Willy Brandt,
un dels grans polítics del segle passat, solia desvetllar la permanent
capacitat de generar nous començaments com la característica més destacada del
socialisme democràtic, moviment del que ell va ser un dels grans innovadors.
Veient com actuen últimament els socialistes ibèrics, em temo que són legió els
que li han tergiversat el pensament.
Després
d'ostentar altes responsabilitats polítiques i traspassant portes giratòries
molts han optat per uns nous començaments excel·lentment remunerats. Pitjor
encara és el cas dels qui sobre la base de la seva joventut i , per tant, sense
gairebé poder presentar una mínima fulla de serveis, no solament tergiversen diàriament
al gran Willy sinó que ho prostitueixen. I és que em segueix causant estupor
aquesta plèiade de joves de gran locuacitat retòrica amb la democràcia però
que, concebent la política com la promoció de la seva carrera personal, solen
acabar multiplicant mileurismes en tristos despatxos i gabinets institucionals.
O pitjor, arrossegant un escó, representació democràtica, sense la més mínima
esma política. Se'ls veu d'una hora lluny a aquesta generació d’ ex-joves
aïrats que aterrant en la política de la mà d'algun notable, avui vingut a
menys, van ser promocionats per la vella política del “càrrec per avui i gana política per a demà”. Ara, rondant els
quaranta, passegen de manera caricaturesca pam i de pas la seva escassa o nul·la
envergadura política.
Però anem
al sector dels qui estant en actiu fan gala, o millor dit ostentació en un erm,
d’una certa envergadura política. Solen acumular 30 o més anys de cotització a
la seguretat social sempre en el mateix àmbit, és a dir, ni la “o” amb un
“canuto” en un món real que els hi és molt aliè. Fet aquest últim que els hi atorga
una gran inseguretat social i de pas els converteix a alguns en presa fàcil d'assessors
i faunes diverses d'aprofitats. Alguns han acumulat copiosos beneficis i en
aquest sentit em consta que el bon periodisme de recerca està elaborant una
llista que deixarà a més d'un bocabadat. Últimament se'ls reconeix per la seva
actitud resistent i per la constant expedició pública d'un ‘mantra’ : la unitat i la refundació. Amanit sovint amb un discurs à la page anti-corrupció però amb la boca
petita (qui després de 30 o 40 anys en la mêlée no té assumptes dels quals millor
no parlar). Són els mateixos, o gairebé els mateixos sinó fos grotesc
assenyalar que alguns han perdut pèl, encanudit, encorbat o afegit una mica de
teixit adipós, que fa 30 anys muntaven gairebé idèntiques conferències de
refundació. Seria jocós sinó fora perquè l'espai polític que representen, el
socialisme refundable, és
necessari en temps de crisi i d'injustícies. Però a ells ja ni se'ls espera. En
honor a la veritat, els crítics d'aquest mateix espai polític no caminen molt
millor, solen acumular idèntics tics organitzatius i aristocràtics taponant les
noves generacions després d’haver col·lecionat càrrecs i més carrecs durant
anys . En aquest sentit, observar les trajectòries i destinacions divergents
dels cinc diputats i diputades en el Parlament coneguts com els ‘díscols del
PSC’ resulta molt clarivident i exemplar, per treure suculentes conclusions.
Però no tot
és negatiu : amb molta intel·ligència i una mica de tenacitat, l'opinió pública
ha aconseguit imposar a aquests rancis actors polítics la idea que una
regeneració política és urgent, que no poden tornar a passar 30 anys més. I els
hi han imposat de la millor manera : fent-los creure que la idea era d'ells.
Ara cal imposar-los, d'aquesta mateixa manera, la idea que una refundació ,
tornar a posar una funda, ja no és creïble si prèviament no es realitza una
refosa. Just el que també necessita Catalunya.
0 comentaris:
Publicar un comentario