Si us plau, números de telèfon

Conxita i Maria Rosa, dues grans companyes. Fa ara una setmana vaig tenir l'honor de compartir amb elles i en el seu gairebé etern i, em consta, estimat lloc de treball, els últims minuts previs a la seva anticipada i un xic desafecta jubilació. I algunes reflexions. Dedicant-se com es dedicaven a aquesta cosa tan apassionant de la política, i de ben segur que ho continuaran fent en mesura diferent, el contrapunt nostàlgic, generacional i còmplice es va fer inevitable. Qualsevol temps passat va ser millor? Taxativament, no. Però si diferent. Hem convingut que tal vegada avui abunden més els professionals nine to five. Que tal vegada avui tot se sol desxifrar políticament des d'una fredor sovint eximida del millor dels sentits, el comú. Que tal vegada avui és tot molt més superficial, més visual, menys sòlid, menys compromès.

Curiós resulta observar com mentre la desafecció política, o millor dit , la desafecció cap als nostres polítics avança sense control, mai fins ara ens havíem trobat amb tant politòleg per metre quadrat. Tothom opina de política i té la clau de la felicitat pública. Això si, sempre en primera persona. Capaços de resumir en 30 punts, no en 35 o 40, els mals de la nostra societat. Capaços de resumir en una frase i en una imatge, per descomptat del nostre millor perfil, la xacra, per posar un exemple, d'una societat summament masclista. Capaços de sumar adjectius i embolcallar in vacuo  a una política necessitada de regeneració democràtica. En definitiva, com diria un gran amic meu que fart d'escoltar en la seva joventut més conspícua consells a prop de com convèncer al sexe oposat sobre les bondats més carnals solia acabar implorant a els qui pretenien assessorar-li amb un descoratjador  “si us plau, no em doneu idees, doneu-me números de telèfon”.

No se'm mal interpreti, estic convençut que ens trobem davant la generació més formada de la nostra història. Segurament la més capacitada objectivament per liderar una nova manera de fer política, aquesta que sembla estar reclamant a crits la societat. Però permeti-se'm el dubte sobre si aquesta jove generació, excepte honorables excepcions , és la més capacitada per entendre la política com una cosa col·lectiva, de treball en equip. I desinteressada. I és que per descomptat que no m'estic referint a aquesta recognoscible joventut que des de la societat civil més musculada, des d'a baix ofereix les seves millors hores a justes causes sense esperar res a canvi. Em refereixo a aquesta plèiade de joves que avui passegen professionalment per la política i que ja han ostentat càrrecs orgànics i públics, alguns d'ells ja han estat diputats. Que col·leccionant pancartes , banderes i manifestacions ja fan mentre que el meu veí del davant, el de mercabarna, té en l'agenda de la seva smartphone més contactes, i variats, que tots els militants junts de les seves respectives formacions polítiques. Que no coneixen sou fora d’aquest entorn. Submissament reposant en el seu particular Cabo Cañaveral a l'espera de ser catapultats a cotes més altes.

I no és cosa dolenta, però se'ls olora de lluny, són gairebé clònics, perden espontaneïtat i autenticitat perquè han arribat a la política precisament des d'aquesta actitud paracaigudista tan aclaparantment allunyada de l'actitud desinteressada de les meves dues volgudes i recentment jubilades ex companyes amb les quals vàrem compartir moments durs i moltes i intempestives hores de treball. I gairebé sempre des de la fila del darrere. I de tant en tant algun triomf, això si, col·lectiu : el de saber-se contribuint a transformar una societat injusta. Tinc la sensació de que avui aquesta nombrosa i jove cort de ‘ladies’ i ‘misters democràcia’ cavalquen narcisistament per la nostra política donant idees però pocs números de telèfon. Matiso, no es actitud exclusiva d’aquesta nova fornada de polítics : només cal parar atenció en alguns polítics que ho han estat tot en la cosa pública i que es resisteixen dia darrere dia a cedir protagonisme donant llliçons mediàtiques a distància. Ni tan sols són els únics responsables. Segurament són la punta de l'iceberg d'una ineficaç o inexistent o antiquada escola de formació política que prioritza la realització d'un powerpoint o l'obtenció d'una retòrica de boqueria al coneixement , per exemple , de les nostres arrels ideològiques. Que són capaços de tenir entre mans el material de formació política més important de les últimes dècades i vergonyosament obviar-ho des de l'oficialitat més descarada al mateix temps que prenen seient, sense dilema aparent, en la primera fila de la presentació del llibre políticament més  ensopit i irrellevant dels últims anys. O que cada diumenge acudeixen àvids d'idees al promocionat racó del pensament polític d'un bloc , simple repositori d'articles, que marca la pauta oficial.

Tant de bo m'equivoqui però el desitjat i ineludible sistema de primàries, defensat per alguns contracorrent de modes quan molts dels quals ara es beneficien legítimament estaven sent deslletats, podria acabar per contribuir a fomentar estèrils egos. I algun que un altre refugi per a ineludibles travessies del desert . Jo particularment els desitjo el millor però amb mi que compti, si faig falta,  qui utilitzi la primera persona del plural. En castellà, anglès, suahili o a ritme de sarandonga.

Jordi del Río, periodista