visió, l’èpica i l’ètica per a fer real allò que fa molt poc només era possible: la nostra total emancipació nacional i social. I sobretot des d’una sensibilitat progressista, netament republicana, en valors i principis. Conscients que el combat contra la corrupció política s’ha de situar amb major rellevància acompanyant la construcció nacional. Que, per exemple, Millet i Montull ho tindran una mica més difícil per campar de forma impune pels nostres carrers en un estat propi. Que fenòmens com el que representen Bustos o la família Pujol no tindran mai més les complicitats del poder polític.

Crec sincerament que Esquerra Republicana de Catalunya representa aquesta imatge ideal d’allò que volem ser amb tota la credibilitat històrica i conjuntural: un nou país, lliure, just i decent. I també per demoscòpia perquè Catalunya és un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, sense compartiments estancs en aquesta dualitat com voldrien alguns excombatents d’una unitat civil que mai ha estat en qüestió.

Aquestes eleccions generals haurien d’esdevenir una excel·lent oportunitat per ocupar espais de defensa d’un vot emancipador majoritari fa tot just ara dos mesos. Des de capteniments progressistes a Catalunya només hi ha dues opcions amb possibilitats de guanyar les eleccions: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Passi el que passi, Espanya continuarà a la mateixa distància i moltes coses continuaran igual. Sobretot, si com indiquen totes les enquestes i les intuïcions polítiques més assenyades, el pany i forrellat en relació a les nostres aspiracions emancipadores surten guanyadores. Per això votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè sóc socialista i perquè els republicans són la garantia d’una veritable restauració política que ens porti a una República lliure, justa i decent.

Quand les riches se font la guerre

El 22 de juliol de 2011 de nou tots els europeus quedàvem aterrits davant el televisor. A Noruega, concretament a Oslo, capital del país, i posteriorment a la illa d’ Utøya, es produïa una massacre que deixava un saldo de 77 morts i més d'un centenar de ferits, la majoria adolescents compromesos políticament amb la democràcia. Després d'una primera i lògica confusió, les autoritats confirmen la detenció de l'home que disfressat de policia havia originat la massacre. L'indesitjable en qüestió, Anders Behring Breivik, un jove empresari noruec simpatitzant de la ultradreta i reconegut fonamentalista cristià i islamòfob. Després d'aquesta anotació hauria de passar ipso facto a col·locar-me el vestit ignífug o d'apicultor i és que davant un fet d'aquesta magnitud les emocions més primàries solen florir deixant poc espai a la reflexió serena. Sovint massa blanc o negre.

La incomprensible barbàrie humana comesa aquest passat divendres en ple centre de París per uns salvatges sense ànima no admet més descripcions que el nu i contundent significat de la paraula “assassins” però ens interpel·la a no abandonar la sensatesa i el sentit comú per no acabar empitjorant el quadre. I és que els extrems sempre s'han acabat tocant i de pas originant danys col·laterals. Estem davant una lluita contra el mal, davant una lluita d'interessos econòmics, de tràfic d'armes, de paradisos fiscals. En la qual la matèria primera per matar és la d'uns immadurs fanàtics de cervells rentats que ho serien igual en qualsevol camp de futbol i a favor d'un determinat equip si algú amb aquest poder de blanqueig així els hi proposés. En definitiva, en bona part estem en una lluita de pobres contra rics: “Quand les riches se font la guerre, ce sont les pauvres qui meurent”, va deixar escrit Jean Paul Sartre. Poc a veure amb aquesta “lluita de religions” amb la qual alguns volen confondre'ns per seguir acumulant avantatjosos beneficis econòmics i polítics. No nego que cal millorar  el grau de pedagogia sobre la tolerància i convivència a totes les escoles del món però el veritable problema rau en un altre àmbit. O no són molts els refugiats sirians els que fugen d'aquestes mateixes atrocitats? Homes, dones i nens que fugen d'un dictador, Bashar al-Assad, la fortuna del qual ascendeix, segons els analistes, a 45.000 milions d'euros, molts d'ells dipositats en paradisos fiscals suposo que amb la connivència d’Al·là i d'una banca poc escrupolosa. Per cert, no n´he sentit parlar massa sobre això al prestigiós Xavier Sala i Martín. Clar que la seva teoria econòmica és en color, el color rosa dels lliberals.

Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, tirava del llibre del sentit comú aquest cap de setmana amb motiu de la seva iniciativa de tancar al tràfic el centre de la ciutat per rebaixar la contaminació. “No entenc a l'oposició. Es pot criticar però molt millor si entre tots aportem solucions.” Efectivament, aquesta seria la principal labor de la política: donar solucions.  Jo, per exemple, he descrit humilment uns fets, ara quedaria començar a proposar i executar solucions polítiques a un assumpte tan complex com el del terrorisme internacional. Sigui del color que sigui aquest terror perquè en el fons, el terror no té religió.

