Estos son mis principios.Si no te gustan tengo otros

Más de lo mismo

2011-10-31T02:28:00.000-07:00

Tribuna abierta publicada hoy ( 31/10/2011) en ABC

Un policía se acerca a un borracho que a la luz de un farol parece que busca algo con afán . Interpelado a cerca de su búsqueda el hombre responde : «Mi llave». Ahora son dos los que la buscan. El policía , hombre precavido, pregunta al hombre si está seguro de haber perdido la llave precisamente en aquel lugar. Éste responde: «No, aquí no, sino allí detrás, pero allí está demasiado oscuro.» Muy clara la moraleja de esta popular historieta : el género humano tiene una incomprensible tendencia a intentar evitar los problemas con el efecto contrario al perseguido . Solemos adaptarnos eternamente a soluciones , a modelos de conducta que en algún momento fueron suficientes y eficaces. Incluso cuando las circunstancias cambian. Lo que indudablemente nos clarifica porque en determinados aspectos sociales estamos instalados en el estéril más de lo mismo o en la notable incapacidad de inventar e imaginar nuevas actitudes, soluciones, nuevas respuestas.

Esta obcecación es muy clara en algunas concepciones políticas y en determinados medios de comunicación . Pondré un ejemplo pero podríamos coleccionarlos : el reciente “si” de Bruselas al tan soñado “corredor mediterráneo”. La necesidad prácticamente vital del actual gobierno convergente por continuar aplicando modelos de conducta del pasado pujolista más victimista nos ha llevado al resto de los mortales catalanes a no saber si celebrar tal acontecimiento o por el contrario ponernos a llorar. Para una noticia buena que cae en el cesto van y nos la birlan. Más de lo mismo : siguen buscando soluciones a la luz del farol cuando seguramente ahora deben estar en otra parte , tal vez sin luz y con recortes sociales.

Y que decir de esos renacentistas tertulianos del mainstream. ¿ Algún día dejaremos de oír pontificar a filósofos e historiadores , eso si, renacentistas , sobre complejos asuntos eléctricos, nucleares o de infraestructuras ?. A veces da la impresión de que muchos de ellos basan su existencia en asegurarse , como observaba Giles Deleuze, que serán invitados a salir por las ondas. No hay más que una sola solución posible y permitida : la de ellos. Sin especialización alguna, a menudo también nos sugieren con la receta de más de lo mismo buscar las llaves con ellos, eso si, donde no están.

Jordi del Río, periodista

El arte de amargarse la vida

2011-09-19T01:13:00.000-07:00

(Tribuna Abierta ABC publicada hoy 19/09/2011)

Por casualidad este verano cayó en mis manos un librito titulado “El arte de amargarse la vida” del constructivista austriaco Paul Watzalwick al que en Teoría de la comunicación humana se le otorga parte de la paternidad del axioma sobre “la imposibilidad de no comunicarse “. Todo comportamiento es una forma de comunicación , defendía. Sin pretensiones , el sardónico libro es divertido y se lee en poco más de dos horas. Ejercicio altamente recomendable en estos tiempos de acritud desmesurada. Tiempos en los que articulas una página en cualquier red social para pedir la dimisión del portero de tu comunidad y en pocas horas tienes apuntados a la totalidad de tus convecinos.

Watzalwick nos explica en su libro , entre otras cosas, el fenómeno del “autocumplimiento de las profecías” con un divertido ejemplo que simboliza no la creación de un problema sino de cómo evitarlo a fin de que este perdure. Una solterona , o solterón , vive a la orilla de un río y se queja a la policía de que unos jovenzuelos se bañan desnudos delante de su casa. Estos son llamados al orden y se trasladan río arriba donde ya no hay casas. El afectado vuelve a llamar: los jóvenes nadan todavía al alcance de la vista. De nuevo los chicos se desplazan pero el damnificado no tiene bastante : «Desde la ventana del desván todavía puedo verlos con unos prismáticos.». Este divertido episodio ilustra en parte la endémica acritud de las relaciones Cataluña-España : la sistemática utilización de prismáticos. Y añado, el cansino uso de “reproches y excusas”, palabras de Guardiola curiosamente silenciadas.

Misma acritud , a mi entender algo exacerbada e injusta , observada en las relaciones entre ciudadanía y política. No pretendo frivolizar, no corren buenos tiempos para “defender la alegría” con credibilidad . El gran Federico Fellini solía responder a preguntas sobre la caótica situación política italiana con una interesante respuesta : "No se trata tanto de cambiar gobiernos como de cambiar nuestra relación de pasión con la vida". Es decir, que fácil es destruir y que difícil construir, imaginar.

PSC : lluvia de sofismas (ad populum i ad verecundiam )

2011-08-09T01:22:00.000-07:00

(Tribuna ABC publicada avui 9/8/2011)

En pocas horas hemos asistido en el marco precongresual del PSC a una gota fría de sofismas. Muy habitual en determinados entornos políticos y a menudo mediáticos es la utilización del denominado“argumentum ad populum”, también conocido como sofisma populista. Esta falacia consiste en atribuir la opinión propia a la opinión de la mayoría y a partir de ahí considerar simplistamente que si la mayoría piensa “eso” es que debe ser cierto. Razonamiento empíricamente dudoso basado en la intuición de que“tanta gente no puede estar equivocada” o en el recurrente “ eso que la sociedad desea” . Ironizar , como ha hecho un alto mando de los socialistas catalanes , sobre el escaso interés de la calle en relación a la necesidad , o no , de que los socialistas catalanes pudiesen llegar a tener grupo parlamentario propio en Madrid me parece un insulto a la inteligencia. Primero porque en esta agria coyuntura de desafección política mejor no apelar frívolamente a lo que la “sociedad le preocupa” no sea, que como señalan todas las encuestas , el efecto boomerangdeje aturdido a quien , desde de la “clase política” , cometa tal atrevimiento . Estoy convencido de que por la calle la gente no apela a la locuacidad del dirigente en cuestión en relación a como lidiar ese toro que a menudo y como animal gregario gusta de encontrar seguridad en el refugio del rebaño. No tengo tan claro que no lo hicieran con temas más “mundanos” derivados de la incapacidad de visualizar mejor la defensa de asuntos tan etéreos como los “cuatro euros” del fondo de competitividad.

Otro ejemplo de sofisma es el que recurre al “argumentum ad verecundiam” o falacia de autoridad . El más conocido es el de la utilización de celebrities en publicidad bajo el principio de que ese es un producto que deberías comprar porque tu “favorito” lo hace. Punset -Bimbo, Nocilla- David Bisbal y ahora Ros -Bustos y el Grupo puede esperar son algunos de los ejemplos que pueden ilustrar la mecánica del sofisma. Aquí la falacia subyace en la necesidad de que las celebrities han de ser reconocidas por la mayoría como referentes del producto al que hacen referencia. En este sentido las celebrities del Grupo Federal del PSOE han cometido en su peculiar cocina precongresual errores de cálculo en relación a la histórica soberanía del PSC. Sofísticamente similares a los cometidos por un centenar de asalariados del PSC autodenominados renovadores, y no críticos , al desaprovechar la oportunidad de colaborar en la auténtica renovación del partido que ineludiblemente pasa primero por abrir el congreso a los militantes huyendo del tradicional catenaccio.

Bones pràctiques (i 2) : Wikilema , intel.ligència col.lectiva i 12è Congrés

2011-07-14T04:36:00.000-07:00

El passat 5 de juliol vaig tenir el plaer de participar en una Jornada sobre noves formes de participació organitzades per la sectorial del PSC de Qualitat democràtica i participació i la sectorial de ciberactivisme. En la meva no-exposició, donat que no vaig tenir temps per tal de fer-la realitat, volia exposar molt esquemàticament alguna de les característiques que jo crec que s’haurien de contemplar en un activisme polític actualitzat en el seu software. Basant-me en la declaració de principis de Tim O’Reilly (“What’s is web 2.0”) volia apuntar dos aspectes al meu entendre fonamentals : l’aprofundiment de la intel.ligència col.lectiva com a metodologia de treball i , derivada d’ella, la utilització enriquidora de les experiències dels usuaris ( allò que jo anomenaria “confiança col.laborativa” ). En definitiva , res de nou, aplicar algunes de les característiques que veiem dia rere dia a la xarxa en productes com Wikipedia (un usuari defineix un terme i un altre el pot corregir, és a dir, l’usuari esdevé co-desenvolupador). O en Amazon. O a E-bay a on la gent compra no ja tant per la marca sinó en funció del que els usuaris opinen d’aquell producte.

