No
tenia previst intervenir però m’ha sorprès que una qüestió de tanta
transcendència, evidentment no la única, com la de la constitució demà del
Pacte Nacional pel dret a decidir i la conveniència o no d’assistir per part
nostra, en certa mesura s’hagi obviat.
Sincerament
crec que tenim algun problema conjuntural. Intentaré breument apuntar-los per
veure si entre tots i totes podem cercar solucions. Al meu parer, un primer
problema de concepció política no únicament nostre i que amenaça convertir-se, si em cedeixes
Maurici (Lucena) el copyright, en un
problema d’inconsistència atemporal : confondre sistemàticament Catalunya amb
CiU. No sóc un gran interpretador d’enquestes i sovint les obvio , però
aquestes darreres em sembla prou clar que coincideixen en assenyalar que ni de
lluny estem instal.lats en una situació de pensament únic i hegemonia
convergent i per tant tirar la tovallola que representa la oportunitat de participar i influir des de dins d’aquest procés
que s’ha endegat a Catalunya, en bona part avalat per les urnes i en menor mesura per certes desídies
nostres, esdevé un error
estratègic, també tàctic, de certa dimensió.
Una
altre problema és de comunicació i
segurament té a veure amb la històrica concepció míop de l’esquerra tradicional
en relació als mitjans de comunicació. I és que al meu parer no es pot no
comunicar. Una teoria de la comunicació evidentment no de collita pròpia sinó
avalada científicament. Intentaré il.lustrar aquesta teoria amb un divertida
experiència mexicana que crec ens vindrà bé per a desdramatitzar aquestes
sovint solemnes reunions.
Fa
uns anys em va tocar viure per
motius professionals un mes a Mèxic DF en un hotel d’una certa precarietat
estructural. La calor extrema, la manca d’aire condicionat, les finestres
obertes , unes parets primes com un paper de fumar i uns veïns contigus d’una
desinhibida i prolífica activitat sexual
constitueixen els fonaments de la meva exemplificadora experiència. Cada
matí coincidia amb la parella en qüestió a l’hora d’esmorzar i la meva
percepció en relació a la seva felicitat matinal em resultava més que evident.
Sense voler, aquella parella
m’estava comunicant , i segurament contagiant, un estat de desig, quelcom superior a la seva
intencionalitat. No és possible no comunicar. Ni per omissió. Mantenir-nos al
marge del Pacte nacional segurament projectarà i comunicarà sense
intencionalitat, sense voluntat, com la parella mexicana, una imatge d’auto
exclusió del dret a decidir, i en bona part del catalanisme polític, injusta amb la nostra actitud fins ara a
l’actual conjuntura política . I amb la nostra tradició : una imatge amb
Ciutadans, PP i els sectors més reaccionaris dels nostres empresaris.
Mantenir
R que R les tesis federalistes sense més, sense la suficient cintura política
per a, des de dins, mirar de desgastar a CiU amb arguments polítics i amb aliats i complicitats naturals,
esdevindrà un error a mig termini. Si aquest procés fracassa, que evidentment
pot fracassar pels continus errors d’una formació, CiU, sense un full de ruta clar, no hauria
de ser per la nostra proactivitat en contra d’un procés que és vist per bona
part de la ciutadania , agradi més o agradi menys, com un procés nítidament
democràtic. I fruit de la desesperança amb l’estat. I és que el separatisme mai
ha estat una opció d’orientació
política majoritària a Catalunya. Ni després del juliol del 36 quan realment es
va tenir la gran oportunitat que finalment és desdenyada. Però emergeix en
conjuntures de desesperança com l’actual. Mai és trista la veritat, el que no
té és remei.
Hauríem
de fixar amb més cintura , i més sovint, les nostres posicions. Em resulta
bastant inversemblant la nostra desaparició dels espais d’opinió més enllà
d’algun article de foto-call de primàries i per tant d’escàs interès general.
En aquest sentit subscric bona part de la recent entrevista a l’Antonio Balmón
a El País. Tot i que la coincidència resulta normal i irrellevant, el que em va cridar l’atenció va ser el titular escollit : ‘Els
socialistes estem desorientats’. Semànticament la paraula desorientat vol dir
perdre el sentit de la posició geogràfica. Amb això no vull dir que aquesta era
la intencionalitat de l’entrevistat en la seva impecable entrevista però si que
segurament és un problema que arrossega el nostre subconscient col.lectiu. I ens limita. I és
que aquest titular entra en contradicció amb un contingut que em sembla del
millor que hem fet darrerament per tal de fixar comunicativament posicions
polítiques de veritat com per exemple les referents al dret a decidir . Altres
vegades ho hem intentat, dins del lògic marc de fer confiança a les iniciatives
del nostre primer secretari que ha de tenir tot òrgan de direcció, amb assumptes com les del concert basc i
la crítica a la monarquia amb les que estic plenament d’acord i que no es
van acordar en cap òrgan
deliberatiu del partit.
Estic
plenament d’acord amb l’Antonio en el fet que hem de recuperar la cultura del
pacte. Jo només afegiria que prioritzant Catalunya i sent conscient de les
dificultats que tindrem amb una Espanya governada per un PP en clara ofensiva
recentralitzadora. I amb uns sectors del PSOE, no minoritaris, amb els que cal
encara molta pedagogia autènticament federalista.
Acabo.
Celestino (Corbacho), amb tot el respecte polític que et professo, jo no sóc rellevant i
per tant no m’he donat per al·ludit per les teves de ben segur poc matisades
declaracions. No sóc independentista, segurament no ho seré mai tot i que
amb les meves filles ja no ho tinc tan clar. Espero que pel fet de no ser anti
independentista no passi automàticament a engreixar les rengles de
l’independentisme. He passat la revetlla amb la meva família 'política', tota
d’origen extremeny i per cert, amb algun lligam llunyà amb la teva. Et faig
avinent el seu cansament amb els jacobins posicionaments de l’ex president
extremeny , senyor Ibarra, (o hauria de dir company?). Com també el seu escàs neguit davant la possibilitat d’un eventual i no desitjat per ells estat propi per a Catalunya i que al seu parer sempre mantindria de manera natural els lligams fraternals amb Espanya. Potser és una família poc significativa.
Jordi del Río
0 comentaris:
Publicar un comentario