Segurament resultarà obvi destacar que no corren bons temps per la política, per aquesta dimensió humana, noble i necessària per el progrés i l’articulació social. Democràtica s’entén. Però és precisament aquesta necessitat , aquesta indispensabilitat de la pràctica política per millorar socialment, podríem convenir de manera abrumadorament majoritària que si hem assolit avenços socials és en bona part gràcies a l’acció política, el que al meu entendre fa i exigeix de manera urgent quelcom que sovint es menysté : els canvis en els formats i les formes. Perquè avui, el medi, el mitjà , és el missatge.
Sorpresa, de les grans i les bones , em va provocar aquest estiu el visionat amb les meves nenes, quatre i set anys, de la que a partir d’ara batejaré amb copyright com la primera pel·lícula del segle XXI : WALL-E. Aquest monument artístic, per disseny i renovació del discurs, de la factoria PIXAR i APPLE palesa de manera demolidora com els discursos i les seves formes s’estan accelerant en el mon audiovisual i per extensió en l’enteniment dels nostres joves. Es tracta d’una pel·lícula pràcticament muda, pràcticament chaplinesca, el que em retrotrau a les fortes emocions que encara em provoca , curiosament també a les meves nenes, la degustació de pel·lícules com The Kid o La Quimera de l’or . Interpretar sentiments amb economia de paraules, sense necessitats de retòriques estèrils i prostituïdes fins a la sacietat, a través del valor afegit del disseny i les imatges, ha esdevingut quelcom pràcticament normal entre els nostres infants i joves que saben perfectament captar i degustar, diria que amb la intervenció intel·lectual d` habilitats artístiques desconegudes o no utilitzades per molts de nosaltres , aquests sentiments sense necessitat de subjectes, verbs i predicats molt sovint més típics d’una venda a l’engròs que d’una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com essers més capacitats intel·lectualment parlant. Quin gran moment per a que els nostres governants, o administradors, acostessin els museus i les filmoteques als nostres joves ¡¡¡¡ . En aquest sentit , un exercici divertit que sovint proposo als meus amics en aquest mon dels aparablocs i facebooks a l’engròs, es el de parar atenció en com molts dels nostres polítics , majoritariament progressistes , omplen el fill the blank ideològic coincidint amb expressions “cortar y pegar “ pràcticament idèntiques : “defensa de la igualtat, justícia social , pau, ” “Y dos huevos duros¡¡¡”. A força de tant utilitzar , dretes i esquerres, aquestes paraules les buidem de contingut. O el que és pitjor dificultem la seva credibilitat convertint el discurs polític en el marxista “la parte contratante de la segunda parte....”.
Superar per exemple, la retòrica pueril govern-oposició , o el que és el mateix “el que jo faig es genial i el que fas tú està fatal “ ajudaria a no restar més credibilitat als polítics. Millorar la capacitat comunicativa dels mateixos per tal que com a ciutadans no ens sentíssim com a respectables borders line o , el que és el mateix, superar el típic i menystenidor “las playas están esplendorosas”. Marcar les legitimes diferencies , es a dir , superar el colpidor “todos son iguales “, a través de la innovació, de l’aplicació al discurs de les bondats que atorguen la capacitat d’escoltar, d’enraonar (quina gran paraula catalana que marcar subtils diferencies amb parlar ). Per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Sense prostituir , perquè no traslladem aquesta estratègia a l’àmbit polític ?? Escoltar es barato. El dissenyador esdevé peça clau. Per al dissenyador de la Nova Economia és fonamental entendre als consumidors per a conèixer les seves necessitats (conscients i inconscients) i poder traduir-les en característiques distintives, diferenciadores de disseny. La iPod de Apple és única, diferent. I l’esquerra ?? Perquè no apliquem aquest concepte també en política ?? Cal escoltar al ciutadà i traduir les seves necessitats en polítiques atractives, optimistes, de felicitat , de disseny de polítiques en base a les necessitats ciutadanes . En aquest sentit pràcticament hedonista, algú s’ha pres la molèstia d’analitzar el fenomen , per cert molt català , de la nova cuina (Adrià, Ruscalleda…) ??.
En definitiva , la política ha de vendre els seus avantatges competitius per assolir la felicitat i no formar part del paisatge. O dels problemes. Un exemple (n’hi han un munt) : ”La capacidad de reducir el peligro o de salvar unas cuantas vidas pueden generar grandes beneficios, solo hay que pensar en los obtenidos por VOLVO al incrementar la seguridad de sus vehículos”. Clara, contundent explicació sobre les avantatges competitives que pot ser aplicat, sense prostituir , a la pràctica política. Per cert, WALL-E és un excel·lent manual de comunicació de com es pot fer critica ecologista des del optimisme fugint del catastrofisme al-gorista , farmacèutic , malastruc i , això si, ben remunerat.