És des d’aquest punt de vista que tinc la gosadia de permetre’m fer una humil suggerència a les sectorials de Qualitat Democràtica i Participació i a la de Ciberactivisme per visualitzar, com de ben segur que fan habitualment, que la xarxa i el treball col.laboratiu que facilita, és una excel.lent eina per tal de superar inèrcies limitadores en relació a la influència dels altres en assumptes d’interès comú. La suggerència, segur que serà realitzada oficial o oficiosament, no és una altra que la creació d’una eina de participació o Wiki per tal d’obtenir entre tots i totes, des de la confiança i la intel.ligència col.laborativa, el millor dels lemes possibles per al proper 12è Congrés del PSC. Donada l’especificitat i els perfils de les persones que constitueixen el comité d’organització de l’esmentada cimera, aquesta eina seria una excel.lent forma de treure'ls-hi una carrega afegida en relació a d’altres de més pes polític. Una bona manera d’iniciar i exemplificar un nou cicle, per cert excel.lent lema, en els processos organitzatius dels nostres congressos.

Bones pràctiques (i 1) : "parce que la démocratie doit être irréprochable"

2011-07-14T02:57:00.000-07:00

Martine Aubry , Primera secretaria PSf (carta a la militància en motiu de la presentació de la seva candidatura a les primàries -presidencials'12-) : "Dans ce contexte, j’ai décidé comme je m’y étais engagée, de me mettre en réserve de ma fonction de Première Secrétaire et d’organiser l’intérim pour la durée des primaires. J’ai pris cette décision parce que la démocratie doit être irréprochable. Pour moi, la politique puise sa force dans l'éthique.Pendant cette période, c’est notre Secrétaire national à la coordination Harlem Désir qui assurera l’intérim du Premier secrétariat, en animant nos instances de direction nationale et le travail quotidien du parti avec l’ensemble des secrétaires nationaux. La Haute Autorité des Primaires, coprésidée par trois personnalités extérieures, garantira le bon déroulement de notre primaire citoyenne".

Font : http://www.parti-socialiste.fr/articles/lettre-de-la-premiere-secretaire-aux-militants

PSC, con su permiso

2011-07-11T00:24:00.000-07:00

(Tribuna Abierta ABC , publicada avui 11/07/2011)

Una semana más de episodios precongresuales en el PSC. Soy consciente de que la vida está en otra parte pero es que los socialistas catalanes me pierden. Leo en la prensa, con agradable asombro, que “Joan Ignasi Elena ha mostrado su disposición a presentar candidatura a la primera secretaria del PSC sin permiso de la dirección actual” . Algún analista político ha tildado la actitud de este joven político de apariencia serena y bonachona curiosamente como “desafiante”. Algunas reflexiones al hilo de permisos , desafíos y bondades.
Raimon Obiols en su último y muy recomendable libro Les Paraules del Socialisme , escrito a dúo con el amigo Toni Comín , pone en boca del gran Joan Manel Serrat algo que yo siempre había escuchado de la boca de mi maestro Quico Sabaté : ”La maldad es falta de inteligencia, la inteligencia lleva inexorablemente a la bondad “ . Esa socrática idea sintetiza muy bien un sentido fundamental de la izquierda. Al menos hasta hace un cuarto de hora. ”Estamos en una época en la que hay una cierta tendencia a confundir bondad con estupidez” añade Serrat. Tal vez, más que reclamar giros y contragiros a la izquierda, quiero pensar que ingenuos y no oportunistas , de lo que se trataría es de apelar a la política hecha desde la “bondad” y la “simpatía” en contraposición a la lucha de egos y a ese tan nefasto “anar a la teva”. De reivindicar políticas construidas desde la inteligencia colectiva, desde esa simpática tendencia a unir proyectos pensando siempre en los otros.
El PSC tiene ahora una gran oportunidad de demostrar que son capaces de dar un giro “bueno” y “simpático: renovándose en formas, contenidos y personas. Ese debate en relación a que primero hay que hablar de ideas cuando la cara de Bélmez aparece hasta en la sopa ya no resulta creíble. Enhorabuena al PSC : Joan Ignasi parece un buen tipo. Alguien que titula su biografía con un “Més o menys com tothom” merece ser escuchado. A ver si le dan permiso.
Jordi del Río

Sobre política 2.0 (o 3, o 4) : els militants i simpatitzants són valuosos

2011-07-06T02:47:00.000-07:00

(Donat que ahir vespre no vaig ser, sembla , suficientment eficaç a l’hora d’explicar en 5 minuts i 20 segons tot un seguit de reflexions en el decurs de la interessant jornada de ciberactivisme que es va celebrar a la seu central del PSC, us adjunto la intervenció que més o menys tenia preparada. La veritat no ho tenia previst però veient que la meva "extensa" intervenció ha provocat que el noble company Carles Guadián “esborrés de la seva llista” a Nou Cicle (en genèric) em veig en certa mesura i per responsabilitat obligat a publicar-la ).

“Les revolucions es segueixen organitzant com tota la vida, aconseguint l’acord de moltes persones per una causa comú. Persones de les que un percentatge molt escàs té Twitter “. Sóc conscient que pot semblar un contrasentit, o fins i tot una provocació, començar una xerrada sobre ciberactivisme amb una afirmació com aquesta, però és que estic totalment d’acord amb el professor de sistemes d’Informació i doctor per la universitat de Califòrnia Enrique Dans, autor de la mateixa. Jo afegiria que en si mateixa, semànticament, la paraula ciberactivisme és un sofisma, no aporta cap valor afegit i està totalment obsoleta. No seré jo qui faci una lectura pessimista de l'aplicació de les TIC a la pràctica política però seria una irresponsabilitat generar expectatives amb actituds poc exemplificadores, poc coherents. O és que per casualitat està el sistema d'organització territorial dels partits polítics en sintonia , almenys representativa, amb aquestes atribucions radicalment transformadores de les TIC? Segurament formem part, tots i totes i a vegades sense saber-ho, d'aquest wishful thinking que dirien els anglosaxons, pandèmia diria jo, instal·lada en el si dels partits polítics segons la qual els problemes de caràcter i substància política tindran solucions tecnològiques, pràcticament taumatúrgiques. El problema és de major calat i des del meu modest punt de vista té a veure amb les idees i la manera de representar-les. I de com sentim la nostra militància social. Com les comuniquem ve immediatament després de la generació d’idees. És a dir , que ens pot passar com al sexe en les pel.lícules de Woody Allen: que tothom parla d’ell, però en realitat pocs el practiquen. Al menys en totes les seves dimensions i possibilitats. Qui no s’en recorda de com les xarxes socials van donar a conèixer de manera exponencial els fets informatius i la seva conscienciació envers ells en els casos dels terratrèmols d’Haití , Xile o Japó. O contra el "trajeado" Camps. Tothom estava conscienciat i s’afegia a grups de solidaritat però poques setmanes després la consciència torna a l’estat habitual desapareixent de les nostres prioritats. I és que resulta molt fàcil fer un click per donar suport. També, tot sigui dit, s’ha donat la convergència entre tecnologia i activisme. Uns alumnes em fan arribar algun exemple d’aquesta convergència a través de les xarxes socials :

· A que conseguimos un millón de personas en contra de Camps,

45.000 membres. La manifestació contra la corrupció celebrada a València l’any passat va congregar 70.000 assistents.

· Aturem Bolonya, 2.200 membres. Els actes contra el nou pla d’estudis universitari, 15.000 manifestants.

· Una manifestazione nazionale per chiedere le dimisión di Berlusconi, 400.000 membres. El “No Berlusconi day” va congregar més de 500.000 italians

Parlant de possibilitats, deixeu-me fer ràpida i molt esquemàticament alguna observació en relació a les característiques que jo crec que s’haurien de contemplar en un activisme polític actualitzat en el seu software. Com ja sabeu, el concepte WEB 2.0 (per a alguns ja caducat) té la seva paternitat en l’article d’un senyor irlandès graduat en literatura clàssica en Harvard i fundador del primer site de venda on line de llibres Safari books. L’article en qüestió era de Tim O’Reilly i es titulava “What’s is web 2.0”. M’agradaria destacar algun aspecte, en concret tres , d’aquesta declaració de principis constitutius.

1er : Aprofundiment de la Intel.ligència col.lectiva.

2ón : Simplicitat.

3er : La utilització enriquidora de les experiències dels usuaris (jo afegiria “la confiança col.laborativa” ).

Afegeixo , amb el permís del benvolgut O’Reilly, una característica a aquesta declaració: les web ja no poden ser considerades com a un destí final, com un producte acabat, únic. El valor afegit rau, al meu entendre en considerar la recerca com el paradigma dominant. És a dir, que la web sigui útil, serveixi com a eina de consulta plural, diversa. Qui de vosaltres no veu aplicada alguna, sinó totes, d’aquestes característiques en fenòmens com Wikipedia (un usuari defineix un terme i un altre el pot corregir, és a dir, l’usuari esdevé co-desenvolupador). O en Amazon. O a E-bay a on la gent compra no ja tant per la marca sino en funció del que els usuaris opinen d’aquell producte.Si apliquem radicalment aquests tres grans conceptes, perdoneu-me l’esquematisme, als nostres projectes d’activisme polític haurem donat un gran pas.

