Més enllà de la constatació gràfica que certifica la reunió de dos
dels genis més importants del segle passat, Charles Chaplin i Albert
Einstein, un de l'humor i el cinema, l'altre de la ciència, la no
existència de material d'àudio podrien aigualir-me la festa teòrica.
L'any 1931 i donat l'interès del director de convidar a l'estrena de “City of Lights” (Llums de la ciutat) al científic i a la seva esposa Elsa, tots dos genis van ajuntar les seves intel·ligències en el sopar de l'esdeveniment. Explica la llegenda que van entaular una conversa i en un moment de la mateixa el físic va lloar a l'artista en uns termes més o menys com aquests: “El que he admirat sempre de vostè és que el seu art, el seu llenguatge, és universal; tothom li comprèn i li admira”. Al que l'etern i tendre Charlot va respondre: “El seu és molt més digne de respecte: tothom ho admira i pràcticament ningú ho comprèn”.
Serveix-me l’anècdocta per assenyalar el que al meu parer constitueix la principal patologia estructural dels socialistes catalans : la sorprenent desconnexió comunicativa i empàtica amb una societat catalana que sembla haver arribat a la conclusió que ja no mereix la pena esforçar-se a entendre un llenguatge, que sense pretendre ser universal, ja no aconsegueix ni ser tan sols local. Ni els admiren, segons les enquestes i els últims resultats electorals, ni els entenen.
Tot sigui dit, no descarto la teoria del soroll. Curiosament , en aquest aspecte mes endogàmic, si que alguns semblen dominar la teoria de la comunicació. La teoria que assenyala com a culpable de la ineficàcia comunicativa tot senyal no desitjat que es barreja amb aquella que es vol transmetre. Però també en aquest aspecte hauríem de matisar posant sobre la taula un ineludible concepte molt lligat al soroll: la disparitat, la pluralitat, és a dir, la banda de freqüències. Perquè la banda és ampla. Al meu entendre no signifiquen el mateix unes pertorbacions que unes altres. Les que provoquen ressò em preocupen. Són les que provenen del passat, les lliçons a distància i que una vegada emeses segueixen arribant amb retard , resistint-se a l'apagada i impedint, en acte poc generós, la producció de noves, fresques i necessàries emissions per a un projecte de futur.
Com em preocupen les freqüències que provenen de la supressió indiscriminada del soroll i del ressò. Les destinades a reduir la banda. A apagar tot senyal discordant . Aquelles que, com diria Sabina, provoquen encara més soroll : “I amb tant soroll, no es va sentir el soroll del mar”.
Així és impossible construir un llenguatge universal i admirat com el del socialisme democràtic. Uns atropellant minories, uns altres resistint-se a les majories. Uns convidant a sortir, uns altres no deixant entrar. Jo particularment estic pel llenguatge universal del pacte, de la confluència de banda ampla. També en la discrepància. I després que la gent decideixi si ens entén. Són els que tenen dret a decidir.
L'any 1931 i donat l'interès del director de convidar a l'estrena de “City of Lights” (Llums de la ciutat) al científic i a la seva esposa Elsa, tots dos genis van ajuntar les seves intel·ligències en el sopar de l'esdeveniment. Explica la llegenda que van entaular una conversa i en un moment de la mateixa el físic va lloar a l'artista en uns termes més o menys com aquests: “El que he admirat sempre de vostè és que el seu art, el seu llenguatge, és universal; tothom li comprèn i li admira”. Al que l'etern i tendre Charlot va respondre: “El seu és molt més digne de respecte: tothom ho admira i pràcticament ningú ho comprèn”.
Serveix-me l’anècdocta per assenyalar el que al meu parer constitueix la principal patologia estructural dels socialistes catalans : la sorprenent desconnexió comunicativa i empàtica amb una societat catalana que sembla haver arribat a la conclusió que ja no mereix la pena esforçar-se a entendre un llenguatge, que sense pretendre ser universal, ja no aconsegueix ni ser tan sols local. Ni els admiren, segons les enquestes i els últims resultats electorals, ni els entenen.
Tot sigui dit, no descarto la teoria del soroll. Curiosament , en aquest aspecte mes endogàmic, si que alguns semblen dominar la teoria de la comunicació. La teoria que assenyala com a culpable de la ineficàcia comunicativa tot senyal no desitjat que es barreja amb aquella que es vol transmetre. Però també en aquest aspecte hauríem de matisar posant sobre la taula un ineludible concepte molt lligat al soroll: la disparitat, la pluralitat, és a dir, la banda de freqüències. Perquè la banda és ampla. Al meu entendre no signifiquen el mateix unes pertorbacions que unes altres. Les que provoquen ressò em preocupen. Són les que provenen del passat, les lliçons a distància i que una vegada emeses segueixen arribant amb retard , resistint-se a l'apagada i impedint, en acte poc generós, la producció de noves, fresques i necessàries emissions per a un projecte de futur.
Com em preocupen les freqüències que provenen de la supressió indiscriminada del soroll i del ressò. Les destinades a reduir la banda. A apagar tot senyal discordant . Aquelles que, com diria Sabina, provoquen encara més soroll : “I amb tant soroll, no es va sentir el soroll del mar”.
Així és impossible construir un llenguatge universal i admirat com el del socialisme democràtic. Uns atropellant minories, uns altres resistint-se a les majories. Uns convidant a sortir, uns altres no deixant entrar. Jo particularment estic pel llenguatge universal del pacte, de la confluència de banda ampla. També en la discrepància. I després que la gent decideixi si ens entén. Són els que tenen dret a decidir.
1 comentaris:
>>L'any 1931 i donat l'interès del director de convidar a l'estrena de “City of Lights” (Llums de la ciutat)<<
de fet, Jordi, la pel·lícula es diu "City Lights" (sense 'of')i la teva traducció és correcte, però la traducció de 'City of Lights' seria 'Ciutat de les llums'.
mike
Publicar un comentario