La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en la economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també. Algú ha pensat en canviar els binomis politic-parla , ciutadà-escolta ?? Algú ha pensat en posar a l’abast dels nostres joves no alineats, tallers de noves pràctiques polítiques?? Algú ha pensat............. Crec que si .”Algo huele a diferente en Catalunya”. Aquesta tardor la resposta. (CONTINUARÀ)
Sorpresa, de les grans i les bones , em va provocar aquest estiu el visionat amb les meves nenes, quatre i set anys, de la que a partir d’ara batejaré amb copyright com la primera pel·lícula del segle XXI : WALL-E. Aquest monument artístic, per disseny i renovació del discurs, de la factoria PIXAR i APPLE palesa de manera demolidora com els discursos i les seves formes s’estan accelerant en el mon audiovisual i per extensió en l’enteniment dels nostres joves. Es tracta d’una pel·lícula pràcticament muda, pràcticament chaplinesca, el que em retrotrau a les fortes emocions que encara em provoca , curiosament també a les meves nenes, la degustació de pel·lícules com The Kid o La Quimera de l’or . Interpretar sentiments amb economia de paraules, sense necessitats de retòriques estèrils i prostituïdes fins a la sacietat, a través del valor afegit del disseny i les imatges, ha esdevingut quelcom pràcticament normal entre els nostres infants i joves que saben perfectament captar i degustar, diria que amb la intervenció intel·lectual d` habilitats artístiques desconegudes o no utilitzades per molts de nosaltres , aquests sentiments sense necessitat de subjectes, verbs i predicats molt sovint més típics d’una venda a l’engròs que d’una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com essers més capacitats intel·lectualment parlant. Quin gran moment per a que els nostres governants, o administradors, acostessin els museus i les filmoteques als nostres joves ¡¡¡¡ . En aquest sentit , un exercici divertit que sovint proposo als meus amics en aquest mon dels aparablocs i facebooks a l’engròs, es el de parar atenció en com molts dels nostres polítics , majoritariament progressistes , omplen el fill the blank ideològic coincidint amb expressions “cortar y pegar “ pràcticament idèntiques : “defensa de la igualtat, justícia social , pau, ” “Y dos huevos duros¡¡¡”. A força de tant utilitzar , dretes i esquerres, aquestes paraules les buidem de contingut. O el que és pitjor dificultem la seva credibilitat convertint el discurs polític en el marxista “la parte contratante de la segunda parte....”.
Superar per exemple, la retòrica pueril govern-oposició , o el que és el mateix “el que jo faig es genial i el que fas tú està fatal “ ajudaria a no restar més credibilitat als polítics. Millorar la capacitat comunicativa dels mateixos per tal que com a ciutadans no ens sentíssim com a respectables borders line o , el que és el mateix, superar el típic i menystenidor “las playas están esplendorosas”. Marcar les legitimes diferencies , es a dir , superar el colpidor “todos son iguales “, a través de la innovació, de l’aplicació al discurs de les bondats que atorguen la capacitat d’escoltar, d’enraonar (quina gran paraula catalana que marcar subtils diferencies amb parlar ). Per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Sense prostituir , perquè no traslladem aquesta estratègia a l’àmbit polític ?? Escoltar es barato. El dissenyador esdevé peça clau. Per al dissenyador de la Nova Economia és fonamental entendre als consumidors per a conèixer les seves necessitats (conscients i inconscients) i poder traduir-les en característiques distintives, diferenciadores de disseny. La iPod de Apple és única, diferent. I l’esquerra ?? Perquè no apliquem aquest concepte també en política ?? Cal escoltar al ciutadà i traduir les seves necessitats en polítiques atractives, optimistes, de felicitat , de disseny de polítiques en base a les necessitats ciutadanes . En aquest sentit pràcticament hedonista, algú s’ha pres la molèstia d’analitzar el fenomen , per cert molt català , de la nova cuina (Adrià, Ruscalleda…) ??.
En definitiva , la política ha de vendre els seus avantatges competitius per assolir la felicitat i no formar part del paisatge. O dels problemes. Un exemple (n’hi han un munt) : ”La capacidad de reducir el peligro o de salvar unas cuantas vidas pueden generar grandes beneficios, solo hay que pensar en los obtenidos por VOLVO al incrementar la seguridad de sus vehículos”. Clara, contundent explicació sobre les avantatges competitives que pot ser aplicat, sense prostituir , a la pràctica política. Per cert, WALL-E és un excel·lent manual de comunicació de com es pot fer critica ecologista des del optimisme fugint del catastrofisme al-gorista , farmacèutic , malastruc i , això si, ben remunerat.
La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en la economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també. Algú ha pensat en canviar els binomis politic-parla , ciutadà-escolta ?? Algú ha pensat en posar a l’abast dels nostres joves no alineats, tallers de noves pràctiques polítiques?? Algú ha pensat............. Crec que si .”Algo huele a diferente en Catalunya”. Aquesta tardor la resposta. (CONTINUARÀ)
2 comentaris:
brillant reflexió i imprescindible reacció.
perdó! (per lo de 'algo huele diferente en Catalunya').
Publicar un comentario