Hem de superar com deia el gran Kapuscinski, la tendència a limitar la influència dels altres, aquesta gran incapacitat per entendre, assumir que el món en el que vivim és un món globalitzat. Que antropològicament haurem de superar, sobretot des dels partits polítics, aquell subconscient col.lectiu de la convivència en la tribu. S’haurà de reconèixer la importància de la influència ciutadana en les agendes polítiques. De com ens reclamen un sistema polític més horitzontal, menys jeràrquic. Per a tot això, per a donar resposta a tots aquests reptes els bits poden donar-nos una excel.lent solució. Ens poden ajudar a resoldre problemes de la democràcia representativa territorial i sobretot a la crisi d’intermediació, una de les claus del problema, entre ciutadania i política. Perquè el ciutadà ja no només escolta també participa : fenomen que Francis Pisani anomena “la exaudiència”. Tot això, al meu parer i de manera excessivament epidèrmica , és allò que s’hauria de tenir en compte en qualsevol Debat Socialista a la xarxa . Parlo a títol personal stricto sensu, però no se si en aquest àmbit ara superaríem la “prueba del algodón”. Sobretot en pluralitat i participació . L’altra dia ho parlàvem des de la plena sintonia amb un membre de l’executiva nacional : en el PSC , per desgràcia, no superem la quinzena de persones que més o menys periòdicament publiquem articles en premsa, jo modestament m’hi trobo en aquest apartat. Feu l’exercici de fer la ratio dels qui surten més en els canals de comunicació oficials del partit. I feu també indicadors de participació. Sense acritud, estem aquí per aportar i millorar entre tots i totes.

Acabo : per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Escoltar és de franc. Un exemple ( hi ha un munt) : ”La capacitat de reduir el perill o de salvar unes quantes vides pot generar grans beneficis, només s’ha de pensar en els obtinguts per VOLVO al incrementar la seguretat del seus vehicles”. Clara, contundent explicació de management empresarial sobre els avantatges competitius que pot ser aplicada, sense prostituir , a la pràctica política. La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en l’economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també. Hitchcock ho va resumir molt bé : “Faré millors pel.lícules quan el meu públic m’ho permeti” , és a dir , quan el mercat li permetés . I s’ho va permetre. En part, és l’essència de la democràcia. En aquest sentit la Conferència Oberta ha estat en part un bon exemple. El PSC ha començat ha fer millors pel.lícules, al menys , i de moment, en cinemascope. Encara hi ha mancances en el guió. Tot i així , enhorabona i ànim.

Jordi del Río

*Attachment : Presència de Nou Cicle a la Xarxa (autor Eduard Rivas)

- Nou Cicle té presència a la Xarxa des de 1996, pocs mesos després de la seva constitució. És una de les primeres organitzacions catalanes en tenir presència a Internet amb una pàgina web.

- Conforme han passat els anys i han evolucionat les TICs, Nou Cicle ha anat adaptant la seva presència a la Xarxa i esdevenint una organització propulsora de l'ús i aplicació de les noves eines d'informació.

- Actualment, la presència de Nou Cicle a la Xarxa es basa en:

1. Diari Digital L'Hora (www.noucicle.org)

El diari digital de Nou Cicle és el centre neuràlgic de l'organització, és el nostre portal. És el lloc on trobar tots els articles, editorials, documents de treball, actes, presència a les xarxes socials, etc.
Aquest web és la tercera versió del web de Nou Cicle des de que es va crear el 1996. Cada nova versió hem anat millorant el contingut i fent el web més participativa amb l'opció de votar articles, deixar comentaris o compartir a les xarxes socials.
Actualment estem treballant en una nova versió, molt similar a l'actual, però més moderna, escrita totalment en HTML5, que facilitarà la navegació des de tabletes i telèfons de darrera generació.

2. Grup a Facebook

o Amb el boom de les xarxes socials el 2008, Nou Cicle vam crear un grup a Facebook en el que fer difusió del nostre web i editorials. A més, hi ha el mur on tothom pot deixar comentaris i facilitar-nos textos si volen que el publiquem al nostre web.

o Actualment el grup està format per gairebé 1000 membres.

3. Compte a Twitter

o El compte de Nou Cicle també el vam crear el 2008 amb la finalitat de fer difusió del nostre web i textos. El principal avantatge és aprofitar els hashtags que són del nostre interès, en alguns casos els trending topics, per tal de captar nous lectors i noves persones que tinguin interès en la nostra organització i el que defensa.

4. Documents de treball a weebly (noucicle.weebly.com)

Darrerament hem creat un nou entorn de treball molt minimalista a l'estil google a través de Weebly, una eina gratuïta amb la que crear webs.
L'objectiu d'aquest nou web és recopilar tots els documents de treball de Nou Cicle per a que el lector i usuari tingui més facilitat per trobar els textos. A més, ens permet dividir els textos en parts i difondre'ls per les xarxes socials.

5. Apps per a iPhone

Des de febrer d'enguany hi ha disponible a l'App Store d'Apple dues aplicacions de Nou Cicle: el diari digital de L'Hora i el bloc d'en Raimon Obiols. Són aplicacions que permeten llegir el contingut del nostre web en un format més agradable i senzill pels iPhone.
En l'actualitat estem acabant les versions d'aquestes app per a WindowsPhone 7 i Android Google. També estem treballant en una actualització per millorar el rendiment de les app d'Apple.

Sobre pivots estimuladors i merles . (Negres, és clar )

2011-07-01T02:44:00.000-07:00

A les zones urbanes existeixen merles en abundància. El comportament de moltes merles urbanes és anormal. Hi ha mascles que no canten; uns altres no participen en la criança dels pollets; alguns intenten incubar a l'hivern. Les poblacions urbanes solen nodrir-se d'aus vingudes de la periferia. La activitat sexual de les aus és governada pel día. Amb això s'explica que a les grans ciutats, gairebé sempre il·luminades, es pugui sentir el cant de la merla fins i tot enmig d'una nit d'hivern: un curiós contrast per a una civilització i un ambient oposat a la vida natural de la merla en el seu ecosistema natural. D'altra banda, la merla canta amb força en els dies de plugim i en els crepuscles matutins i vespertí.

Fonts : faunaiberica.org i , per descomptat, el canal oficial DEBAT SOCIALISTA.

Grau de plausibilitat entre uns fets observats i una teoria que pretén d'explicar-los

2011-06-30T02:06:00.000-07:00

Coherència (i 1) : "Esdevé del tot legítim aspirar a dirigir el nostre partit però, després de tant parlar de reformar, canviar, compartir, obrir i discutir plegats, ara resultarà que estem disposats a reproduir, o reeditar, un “núcleo duro” que ho decideix tot en petit comitè" . 21/06

APERITIUS CONGRESSUALS....5ª PART.

Coherència (i 2 , dos díes després) : ".. em pregunten què cal fer de manera immediata al PSC. Per quina, o quines persones, cal apostar per tal de reeixir com a partit polític que pretén ser alternativa (...) . La meva resposta és clara:(...) les aspiracions personals de dirigir un partit polític són respectables i legítimes però cal, prèviament, definir col•lectivament un projecte i un criteri comú". 24/06

APERITIU CONGRESSUAL....6ª PART

Coherència final (3 díes després) : " ICETA, HAS DE FER EL PAS !..em sembla rellevant que una de les persones més actives intel•lectual i políticament del PSC , Miquel Iceta, haguí donat les primeres puntades per teixir i bastir una nova etapa del socialisme català".

ICETA HA DE FER JA UN PAS ENDAVANT.

PD : Evidentment tot això el podreu trobar en "la font", és a dir, en el DEBAT SOCIALISTA

( http://www.debatsocialista.cat/ )

PSC, útil o inútil ?

2011-06-29T03:11:00.000-07:00

Ahir vespre vaig assistir a un col·loqui organitzat per l’Agrupació de Sant Andreu sobre el tema “El partit de la gent”. Aquesta agrupació, la meva, dinamitzada amb excel.lent criteri per l’equip que lidera Èric Gómez va convidar al sempre interessant, sovint brillant i divertit, company Miquel Iceta com a ponent. Gairebé plena sintonia amb la seva interessant , i benintencionada, anàlisi de la situació social i , en menor mesura, del partit. I dic en menor mesura no perquè el seu parer no coincideixi amb el meu, coincidència d’escàs valor per la resta dels mortals, sinó perquè segurament per l’alta participació dels assistents no va tenir prou temps en aprofundir en temes , diríem , més caniculars. Coincideixo amb ell en que aquest ha de ser un Congrés de generositat, d’unitat però també d’obertura i renovació. De continguts i projectes però també de les persones que els han de dur a terme. Jo hi afegiria l’adjectiu radical. Dit això, el que més em va cridar l’atenció de la seva , insisteixo, interessant intervenció és l’èmfasi amb el que va remarcar un dels primers punts, crec que el primer : fer del PSC un instrument útil per a la participació política. Potser seré massa agosarat si apel.lant a teories sobre el subconscient, dedueixo que el noble company considera que en aquests moments el PSC és un instrument inútil “para tales menesteres”. En qualsevol cas, gràcies Miquel per insuflar optimisme en moments de tant estaborniment, social i de partit.