On time

Puede que se trate de una obsesión mía influida en parte por la bienvenida gota malaya de la reforma horaria, sensatamente impulsada entre nosotros por Fabián Mohedano.  Puede que incluso haya influido el recién estrenado horario de invierno. O tal vez  que soy el atribulado y desubicado padre de una preadolescente a la que por lo visto y oído suelo “rallar” cuando le subrayo alguna obligación. El caso es que ando obsesionado con eso de poner en hora nuestros relojes biológicos y psicológicos.  Y materiales, porque hasta en eso parece que haya que ponerse on time, desterrando viejos relojes de pulsera y apostando por unos postmodernos cacharros que te pueden dar la hora al compás de las canciones de Pimpinela al mismo tiempo que te indican donde está el desfibrilador más próximo.  Aplicación esta última necesaria por si finalmente  te das cuenta de lo que te ha costado la tontería.

En paralelo, observo en clave política estos últimos días la imperiosa necesidad de algunos de actualizarse, de “ponerse en hora”. Pedro Sánchez, permítaseme la licencia de rebautizarlo como Diego Sánchez por aquello de “donde dije digo, digo Diego”, acaba de rectificar y nos ha anunciado que ya no está entre sus prioridades como posible presidente del gobierno el derogar la reforma laboral. Rectificar es de sabios, siempre que no se piense que la gente es tonta. Creo que actualmente no hay nada que penalice más el electorado que la percepción del engaño. Muy antiguo, tanto como proponer algo tan sensato como introducir la lucha contra la corrupción en las aulas desde el electoralismo más desvergonzado. ¿Se imaginan a Sánchez proponiendo una prueba piloto de esa iniciativa en Andalucía? También en credibilidad tienen que ponerse on time nuestros políticos.

Y en humanismo. En determinados partidos políticos las deprimentes luchas cainitas, casi violentas, por la obtención de un puesto en una lista electoral se convierten en la práctica en el elemento más “pedagógico” a comunicar. Como deprimente resulta observar los silencios de algunos guardianes de las esencias con esas prácticas. En ese sentido,  el vodevilesco caso de la lista de Carmen Chacón en el PSC daría para una tesis doctoral sobre hasta donde un partido político puede llegar a fomentar la anti política. Y de manera global, ya sea desde Miami, Madrid o Barcelona. Y solo por la supervivencia de tres. O de cuatro, es decir, de alguno de los cuatro diputados que deben tener previsto sacar por Barcelona sobre todo si tenemos en cuenta que quien va en esa posición se llama José Zaragoza. ¡Si Joan Reventós levantase la cabeza! O se actualizan aparcando esas prácticas masoveres, de explotación de una propiedad que no es de un clan sino de todo un colectivo, o el poco electorado que les queda será el encargado de ponerles ontime. O a cero. 

Y lo mismo vale para Convergencia. Me consta que tienen un excelente y joven capital humano para empezar a regenerarse. Pero se han de atrever a dar el paso, a  soltar lastre. No solo por ellos, sobre todo por una Catalunya que necesita urgentemente actualizar la hora,  empezar a construir ya, sin demoras, un nuevo país.

Young nationalists

El 1982 i coincidint amb l'any del "canvi socialista" a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans, reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que Felipe González era un fanàtic d'aquests purs així com que Fidel Castro era el seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la seva relació d'amistat. "Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de convocar eleccions" sembla que va irritar de forma irreversible Felipe mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de l'Estat i ja se sap que aquells "young nationalists", com els va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica més vells.

I és que sembla que per a molts nacionalistes espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.

És legítim ser nacionalista i s'agraeix la transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons quins figures, molt decebedor. Es coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials, econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques, cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del 2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via Lliure del 2015?

Aquest cicle de mobilitzacions s’ha caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts, naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de vegades, que veu la llum el Moviment Avancem el 2012.

El referèndum impossible que el bipartidisme del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El 27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.

La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la formulació d’altres constitucions anteriors.

El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.

L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran aturar-nos.

Darrera reflexió pel Day After: aquest no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles. Cal caràcter però també intel·ligència.

Acabem tornant als havans Cohiba. A l'Espanya dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni fumen o s'han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot per aquells joves nacionalistes.

