Raimon Obiols acaba de difondre una necrològica política molt interessant. Sense grandiloqüències retòriques sona a sentida ( matis que s’ha de destacar per que sovint en política s’escriu i es parla més des de posicionaments endogàmics i de “comissions de llistes” que de veritables sentiments ). Amb contundència nietzscheana, Obiols proclama la defunció de la socialdemocràcia. Ja era hora ¡¡¡.
Tanmateix , aquesta brillant profecia em dona peu per introduir una profana i humil matisació a la mateixa. Seguint el seu fil argumental, podríem proclamar també la mort del cristianisme donada la palesa ineficàcia dels gestors vaticanistes a l’hora d’acostar la humanitat als seus reptes fundacionals ?? L'ideari de Santa Teresa de Calcuta és mort?? Era la socialdemocràcia una idea realment transformadora o ans al contrari , una tercera via alimentada de pragmatisme pels seus gestors ?? Un laisez faire laisez passez maquillat amb algunes fites socials fàcilment tolerables per el capital??. Un camuflat desembarcament neoliberal en les riberes progressistes ?? . Un mite ??. Depèn.
No cal anar molt lluny en les hemeroteques: la dimissió de Ruth kelly ens ajudarà a recordar com aquesta personalitat ultraconservadora, antiabortista , creacionista i per tant fidel als postulats de l’Opus Dei al qual pertanyia, era fins fa molt poc la gran esperança del New Labour. Però ni han un munt d’exemples que demostren de manera fefaent com des de posicionaments no ja socialdemocrates sino fins i tot tradicionalment socialistes i laboristes s’han aplicat polítiques clarament conservadores. No m’ estendre en el relat episòdic dels mateixos. A on vull anar a petar ?? Molt fàcil amics i amigues : les idees no moren , ni fracassen , ni tenen éxit. Fracassen , o tenen éxit, qui les gestionen , qui les prostitueix o les honora. I això es quelcom que sovint s’oblida potser des de capteniments corporativistes. Va fracassar, per posar un exemple en un dels bressols de la socialdemocràcia, Gerard Schoreder o la socialdemocracia? Blair i Giddens o el laborisme?. La resposta és clara i també la podem trobar en les hemeroteques. Sense voluntat de negar positives fites objectivament assolides , el present és en aquest sentit abrumadorament contundent com assenyala brillantment Anton Costas : socialisme per a rics.
Comparteixo la pessimista opinió de Naomi Klein : els excessos del lliure mercat no s'han acabat (too big to fail ) , en trobaran de nous gestors mentre la resta de mortals, aquells als que l'estat no vindrà mai a rescatar en l'impagament de la seva quota hipotecària, estem ocupats en tapar els seus forats. O simplement pura metamorfosi . Intueixo que la socialdemocràcia tampoc és morta.És molt útil. Estic completament d’acord amb en Raimon : cal un nou socialisme. També m’apunto a Joan Ignasi Elena : I si també parlem de valors ? .
Tanmateix , aquesta brillant profecia em dona peu per introduir una profana i humil matisació a la mateixa. Seguint el seu fil argumental, podríem proclamar també la mort del cristianisme donada la palesa ineficàcia dels gestors vaticanistes a l’hora d’acostar la humanitat als seus reptes fundacionals ?? L'ideari de Santa Teresa de Calcuta és mort?? Era la socialdemocràcia una idea realment transformadora o ans al contrari , una tercera via alimentada de pragmatisme pels seus gestors ?? Un laisez faire laisez passez maquillat amb algunes fites socials fàcilment tolerables per el capital??. Un camuflat desembarcament neoliberal en les riberes progressistes ?? . Un mite ??. Depèn.
No cal anar molt lluny en les hemeroteques: la dimissió de Ruth kelly ens ajudarà a recordar com aquesta personalitat ultraconservadora, antiabortista , creacionista i per tant fidel als postulats de l’Opus Dei al qual pertanyia, era fins fa molt poc la gran esperança del New Labour. Però ni han un munt d’exemples que demostren de manera fefaent com des de posicionaments no ja socialdemocrates sino fins i tot tradicionalment socialistes i laboristes s’han aplicat polítiques clarament conservadores. No m’ estendre en el relat episòdic dels mateixos. A on vull anar a petar ?? Molt fàcil amics i amigues : les idees no moren , ni fracassen , ni tenen éxit. Fracassen , o tenen éxit, qui les gestionen , qui les prostitueix o les honora. I això es quelcom que sovint s’oblida potser des de capteniments corporativistes. Va fracassar, per posar un exemple en un dels bressols de la socialdemocràcia, Gerard Schoreder o la socialdemocracia? Blair i Giddens o el laborisme?. La resposta és clara i també la podem trobar en les hemeroteques. Sense voluntat de negar positives fites objectivament assolides , el present és en aquest sentit abrumadorament contundent com assenyala brillantment Anton Costas : socialisme per a rics.
Comparteixo la pessimista opinió de Naomi Klein : els excessos del lliure mercat no s'han acabat (too big to fail ) , en trobaran de nous gestors mentre la resta de mortals, aquells als que l'estat no vindrà mai a rescatar en l'impagament de la seva quota hipotecària, estem ocupats en tapar els seus forats. O simplement pura metamorfosi . Intueixo que la socialdemocràcia tampoc és morta.És molt útil. Estic completament d’acord amb en Raimon : cal un nou socialisme. També m’apunto a Joan Ignasi Elena : I si també parlem de valors ? .
0 comentaris:
Publicar un comentario