Valores a granel

2011-06-13T03:14:00.000-07:00

(Tribuna Abierta ABC , publicat avui 13/06/2011)

Finalizada la semifinal de Champions entre el Barça y el Real Madrid, Pep Guardiola rechazaba la “posible relación” entre la poesía de su admirado Martí Pol y su propuesta futbolística. Para el sensato entrenador el fútbol podría llegar a sugerir muchas cosas pero entre ellas no se encontrarían algunos de los valores a los que hoy frívolamente apelan en masa hasta las escuelas de negocios más egocéntricas. Estaríamos más cerca de los rentables “pebrots” de Nike y de las noñerías cerveceras con las que se equiparan los valores de Cataluña. Y es que con tanta recuperación de valores, a granel, pronto hasta la porquería televisiva de “Sálvame” ostentará alguno. Precisamente Amin Maalouf en su último libro y hablando de ello explica como desde su punto de vista “no se trata de volver a encontrar sino de inventar”. Es decir, innovación versus vacua retórica.

Y en esto aparece el debate precongresual del PSC. Bienvenidas agendas, bienintencionados decálogos, manifiestos, hashtags….todos ellos cortados por el mismo patrón . Salvo honrosas excepciones avaladas algunas por el tiempo , y no por la coyuntura , y otras por la actitud propositiva. Hemos dejado tan de lado la meritocracia, hemos ejemplificado tan mal , que cualquier zangolotino, si se me permite esta inocua licencia lingüística, se ve capacitado para hablar y pontificar sobre cualquier cosa que le plazca tergiversando los dos imperativos básicos que Oscar Wilde entendía que eran necesarios para poder ser escritor : tener algo que decir y decirlo. Resulta bochornoso ver como caen en la red - nunca mejor dicho- de la disputa personajes que hace bien poco compartían plácidamente una canoa con la corriente a favor . Debate, si, pero desde el sentido común. Valiente pero constructivo. Y plural, si, pero desde la legitimidad propositiva. No se puede , por ejemplo, reclamar ahora un giro a la izquierda cual brindis al sol habiendo ostentado desde hace más de 30 años responsabilidades ejecutivas en el partido y en las instituciones. Si no es así, el PSC corre el riesgo, serio, de autoinmolarse en el ágora pública. Ese debate abierto y riguroso le ha de llevar desde la unidad a un Congreso de refundación y renovación radical . A la recuperación del valor, en singular, de la simpatía, esa tendencia de dos cosas a unirse o actuar una sobre la otra. Y a la recuperación del valor, en singular, de la ilusión. Porqué detrás de esa suma de valores es donde está la gente.

PSC : Deus ex machina

2011-05-26T03:38:00.000-07:00

Avui ens hem esmorzat amb una ben intencionada agenda per a la renovació del PSC. Més enllà de la satisfactòria sensació produïda per la coincidència pràcticament ad litteram – no confondre exactament amb el recurrent copy/paste-, amb altres interessants documents sorgits prèviament en aquest necessari debat, sorprén bastant que qui subscriu els continguts d’aquest decàleg sigui qui tantes i tantes responsabilitats hagi acumulat al llarg dels anys d’aquest ciclotímic trajecte polític del PSC . A vegades amb encerts i darrerament amb deslegitimadors i aclaparants desencerts. I sigui qui , contradient un dels principals punts del seu decàleg -“Construir una direcció forta, col·legiada, capaç de recollir tots els accents” (sic) - s’hagi aprofitat d’una recent campanya municipal d’importància social fonamental situant-se a sotavent d’ella per tal de crear un estat d’opinió d’inevitabilitat segons el qual tot estaria ja decidit i configurat : una nova direcció sense ser debatuda ni votada . Suposo que semànticament, o a través d’algun insospitat mecanisme de subconsciència , mínimament col.lectiva , de quatre o cinc, això significa “direcció col.legiada”. Resta clara la manca de coherència i sobretot d’irresponsabilitat a l’hora de generar a l’ atribolada militància la sensació que el debat i la democràcia participativa no estan sent en aquest moment la pedra angular d’un partit tantes vegades exemplar en aquest terreny. Flac favor a l’obertura del partit farà qui se situï en posicions de resistència i no de renovació radical o pràcticament de tabula rasa, si més no en relació a la legitimitat de les persones que han de il.lusionar amb un necessari nou projecte . En quant als continguts, si aquests no són prostituïts, el PSC té la substància, l’essència i les paraules de la millor de les campanyes electorals. Els arguments per debatre en relació a la suposada coherència i legitimitat d’aquesta agenda són múltiples. Segurament donarien per a un altre decàleg . Pot ser per poc concreta - plena d’ adjectius i pocs substantius, de substància-. Ara és tracta de treballar des de la unitat, sense apriorístiques resistències i sense frívols personalismes. En bona part es tractaria d’originar aquell fenomen que en el teatre grec s’anomenava Deus ex machina, quelcom que apareix des de fora de l’escenari principal i resol una història sense seguir la seva lògica interna. És a dir, il.lusió. Però no tothom està legitimat per generar-la.

Uns i uns altres : d'esquenes a la realitat

2011-05-11T01:14:00.000-07:00

Peu de video : Dedicada a aquests quatre, adliteram, quatre, que prenen decisions per una àmplia majoria (de "comparsas")

El socialisme català no pot restar a esquenes d’una realitat que ademés històricament ha estat la nostra : la d'una àmplia majoria del nostre pais que vol l’emancipació nacional de Catalunya. Des de la seva concepció més plural, des de la seva unitat civil i des de la cohesió social. Però que ningú s’enganyi ni és deixi instrumentalitzar : aquesta majoria no vol les divisions ni les confrontacions que els nacionalismens de la dreta espanyola i catalana fomenten per tal de aprofitar-se´n electoralment i implementar la seva agenda oculta que tots coneixeu : retallades, privilegis (impost de sucessions) i privatitzacions. Però tanta ingenuïtat fa patir...o potser no és ingenuïtat ?.

Ho hem de dir ben alt i sense cap complex: que no ens enganyin . Ni uns, ni uns altres. Catalunya no pot ser una realitat simbòlica. Catalunya no és una realitat acabada. Hem de continuar reivindicant el catalanisme històric , real, de lluita, que portem al nostre adn, insisteixo, sense complexos. Que se’n enterin aquests que ara reclamen allò que ens correspon, amb legitimitat i molt d’oportunisme : catalanisme també vol dir bon govern, també vol dir reivindicar la qualitat de vida dels nostres ciutadans. I catalanisme també vol dir defensar l’estat del benestar.

PSC y copago militante

2011-04-11T01:16:00.000-07:00

(Tribuna Abierta ABC publicada 11 de abril 2011)

El pasado 22 de febrero, Nou Cicle - plataforma ciudadana de reflexión enmarcada en el catalanismo popular y el socialismo democrático- exponía en un acto público ante más de 400 personas , sin estridencias , de manera leal y transparente una llamada al PSC para renovar radicalmente su estrategia y estructura en su próximo congreso. Con un objetivo claro : convertirse en una alternativa real a CiU en las elecciones catalanas de 2014. Y todo, permítaseme un ejercicio de síntesis, desde el consenso y la unidad pero con unas reglas de juego - en este punto pongo énfasis - basadas en la transparencia.

La semana pasada, lo que a simple vista parecía una típica e interesada filtración mediática de tintes electorales, se convirtió algunas horas después y dada la callada por respuesta, en una preocupante muestra de cómo no se debería llegar al próximo cónclave de los socialistas catalanes : desde los dicterios de una minoritaria dirección paralela o como recientemente señalaban Cohn-Bendit i Aurélie Filippetti en "Liberation" , desde la opacidad de una tradición de “ bonapartismo oligárquico y centralista”. Es el pasado.