Jordi del Río

Fabian Mohedano

El látigo de la indiferencia

Creo que podríamos sentenciar sin miedo a equivocarnos que hoy en día nos aburrimos menos que nuestros  antepasados. O al menos empíricamente tenemos a nuestro alcance más posibilidades para evitarlo. Curiosamente, también resulta muy evidente que nuestro miedo a aburrirnos ha aumentado exponencialmente en relación a nuestros progenitores. Y eso es peligroso. Cuando el ser humano dispone de mucho tiempo sobrante, de tiempo no destinado a la creación, al ocio, al divertimento y el ansia de ocuparlo se convierte en obsesión, la tendencia suele acabar en la práctica del infame deporte de la caza de brujas. Por cierto uno de los deportes más inequívocamente español.

A simple vista, la patología y consecuencias de determinado aburrimiento político también están desembocando en ciertos sectores de la política española y catalana en una dirección nada aconsejable: el populismo. Haber escuchado estos días de precampaña al secretario general de Podemos responder a una provocación poética, seguramente también poco afortunada, señalando “si Mas quiere sexo nosotros le daremos con un látigo”, demuestra que Iglesias está más preocupado en la notoriedad del titular fácil, en el juego de quién obtiene el mayor trono comunicativo, que en la pedagogía explicativa de un programa electoral bien elaborado ideológicamente, transparente y seductor. Pero claro, eso lleva tiempo y dedicación. Parece que el ansia del líder de la nueva política se haya enfocado obsesivamente en combatir el aburrimiento que le provoca la explicación de su ideología política con la omnipresencia en los platós de algunas televisiones. Televisiones que, salvo honrosas excepciones como el debate nocturno de Xavier Graset en la televisión pública catalana que resulta un verdadero bálsamo intelectual, han convertido el debate ideológico en una especie de Sálvame político en el que el “pim pam pum” y la caza de brujas son condición sine qua non. No tengo tan claro que participar en ellos aporte réditos electorales. Sobre todo cuando nuestra juventud, la generación más formada de nuestra historia, les suele dar masivamente la espalda porque sus deportes en tiempo de ocio suelen ser intelectualmente más gratificantes.

Andreu Nin, dirigente del POUM, socialista, librepensador y depurado por el Comitern con la
inestimable ayuda de un PSUC y un PCE miméticos con el estalinismo, intentó llevar la pedagogía política de su ideología libertaria a todos los rincones de Cataluña. Por la necesidad absoluta de superar “el atraso ideológico, nuestra incultura y nuestra pereza intelectual”. Hoy, gracias a muchos de los predecesores (presuntamente) ideológicos de Pablo Iglesias, ni la sociedad catalana es como la coetánea de Nin, ni tampoco los herederos de aquel PSUC, sus actuales compañeros de viaje, que se rebelaron ya hace tiempo contra toda, o casi toda, ortodoxia dogmática. Iglesias, por ejemplo, olvida que con actitudes tan agrias y superficiales, podría tirar por la borda la ingente labor de ampliación de fronteras llevada a cabo por Joan Herrera.

Cataluña, guste más o guste menos, está viviendo un proceso político tranquilo, cívico, desde la premisa y la  voluntad ineludible de ser un solo pueblo. A veces hasta podría tildarse de lúdico, la revolució dels somriures, la denominan algunos olvidando tal vez que el sufrimiento de determinados sectores de nuestra población, es por culpa de una crisis feroz, todavía muy elevado. Hemos aprendido de la experiencia del lerrouxismo. En Cataluña ahora ya es un clásico empíricamente
demostrable: quién intente dividir, venga de donde venga y  aunque sea por aburrimiento, será castigado con el látigo de la indiferencia electoral. Finalmente un consejo bienintencionado: si el líder de Podemos se aburre en campaña que pruebe a bailar en los mítines. Resulta más creativo y empático. Que se lo pregunten a Iceta.

Egoiste

A principios de los años noventa, Chanel lanzaba un perfume masculino a través de una espectacular campaña de publicidad. De nombre, Egoiste. El lanzamiento venía a construir un relato antropológico , supongo que de manera voluntaria, muy descriptivo del pensamiento único de la época. Creo que ahora podría resumir en dos los motivos por los que rápidamente me interesé por esa inmoderada fragancia.

Mi estimado y charmant Higini Clotas me había  impregnado muchas veces  de las excelencias del perfume cuando solíamos coincidir en el ascensor de una antigua factoría de la Philips reconvertida por aquel entonces en la sede familiar de un astuto ingeniero industrial divertidamente desequilibrado y desaliñado, que mucho tiempo después seguiría apagando las mismas luces que muchos años atrás allí se fabricaron. Si el bueno de Clotas, el gran e intemporal dandy de la política catalana, era usuario de aquella fragancia, yo debía seguir sus pasos. Reconozcamos que cuando uno se siente, juventud obliga, más activo sexual que políticamente, cualquier estrategia de seducción es poca. Soy un ferviente defensor del relevo generacional, no deduzcan que contrapongo con ello actividad política y sexual inhabilitando a nadie a poder estar en una lista electoral . Ahora pienso que si hubiera sabido equilibrar mejor esas dos actividades seguramente hubiera podido llegar más lejos en política. No me arrepiento, aunque haberse apuntado a ser discípulo de Clotas no hubiera estado nada mal.

