El
desembre de 1957 Carles Riba, en
un dels habituals i clandestins discursos de fi d’any com a president de
l’Institut d’Estudis Catalans , assenyalava
que Prat de la Riba, fundador de la
institució, solia avisar que les contrapartides de tota renaixença, mentre no
s’organitza en restauració, acabaven sent sempre “el tumult, la divagació i la baralla estèril”. Però no era aquest un
relat pessimista: “Catalunya sempre tingué
alguns homes amb profunda visió de les tàctiques adequades per a fer real allò que
només era possible”, afegia. Paraules
comprensibles venint d’un fundador de la Lliga
regionalista i per tant d’un home d’ordre. Potser tenia raó. Crec esbrinar,
com apunta el mateix Carles Riba, que
el que volia expressar l’escriptor de La
Nacionalitat Catalana era que,
en rigor, reneix aquell poble que
orienta la seva represa cap a esdevenir el que s’és segons una imatge ideal
d’ell mateix. Però clar, en la mesura que es coneix i comparteix aquesta imatge
ideal d’allò que es vol ser. Potser per això, la tercera restauració borbònica,
l’anomenada transició democràtica del 1975, tot i provocar una llarga
estabilitat democràtica, ha acabat frustrant a Catalunya tantes expectatives de
llibertats nacionals i socials. Fins i tot, a ciutadans que com jo, vam ser
formats políticament en la bona fe del federalisme. I potser també per això, a
Catalunya tenim alguns problemes per començar aquesta voluntat de represa
manifestada tan sols fa dos mesos i de manera tan majoritària a les urnes : 72
de 135 representants del poble de Catalunya. Sovint em pregunto quina serà
aquesta imatge ideal en relació a allò que majoritàriament volem ser. I,
arribat el moment de les urnes,
quines són les forces polítiques que millor connecten amb aquesta imatge
ideal.
Jo
no vinc d’una tradició política independentista. He militat sempre, des de ben
petitet, en el socialisme catalanista. I sí, he votat Felipe González. Ara, valorant les seves llums i ombres, em
ratifico en les paraules del gran i irònic Billy
Wilder: “nobody´s perfect”. I
vaig ser fidel a l’organització fins
que vaig considerar , amb un alt cost emocional, que primer havia de ser fidel a la meva ideologia, que era
un greu error polític viure a esquenes d’una realitat que sortia al carrer i es
manifestava cívicament amb la maduresa d’uns arguments polítics, econòmics i
socials incontestables. Fins que vaig veure clar que el socialisme orgànic
català, el socialisme reduït al “company
partit”, ja no era societat perquè renunciava a ser-ho per acomodatícies
prioritats individuals, que no col·lectives. Redactar ara el memorial de
greuges d’un Estat tant sord a les nostres demandes
es faria feixuc i obvi a l’hora
d’evidenciar el que ja ningú nega: que el país , també fruit d’una crisi especialment ferotge amb les
classes més desfavorides , ha desplaçat les seves percepcions i prioritats
polítiques. Fins i tot, molts federalistes són ara independentistes perquè
creuen que ja és la única manera de solucionar els nostres dèficits nacionals i
socials.
I és
que som molts, cada vegada més, gent diversa,
conscients que a Catalunya cal una nova situació. Una renaixença que ens porti
a una veritable restauració política i social que deixi enrere d’una vegada per
totes el que un dels més prestigiosos constitucionalistes espanyols, el
professor Muñoz Machado, anomena ‘el
error originario’ d’un estat de
les autonomies cada vegada més devaluat i que juntament amb el deterior de les
seves institucions constitucionals el porta a concloure de forma molt
contundent: ‘repensar el estado o destruirlo’. Per a nosaltres aquest
temps ja ha passat. Ni volem repensar ni molt menys destruir Espanya. Volem
construir Catalunya: un nou país, més lliure, just i decent.
I, com Prat de la Riba, sóc optimista. Per
això votaré Esquerra Republicana de
Catalunya. Votaré la meva particular posada al dia de “socialistes i
catalanistes per les mateixes raons.” Votaré homes i dones que, com Oriol Junqueras, Marta Rovira, Joan Tardà,
Ester Capella i tants d’altres, ens han demostrat que tenen la visió, l’èpica i l’ètica per a fer real allò que fa molt
poc només era possible: la nostra total emancipació nacional i social. I
sobretot des d’una sensibilitat progressista, netament republicana, en valors i
principis. Conscients que el
combat contra la corrupció política s’ha de situar amb major rellevància
acompanyant la construcció nacional. Que, per exemple, Millet i Montull ho
tindran una mica més difícil per campar de forma impune pels nostres carrers en
un estat propi. Que fenòmens com el que representen Bustos o la família Pujol
no tindran mai més les complicitats del poder polític.
Crec
sincerament que Esquerra Republicana de
Catalunya representa aquesta imatge ideal d’allò que volem ser amb tota la
credibilitat històrica i conjuntural: un nou país, lliure, just i decent. I també
per demoscòpia perquè Catalunya és un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, sense compartiments estancs en aquesta dualitat com voldrien
alguns excombatents d’una unitat civil que mai ha estat en qüestió.
Aquestes
eleccions generals haurien d’esdevenir una excel·lent oportunitat per ocupar
espais de defensa d’un vot emancipador majoritari fa tot just ara dos mesos.
Des de capteniments progressistes a Catalunya només hi ha dues opcions amb
possibilitats de guanyar les eleccions: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Passi el que passi, Espanya continuarà a la mateixa distància i moltes
coses continuaran igual. Sobretot, si com indiquen totes les enquestes i les
intuïcions polítiques més assenyades, el pany i forrellat en relació a les nostres
aspiracions emancipadores surten guanyadores. Per això votaré Esquerra Republicana de Catalunya.
Perquè sóc socialista i perquè els republicans són la garantia d’una veritable
restauració política que ens porti a una República lliure, justa i decent.
0 comentaris:
Publicar un comentario