La filtración , insisto, no desmentida, aludía sin dejar resquicios a la duda a que Carmen Chacón habría comunicado al PSC (obsérvese el genérico) su decisión de presentarse a unas hipotéticas y ahora ya ineludibles, primarias para la sucesión de Rodríguez Zapatero. Nada que decir a la legítima aspiración de la compañera Chacón, por cierto, nada sorprendente y muy en consonancia con su centralista- de centrado- perfil político muchas veces publicitado. Estoy convencido que la actual ministra representa buena parte del futuro. Lo que realmente resulta preocupante es el genérico que dicho sea de paso, acaba siendo de copago para toda la militancia. Intuyo desde el sentido común , el que esto suscribe a titulo individual puede errar , que la militancia debe andar algo atribulada ante tal eventualidad y que si realmente eso es así - es decir,cierto- los canales participativos del partido algún fusible han de tener caducado. Sobretodo cuando los llamamientos a centrarnos en las transcendentales municipales de mayo por encima de cualquier otro debate han sido recurrentes y comunicados en multicanalidad por la dirección del partido. O tal vez debería decir por el partido.

Estoy convencido de que este episodio ha sido un gazapo de malas inercias y que será solventado y debidamente explicado. La coherencia de quienes tantas veces ponen en boca de la militancia las grandes decisiones es , seguramente, una garantía.

Jordi Del Río, Miembro del grupo fundador de Nou Cicle

Alguna cosa personal…..

2011-03-24T04:50:00.000-07:00

Potser aquesta reflexió resultarà redundant per a aquells que hagin esmerçat dos minuts en la lectura de l’excel.lent editorial de L’Hora, el diari digital de Nou Cicle, titulada “Tu ja m’entens” . M’agradaria, no obstant, anar una mica més enllà en quelcom que m’ha resultat sorprenent i que estic convençut que té a veure amb la idiosincràsia del mal anomenat oasi polític català, o millor dit, amb l’oasi de la catifa ampla (aquella sota la qual sovint tothom amaga les seves vergonyes) : el flagrant silenci dels nostres polítics en relació al trist episodi Duràn – Lòpez Tena . Per cert, curiosament coincident amb l’estrena de Torrente 4 : la realitat sempre acaba superant la ficció. La reflexió és simple i segurament retòrica : no és una greu equivocació per part dels líders de l’oposició deixar passar una polèmica com aquesta sense dir ni ase ni bèstia? No estan donant a la ciutadania una imatge que segurament apel.la negativament al subconscient col.lectiu d’una certa manca d’autoritat política? Com bé deia recentment un ultraconegut assessor de comunicació política , molt potenciat des d’ algún sector polític , no s’estarà donant la imatge que “‘el cinisme és el refugi de molts polítics” i que l’anomenat oasi català en lloc de ser una manera “d’entendre el respecte polític” esdevé des del silenci una actitud de complicitat? . En definitiva, com diria Torrente: vamos a llevarnos bien. El menyspreu que pressuposa per a l’opinió pública que es giri pàgina sobre aquest lamentable episodi que principalment retrata la fatxenda dels seus dos principals protagonistes, l’acabaran pagant una vegada més i segurament de manera injusta tota la classe política catalana, és a dir, torna a guanyar l’abstenció, el descrèdit polític i la desafecció. Catalunya, paraula sobre la que aquests dos personatges sovint s’omplen la boca, no s’ho mereix. Resta clar que entre aquests dos tipus deu haver alguna cosa personal, no sé si per un clau o un clavell , però si us plau, o tribunals o explicacions. Pel bé de la qualitat de la nostra democràcia.

Punt i seguit ( conducció de l’acte de Nou Cicle per Jordi del Río 22_febrer_2011)

2011-02-23T06:16:00.000-08:00

Bona tarda a tothom. Amics, amigues. Companys i companyes . Per a aquells que no em coneixeu sóc en Jordi del Rio. Això no és important, en sóc plenament conscient . Els que em coneixen saben que em ruboritza parlar de mi en públic. Però deixeu-me fer-vos una petita introducció a la meva persona que crec s’escau en un acte com el d’avui. Quan els amics i amigues em van proposar conduir aquest acte de Nou Cicle , aquest vaporós ens al que la llum vermella sembla no afectar-li i que quan la vam fundar no sabíem si duraria uns minuts o mil anys , vaig tenir dues sensacions d’una certa esgarrifança. La primera em situava en aquest majestuós entorn , el Col.legi d’advocats, i en la sensació de que “cualquier cosa que dijera pudiera ser tomada en contra mia”. I el que és pitjor, en contra de Nou Cicle, de qui no sóc el seu portaveu.Perquè no ho té.

La segona té a veure amb una paraula que planejarà sovint en el decurs de l’acte : simpatia. Diuen que sóc un paio simpàtic, però com que avui en dia tots els que ens acostem a la política en aquesta conjuntura, diuen, de desafecció semblem tan acomplexats, no m’en vaig estar de pensar que ràpidament seria pres com un pallasso. I un té el seu orgull. Però no, mira per on , que vaig fer una recerca semàntica de la paraula simpatia en el diccionari trobant-me amb aquesta magnifica definició : tendència de dues coses a unir-se o a actuar l'una sobre l'altra. No mal interpreteu això d' actuar l’una sobre l’altra. Per a això que esteu pensant també es necessita simpatia. M’estic referint a la simpatia com la base de qualsevol aliança, de qualsevol enteniment. La base de qualsevol procés d’enraonament. Per cert, enraonar, parlar entrant en raons : gran paraula genuïnament catalana i inexistent , per cert , en la rica i meravellosa “lengua del imperio” . La recuperació de la simpatia, la capacitat d’unir-se , conformen segurament bona part de la nostra rosa dels vents socialista. Fet aquest preàmbul, us diré que l’acte d’avui l’hem preparat des d’una inequívoca voluntat d’esperança en el futur, volem que sigui una ocasió per a mirar endavant, però ens ha semblat oportú començar donant una mirada enrere, recordar en uns minuts la nostra història, que ve de lluny. Per a saber on volem anar, hem de saber d’on venim. Amb les seves llums, moltes, i amb alguna ombra. Per això hem preparat en temps de crisi pressupostària aquest senzill audiovisual fet amb moltes ganes i il.lusió per en Santi Lapeira i jo mateix. Bàsicament per en Santi Lapeira que és una de les persones lliurepensadores que conec que millor rendibilitza el seu perímetre cranial. I amb l’ajut i la saviesa del Jordi Font. Dir-vos que aquest audiovisual vol ser l’embrió d’un projecte cinematogràfic més ambiciós. Sobretot ara que el Santi i jo hem assistit perplexs al descobriment d’un nou Pere Portabella en l’escenari polític català: el mateix Raimon. Us anirem informant. Punt i seguit… (projecció audiovisual, música : “Para la libertad” M.Hernández/J.M.Serrat i “Yesterday is Here”Tom Waits).

No volem que aquest acte públic que ha convocat Nou Cicle es faci pesat. No l’hem preparat com un seguit de parlaments, sinó més pròxim a una conversa, a la que us convidem. Avui, no tothom podrà parlar, i per tant, volem que aquest acte sigui el simbòlic començament d’una conversa. Una conversa a la que tots esteu cordialment convidats. Per tal d’enraonar, de pensar plegats, celebrarem al llarg dels propers mesos reunions de format més petit, impulsarem grups d’opinió en el territori i en els diversos àmbits socials i culturals. O simplement entre amics. També, com ens comentarà després l’Eduard Rivas, estendrem la nostra presència a Internet i a la Xarxa. Però abans li vull demanar a un dels principals impulsors de NC, Daniel Font, que expliqui qui som i què som. Què és Nou Cicle. Una vegada li vaig sentir dir , crec que al propi Raimon, que en realitat Nou Cicle era un “ ectoplasma”. Vaig tornar al diccionari: “un vapor, ja ho he dit abans, o esperit que apareix i es comunica prenent formes variades”. És a dir, una mena de miracle . Això si , laic. En certa manera és un miracle que Nou Cicle hagi actuat de manera permanent, al llarg de quasi quinze anys, sense presidències ni secretaries generals, sense juntes directives, sense local social . I deliberadament sense ni un duro, sense subvencions, sense pressupost. Amb l’únic combustible de la passió política i de l’amistat, que són autèntiques energies renovables.

Ara li vull fer algunes preguntes al Daniel : Que és Nou Cicle? Una tendència del PSC? L’ala catalanista? Una fundació? Un “think tank”? I sobretot: què serà Nou Cicle? Què es proposa fer de cara al futur? (Intervenció Daniel Font)

En el document “Per un nou cicle” es parla de la necessitat de respostes locals, nacionals i europees. Impossible deixar de parlar avui de les eleccions municipals de maig. Tenim entre nosaltres una nova candidata a l’alcaldia de Girona, Pia Bosch. Pia, com afrontem aquestes eleccions ? (Intervenció Pia Bosch)

Maria Badía és vicepresidenta del grup socialista al PE i coordina un procés de reflexió i debat sobre el nou cicle de la socialdemocràcia i de l’esquerra a Europa. Maria, diu un famós publicista que sinó ofereixes un cel mai tindràs creients. La socialdemocracia és un bon cel ? Ho hem fet tot bé?. (Intervenció María Badía).