El segundo motivo era de caracter profesional, comunicativo : el origen demoscópico del naming Egoiste. Durante una semana se preguntó a las puertas del centro Beaubourg de Paris a un millar de mujeres, de toda condición y raza, acerca de la característica masculina más común. La respuesta ya la conocen.

Inmersos como estamos en la impúdica elaboración de marcos mentales a través de arrojadizas encuestas políticas , que no electorales, me pregunto que responderían un millar de catalanes a cerca de la característica más común de quienes, bienintencionadamente, están negociando la tipología electoral del próximo 27 de septiembre. Mucho me temo que si no se consigue visualizar una  mayor generosidad  por las partes implicadas,  la respuesta a dia de hoy coincidiría con la del millar de mujeres francesas. A mi entender, la propuesta casi icónica de lista unitaria y civil de Oriol Junqueras sería en ese sentido un potente antídoto : él mismo, uno de los protagonistas indiscutibles del proceso, estaría dispuesto a dar un paso al lado en aras de un objetivo común más importante que el de la mera proyección personal.

Claro que hay quienes no se complican tanto la vida y optan por fórmulas de toda la vida como las que representan legítimamente el  ticket electoral Chacón-Iceta. Al hilo y hablando de fragancias de toda la vida, de esas de ida y vuelta, no sé si continúa en el mercado y si aún tiene su público, aquella mítica colonia de baño para chicas llamada Lavanda Inglesa de Gal. El que aún está en activo y tiene su público, reducido, es el sempiterno after shave Floïd. Igual que el nieto de su fundador , David Madí. Pero no nos pongamos nostálgicos.

Els amics dels meus amics

Últimament, assistim a Catalunya a una espècie de campanya que, amb escàs èxit i amb efectes contraris als desitjats, pretén instal·lar a manera de pesat mantra la idea que el “procés” està dividint a famílies i societat en general. Si hagués de postular-me a “manera Chacón”, suposo que fent del particular el general, diria que el que divideix a bona part de les nostres famílies són fenòmens tan naturals com la insuportable, i per sort passatgera, levitat dels nostres adolescents. O tal vegada coses tan conjunturals i vanals com les candidatures barcelonistes de Laporta i Bartomeu. Però sobretot el que uneix és veure la hipocresia d'els qui cada quatre anys apareixen per Catalunya a recuperar energies renovables per a les seves carreres personals. Però tranquils, qui va possibilitar alguna cosa tan “progressista” com els desnonaments exprés està inhabilitada en la seva credibilitat per pontificar sobre divisions. Us imagineu a Carmen Chacón opinant sobre el que podria arribar a dividir a una família un possible desnonament?. Doncs bé, en una societat madura i majoritàriament sense complexos com la catalana, la democràcia, els vots i les denúncies de la hipocresia política i la corrupció mai dividiran sinó reforçaran.

Tal vegada hagi estat aquest entossudiment intel·lectual o interessat, el que m'ha portat a rellegir un divertit, i malgrat el títol rigorós llibre, Cómo discutir con un fundamentalista sin perder la razón, del professor de filosofia ja jubilat Hubert Schleichert. Tesi principal : no argumentis amb qui et nega la major, és a dir, els principis de l'argumentació. No es podrà instal·lar en la realitat aquell que no entri en el joc de les intel·ligències compartides, aquell que tracti a l'altre com un ser equivocat. En definitiva, que no reconegui almenys, la legitimitat de qui aspira a la seva pròpia felicitat. Si no és així, pensarem que qui amenaça amb les set plagues es troba en perill. O tal vegada sigui un ingenu i Chacón no se senti amenaçada. De fet, encara no hem escoltat al seu partit demanar disculpes creïbles per la corrupció. Convindran amb mi que resulta surrealista que els qui pitjors resultats electorals han obtingut a Catalunya en aquestes últimes municipals atribueixin la seva divisió al procés com si la gestió política dels seus líders no tingués res a veure en aquests resultats. Al contrari, a alguns d'ells se’ls catapultaran ara cap a la candidatura a la presidència de la Generalitat. Rima amb sepultura.

Acabo amb un comentari que pretén ser innocu i divertit d'una altra possible candidatura : la de la llista rebatejada ara com la llista “amb” el President Mas. Amb tots els respectes i reconeixent molts mèrits a l'Honorable, a mi em recorda a aquell acudit andalús segons el qual la màxima ”els amics dels meus amics són els meus amics” ho va inventar un sevillà sense piscina. Fonamentalistes, no enfadar-se.