Hem parlat de passat i de present. El més important avui és parlar del futur. Del continguts però també de les formes. Sovint m’imagino un jove que il.lusionat s’acosta a les nostres agrupacions : Hola bona tarda, vull fer-me, com li dieu ? militant? Si, si, fantàstic. Omples aquesta butlleta que li passaré al secretari d’organització per tal que li faci arribar al primer secretari i s’aprovi en la propera comissió executiva local. Ah, I per cert, diga’m en quina sectorial vols participar. I m’imagino la reflexió del noi o la noia: no se si creuar el rubicón ¡¡ . Som conscients que els problemes del PSC , com diu Pepe Zaragoza, no són de nomenclatura. I té raó. A títol personal us diré , té poca importància, que Pepe es un paio que em cau bé, especialment bé. Que ningú s’equivoqui, aquest no és un debat sobre persones però també és veritat que es fa necessari renovar la terminologia dels càrrecs per a superar codis jeràrquics que ens allunyen d’una simpatia més pròxima i acollidora. O potser aquest aspecte és la punta de l'iceberg.

Nàtius, queda una mica malament que sigui jo qui te introdueixi, fa molts anys que som amics, i fa molts anys que juntament amb altres amics et parlàvem de la necessitat que tenies de perdre pes físic. I ara que el perds vas i guanyes pes específic. Fora bromes, sovint parles de recuperar la passió per la política. I de l’autenticitat que ha de transmetre. Lluny de les inventives fredes de tal o qual gabinet de comunicació amb pocs o cap escrúpol i que , per exemple, tenen unitats de negoci enfocades a administrar comunicativament els casos de corrupció en el si dels partits polítics. Tots els que estem aquí plegats sabem que és el millor que es pot fer en aquests casos. I de franc. Potser l’esquerra s’ha dormit en la realitat de les coses i cal despertar-se amb la recuperació d’unes bones dosi d’utopia . Però les idees, moren o fracassen? O són els que les representen qui les fan fracassar o les porten a la glòria? Tots els polítics són iguals? (Intervenció de Joan Ignasi Elena ).

Potser algú esperava que ara, que és el torn del Raimon, comencés a sonar música de romàntics violins. Aquest no és un acte de Raimon Obiols, que també, porta la seva petjada irrenunciable si més no en l’àmbit de les idees. Que no està amortitzat ho demostra cada dia. Del que es tracta avui és de fer una crida , millor dit , una doble crida que , emmarcada en un debat congressual, vol anar molt més enllà . És ambiciosa i té vocació majoritària . És una crida a recuperar i modular aquest punt i seguit que hem vist abans . I de com reformulem certs conceptes. Un punt i seguit en relació a una fèrtil tradició del socialisme català. D’una tradició col.lectiva. Que ens permet capitalitzar-lo amb orgull i projectar-lo al futur. És un acte que en bona part vol reclamar l’herència d’aquells socialistes que ens van ensenyar a posar per sobre de tot les persones i el seu benestar. Que I’exercici del poder té una inequívoca funció : la transformació de la societat en benefici , sobretot, dels més desfavorits. I amb coherència . I d’això , de com hem de modular aquest punt i seguit del socialisme català i del catalanisme progressista és del que en bona part, ens parlarà en Raimon. (Intervenció de Raimon Obiols)

Bar de tapes (i 3): a la carta (de José Montilla)

2011-02-03T05:37:00.000-08:00

Segons la viquipèdia un joc de cartes és qualsevol tipus de joc que es juga amb cartes o naips i que tenen unes figures dibuixades en una de les cares. Aquestes figures són totes diferents (excepte els dos comodins). L’altra cara és exactament igual en totes les cartes, de tal manera que -quan es veuen per aquest costat- les cartes són indistingibles per tal que els jugadors puguin amagar als altres jugadors les cartes que tenen. Continua la viquipèdia assenyalant que n’hi ha molts de tipus de jocs de cartes. En alguns, anomenats jocs d’envit, les apostes (el posar messions) són una part fonamental del joc. Sembla ser, escriu un profà en la matèria, que les baralles de cartes més utilitzades són l’espanyola (de 48 cartes) i la francesa o de pòquer (de 54 cartes). La baralla espanyola té 48 cartes, repartides en 4 colls: els oros (monedes), les copes, les espases i els bastos (garrots). Simbolitzen el poder de les armes (bastos i espases), del diner (oros) i de la beguda (copes).

Serveixi aquest circumloqui a mòdul d’introducció, per donar el meu i insignificant suport en relació al contingut de la carta que el primer secretari del PSC , José Montilla, adreçà la setmana passada a la família socialista catalana. Totalment d’acord amb l’expresident de la Generalitat quan recomana no permetre que l’autocrítica ens paralitzi. I molt més, quan assenyala , segurament en un salt qualitatiu no albirat massa freqüentment en el PSC en els darrers anys , que el que cal ara és “reforçar els fonaments, repensar la seva estructura i fer-los més forts, més amples, més alts, més útils als ciutadans i ciutadanes, amb noves energies, idees i persones “. Temps de renovació i no de renúncies, sobretot en el terreny ideològic per tal de construir una alternativa al pensament nacionalista i conservador a Catalunya, això proposa i crec que d’això es tracta. Deia el meu admirat Quico Sabaté que no hi ha res més eficaç en comunicació que dir les coses pel seu nom. Doncs bé, aquesta carta és al meu parer extraordinàriament eficaç i positiva. S’allunya d’aquesta pandèmia dels “nous relats”, buida, estèril i intel.ligible per a la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes i que particularment a mi em sona a “cuento chino”. Crec que a les a les organitzacions, a les persones que formen part d’elles, no se les ha de classificar entre els que es marxen o romanen sinó entre els van a alguna part o a ninguna. En aquest sentit i en consonància amb la dignitat amb la que el president Montilla ha assumit la recent i inapel.lable derrota electoral i les conseqüències personals derivades d’ella , la carta marca un fèrtil full de ruta d’obertura del partit sense divisions. Amb claredat meridiana. Em sorprèn doncs l’existència d’algun, i minoritari , reactiu tòxic a la mateixa dins del PSC. No entenc com algun subconscient ultradefensiu ha pogut veure la carta adscrita al coll de les armes (bastos , espases i garrots) quan la carta és en si mateixa un extraordinari comodí d’invitació al diàleg, a l’aprofundiment del debat sobre les idees i no exclusivament sobre les persones, un comodí que crida a la unitat i a la negació de la crispació. Aquest ha estat el problema d’alguna gent que no s’ha sabut actualitzar en formes i continguts i que ha farolejat a l’excés : ja no els queden més asos.

Bar de tapes ( i 1)

2010-12-11T08:59:00.000-08:00

Començo avui una humil i desdramatitzadora contribució al debat socialista obert després de les eleccions de 28N.

1. Una de catalanisme en vinagreta , marxant! . Recomanable en fred. Sobretot amb el cap en fred. Només per a aquells seguidors de l'agenda mediàtica. Indigerible pels dos extrems : l’extrem d'aquells “simplificadors” que esbiaixant la qüestió la consideren superficialment una " cursileria platònica" (ai si Plató sortís de la la caverna!!). I també la d'aquells “complicadors” i productors de soroll en un debat necessitat fonamentalment de llums i tranquil·litat. He llegit aquests dies : “la realitat és que els set anys en què el PSC més ha subratllat la seva condició catalanista s'han saldat amb el pitjor resultat electoral de la seva història". Intueixo que qui això subscriu no va tenir suficient poder , responsabilitat o interés en mirar de posar remei a tal percepció il.lustrant a la resta dels mortals envers tan greu equivocació. Benèvolament vull pensar que com a profeta, en terra estranya, no té preu. Farien bé ambdós extrems mirant de federar política i ciutadania, buscant la sintonia entre allò que es diu i allò que interessa a la ciutadania, no als mitjans de comunicació . Federació de paraules que ens convida a reflexionar sobre l’error , o no, de prioritzar assumptes com el del Grup Parlamentari propi per sobre d’altres més mundans i urgents per a la ciutadania. Crec modestament que qui accepta l’esquemàtica etiqueta mediàtica de “ sector catalanista del PSC ” s’equivoca . En “Montilla i Aguilera”, com ens explica Raimon Obiols en un recent article (El futur del PSC ) que l'anomenava l'Ernest Lluch , n’és un bon exemple per tal d’il.lustrar aquest debat. Es pot dir més alt però no més clar : “de lliçons de català les que facin falta, de catalanisme, cap ni una” . Catalanisme de saló o de plenari ?, aquesta és la qüestió. El poder s’obté democràticament. El PSC i la seva direcció n’ha acumulat molt durant aquest anys i amb força èxit des del punt de vista més important : el poder per a transformar. Curiosament , paradoxalment diria jo, és aquest un dels àmbits, el del catalanisme, en el que segurament tots plegats hauríem de estar més satisfets. Segurament caldrà veure i analitzar com ha atacat a la nostra línia de flotació el no haver sabut visualitzar a Madrid el millor de nosaltres. En qualsevol cas, per obrir i renovar el partit segurament l’actual estructura territorial del partit és insuficient però és també una mostra de representativitat i mèrits molt eficaç a la si dels partits. En part , els partits són legítimament de qui s’ho treballen, tot i que sovint també són dels que hi figuren, però tinc clar que no serà de qui més soroll faci en aquests mitjans tan àvids de merder…..sobretot si aquest , el merder, és socialista.

2. Una de llibertat de premsa (a la salsa prepotent) , marxant! (continuarà)

PSC : dignidad y frigidez juvenil

2010-12-08T03:54:00.000-08:00

(Tribuna Abierta ABC publicada el 7 de diciembre de 2010)

Dos caras de una misma moneda. Una cara : la dignidad con la que el President Montilla ha asumido , en inusitada soledad, la inapelable derrota de los socialistas catalanes en las elecciones del pasado domingo y las consecuencias personales derivadas de ella. La otra cara, bien distinta : la constatación de la frigidez ideológica y reactiva con la que sus juventudes, piedra angular de cualquier debate sobre cambio y renovación, han acogido esa misma derrota. Sobretodo en contraposición a la euforia prácticamente precoital con la que estultamente fomentaron en campaña la abstención o el trasvase de votos. Lo que me lleva a dos pequeñas observaciones, a mi entender , no menores. Constatar el adocenamiento o domesticación de unas juventudes , superficialmente geek, que seguramente han perdido el norte de la representatividad de nuestra juventud taponando a muchos jóvenes comprometidos que no ven en la conquista del cargo, más o menos público, la mayor de sus aspiraciones. No basta con sostener , y a veces ostentar , una blackberry en la mano . Seguramente forman parte, sin saberlo, de ese wishful thinking que dirían los anglosajones, pandemia diría yo, instalada en el seno de los partidos políticos según la cual los problemas de carácter y substancia política tendrán soluciones tecnológicas, prácticamente taumatúrgicas. No seré yo quién haga una lectura pesimista de la aplicación de las TIC a la práctica política pero sería una irresponsabilidad generar expectativas con actitudes poco ejemplificadoras, poco coherentes. ¿O es que acaso está el sistema de organización territorial de los partidos políticos en sintonía , al menos representativa, con esas atribuciones radicalmente transformadoras de las TIC? Demasiado plug and play y poca actualización de software . El problema es de mayor enjundia y tiene que ver con las ideas y la manera de representarlas. Para recuperar la confianza ciudadana en la política tarde o temprano tendrán que afrontarlo . Sobretodo para evitar daños mayores y , de paso , que el aparato, la blackberry, no se convierta en una carcasa vacía.

Otra observación : las consecuencias de seguir frivolizando con las causas de la derrota pueden ser nefastas para el socialismo catalán. Todo y compartir la teoría de que sería un error buscar un único factor explicativo o justificador de la debacle, poner el énfasis en los efectos erosivos de la crisis económica , por cierto, contradictoria actitud con el paseo icónico del paro en campaña , escamoteando errores propios y sin revisar los efectos del camino seguido es tanto como negar la evidente necesidad serena de cambios drásticos. No se nos puede además, poner superficialmente como ejemplo a otros países con realidades diametralmente opuestas a las nuestras. Estoy pensando , por ejemplo, en las midterm elections de esos Estados Unidos de Obama que hasta hace bien poco tenían fans hasta en la sectorial del panellet. O cuando sin ir más lejos se nos señalan las encuestas actuales españolas que indican una ventaja del PP sobre el PSOE de trece puntos. Quiero pensar que desde el PSC se trabaja ya con convicción ministerial , de ministerio, de oficio, en la victoria para revertir esa situación.Tampoco es de recibo tras la debacle parapetarse ante las primeras voces críticas , terapeúticas si son leales, en el socorrido “llevan décadas en el partido , podían haberlo dicho antes”. El calendario es cruel, pero para todos. Máxime cuando un amplio sector de la militancia está hambrienta de explicaciones, de emociones y no de cálculos. Y de seducción. Creo sinceramente que no es el momento de discursos presidencialistas, metafóricamente lampedusianos.

Harina de otro costal es la campaña electoral socialista. Sin ser determinante en la derrota a mi modesto entender se ha notado una cierta candidez profesional. Por ejemplo, como se puede entender que tras una precampaña de “fe” centrada en el “segueixo creient” como banda sonora , se aparezca ya en campaña y en una misa dominical con el lema de “Punt i apart” . Gran renuncia al más fuerte de los puntos del gobierno saliente : su excelente obra de gobierno. Pero continuo pensando , o sigo creyendo , que Cataluña necesita un PSC fuerte . Un partido como el de los Reventós, Obiols, Lluch, Mata, Maragall, Sala, Soto…..y tantos otros, muchos de ellos desconocidos y desconocidas , que supieron ser fieles a herencias y valores y que ahora , estoy convencido , reivindicará hasta quien en Sitges se fue de Carnaval. El PSC ha sido seguramente el partido que mejor ha representado la Cataluña real . Ahora esa transversalidad, concepto nada utópico si contrastamos todos los resultados electorales obtenidos hasta el domingo pasado por el PSC , creo que ha sido puesta en cuestión. Se veía venir pero como decía Churchill, una derrota bien asumida puede ser una gran oportunidad. En este caso para un nuevo ciclo socialista.

Jordi del Río

Profesor Ciencias de la Comunicación UAB

Perquè li dieu política quan voleu dir sexe?

2010-11-18T10:47:00.000-08:00

Faré meva la crònica que apareix avui en L’Hora , el diari digital de Nou Cicle , sota el títol "Sexe en campanya". Divertida però precisa. Dit això i per evitar que a qui això subscriu , més de 25 anys de militància socialista, se li titlli esquemàticament amb el tan socorregut adjectiu de conservador, simplement faré dos breus recordatoris de figures que considero clau en la clarobscura història espanyola de la igualtat de gèneres. En una època en la qual les dones amb prou feines tenien intervenció en la vida pública espanyola, Victoria Kent , política malaguenya, va trencar barreres en estudiar Dret a la Universitat de Madrid i fer-se advocada. Va ser la primera dona del món, en plena dictadura de Primo de Rivera, que va exercir com a advocada davant un tribunal militar. Clara Campoamor , política republicana defensora dels drets de la dona i principal impulsora del sufragi universal a Espanya, aconseguit en 1931. Això si eren actituds “destrossadores” (rompedoras , en la lengua del Imperio). No es tracta de donar lliçons, vanitat coberta professionalment parlant, sinó de recordar que el dret al vot, la política en general és, sense dramatismes , això si, una cosa molt seriosa com per frivolitzar-la davant els nostres joves . Molt més en aquests temps de desafecció. Tan necessitats com estem de viagra política!! . Joves, per cert, molt més intel·ligents que el que pressuposa el vídeo en qüestió. Envoltat d'ells i elles estic tots els dies. Finalment em pregunto , perquè li dieu política quan voleu dir sexe?. M'encanta practicar sexe. Més o menys com a tothom. Parlar, com en les pel.lícules de Woody Allen, menys. Però bé, és el meu problema. Dit això , i donat que no és el moment d’una autocrítica més reflexiva, força i socialisme pel 28N.

Artur Mas , una Catalunya millor….i més obscura

2010-11-09T05:32:00.000-08:00

Ho haig de reconèixer: he passat minuts buscant explicacions “científiques“ en l'incomprensible to tètric i obscur de l ‘últim espot electoral de CiU , “Mas per una Catalunya millor “ . Em preguntava que podia haver-hi darrere la tristesa llòbrega, depriment , pessimista que destil.la el tètric tó de l’espot electoral en qüestió. Un espot on els ciutadans com si d’una fantasia orwelliana es tractés resten com a massa uniforme enfosquits darrere una mena de “big brother” il.luminat que ens recorda massa l’obscurantista i onírica mise en scene de Fritz Lang en Metròpolis . Però de sobte unes radiofòniques declaracions del President de CiU em van fer la llum. Artur Mas, just abans de l'arribada de Benet XVI a Catalunya , declarava a Ràdio Estel que “ com a cristià que sóc, la visita del Sant Pare és una oportunitat de reflexió i espiritualitat". Fins a aquí tot o gairebé tot comprensible si deixem de banda les hipòcrites i ambigües actituds de CiU davant assumptes com l’avortament o el matrimoni homosexual. Però les esmentades declaracions de fe del líder de CiU , com a banda sonora de l’esmentat espot , em van fer retrocedir en el temps a l’obscurantisme religiós de l’Edat Mitjana. Durant aquest període la foscor de la ment humana es feia palpable davant la impossibilitat de qüestionar els dogmes religiosos, veritats revelades que no admetien crítiques . El cristianisme, mal entés, va adquirir en aquesta etapa un immens poder que transcendia les fronteres de l’àmbit religiós. En l’econòmic i polític és l’etapa del feudalisme. Els homes i dones passen a relacionar-se sota un sistema de dependència o subordinació davant uns senyors més poderosos. És l’època en la qual un metge i humanista aragonès, Miguel Servet , és cremat en la foguera per intentar demostrar que la sang era purificada en els pulmons i després portada al cor. Avui no es cremen als científics en la foguera però tots aquells que “gosen” investigar amb cèlul.les mares són posats en la “picota” pública pels hereus d’aquells obscurantistes. Massa coincidències , massa vigència. Es sabut que George Steiner atribueix a l’existencia humana una tristesa fonamental en la qual es recolzen el pensament i el coneixement. Fins a aquí es pot estar més o menys d'acord però com a catalans crec que tenim dret a preguntar-nos perquè últimament aquesta atribució és aquí tan òbvia . Preguntar-nos perquè sobre el nostre present i futur col·lectiu molts d'aquests polítics que s'omplen la boca d'una Catalunya millor, ens traslladen sovint el pessimisme d'una Catalunya sense futur i en mans de mediocres . I perquè són sovint recolzats per una part important de la nostra televisió pública . Crec que era Einstein qui deia que l'ésser humà solament atribuïa intel·ligència als seus enemics. En aquest cas , la producció del citat espot , prefereixo quedar-me amb Freud i el seu psicoanàlisi . Els somnis i l'inconscient : l'espai en el qual l'home fa seus els desitjos. Fins i tot els més obscurs. Faci's la llum.

Ser tres (palíndrom)

2010-10-26T08:43:00.000-07:00

A l’any 2000 , molt abans de l’estrena cinematogràfica de la buida i avorridíssima Avatar, Joan Manel Serrat i Tarrés , el seu alter ego palindròmic , sortien de gira per mig món. Amb aquesta parenceria creativa el nano donava sortida a “aquell paio curiós, caigut dempeus, que camina descalç per les brases sense cremar-se. Un paio que ni m’agrada ni em deixa d’agradar, però reconec que , encara que no és de fiar, acaba fent-se estimar”. Segurament aquest misteriós Tarrés era el mateix Serrat en les seves facetes més passionals, més amagades, el personatge que feia que el poeta no es perdés el millor de la vida. Un retorn a la infantesa. Però no vull perdre el fil : al meu parer la política cada vegada es més palindròmica, en referència a la figura gramatical que es llegeix igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Llàstima que sense la càrrega ideològica, d’idees, que ens va proposar el poeta amb Tarrés. Massa sovint veiem com són molts els polítics que , ingenuament o mal assessorats, el que fan és col.locar el mitjó dret en el peu esquerra per diferenciar-se de l’altra. De manera superficial, sense contingut, sense substància. Reconec que algunes de les palindròmiques inventives poden tenir per al seu noble objectiu final, i això ja és molt, el seu rèdit electoral però tinc la humil impressió que sovint restem davant de pírriques victòries. En aquesta conjuntura de desafecció fàcticament induïda que ens ha tocat viure tinc la sensació que per a una gran part de la ciutadania el que es troba a faltar és precisament el subratllar les diferències ideològiques . Que no tots són iguals. I sobretot , la sintonia entre el que es diu i el que interessa a la ciutadania, no als mitjans de comunicació. En definitiva, fer atractiu el missatge, si , però un missatge amb contingut i pedagògic. Superant la comunicació mediàtica centrada únicament en les formes, en la comunicació que jo anomeno “de fons d’escenari”. Una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com éssers més capacitats intel·lectualment parlant del que ens poden semblar en un visionat acrític de qualsevol late show de la tele de Berlusconi. Diu Chomsky que “la principal tasca de la indústria mediàtica és aconseguir que els consumidors no informats adoptin decisions irracionals, cosa que sotscava les teories de mercat que defensen justament el contrari” . Seria un gran problema que ara també la indústria de les relacions públiques reconegués els avantatges de sotscavar la democràcia de la mateixa manera. Raimon Obiols ens recordava fa poc en un interessant escrit al seu bloc, el retorn ideològicament referencial de Marx fruit segurament de la situació econòmica actual. Raó no li falta. En 1848 Marx i Engels donaven a conèixer el Manifest Comunista. Tot i que no estic recomanant la seva lectura perquè fàcilment es poden intuir mil activitats més gratificants , si hom es troba deprimit pot acabar d’adobar-ho amb una lectura de l’ esmentat manifest per obtenir alguna curiosa sorpresa. Dit això , en el treball de Marx i Engels podem trobar un primer vaticini del molt posteriorment anomenat fenòmen de la globalització. I de les seves conseqüències. 160 anys després. Més vigència impossible. A Catalunya , diguin el que diguin les enquestes , som majoritàriament progressistes. Si es donen respostes en aquesta línia i s’expliquen bé les ja donades, és a dir , l’excel.lent obra de govern i l’ideari , no el guirigall , que el sustenta, la millor campanya ja està plantejada . Juguem amb avantatge : el nostre ideari és el que ha fet avançar la societat, el que ha aconseguit societats més justes i avançades. Dit això, sóc plenament conscient que ser tres, palíndrom del titular, deu ser difícil en això de governar, sobre tot quan ets el del mig, l’assenyat , el responsable, i els altres o els consentits o els irresponsables. Però la veritat , entre això i tornar enrere, per cert etimologia grega de la paraula palíndrom , ser tres millor que dos. Tret que vulguem, també nobles decisions, caminar sols o caminar cap a casa. Amb tants girs bruscs ens pot acabant passant com a Lee Marvin a la gran pel.lícula musical i llibertària de Joshua Logan “Paint yor wagon” (La Leyenda de la Ciudad sin nombre) , que la gent no sàpiga si anem a alguna part o a cap.

A Déu pregant i amb el mall donant (ajuda’t i Déu t’ajudarà)

2010-10-16T04:24:00.000-07:00

Joan Puigcercós, president d'ERC, ha recomanat al president de la Generalitat, José Montilla, que es "relaxi" si està "nerviós" per la campanya electoral alhora que expressava el "ple suport" d'ERC al conseller de Governació, el republicà Jordi Ausàs. Fins a aquí tot bastant comprensible si emmarquem les esmentades declaracions en la lògica de la ja habitual equidistància electoral republicana . Però la reflexió és una altra i té molt a veure amb el lloc i el moment a on aquestes declaracións es realitzen : l’homenatge al President Companys. Com pot un polític català, o millor dit , un patriota català, homenatjar al President Companys i al mateix temps faltar al respecte a l’actual President de la Generalitat de manera tant flagrant?. Patriotisme calculat? . Patriotisme equidistant?. Potser ha estat l’ hora intempestiva del flamíger homenatge (per cert, hom hauria d’anar pensant en renovar la mise en escene per tal d’afegir joventut i gent nova al merescut event). Potser , però m’inclino a pensar en manca de maduresa i coherència política. No es pot atendre sense el coneixement i el suport del President de la Generalitat , en una dependència del Govern de tots els catalans , a una plataforma ciutadana, Barcelona decideix, que com a iniciativa cívica i promotora de consultes sobiranistes s’ha de respectar però que segons l’actual ordenament jurídic no pot tenir el suport institucional de la Generalitat. Siguem seriosos. I coherents. Un simple apunt , en podríem trobar un munt a les hemeroteques : al maig del 1996 i al Palau de la Música, quina ironia històrica, l’aleshores líder republicà Àngel Colom tancava un cercle de conferències organitzades per la Fundació Encaix envers la conveniència o no de la redacció d’un programa comú pels partits d’esquerra i centresquerra, L’Olivera tal com la va batejar en Raimon Obiols, que pogués ser assumit per ells en el moment de concórrer a les eleccions. Colom va obrir la seva intervenció dient (sic) : “després de 20 anys de teranyina pujolista hi ha la possibilitat real d’una majoria social i política progressista” tot reconeixent com un error la coalició d’ERC amb CiU en la primera legislatura. Raó no li faltava. Coherència si , i molta. Avui Colom milita en el partit de Prenafeta i Alavedra. Farien bé els republicans en aprendre del passat el polísemic significat de la paraula pàtria. I l´únic significat vàlid per un governant de la paraula responsabilitat. Sobretot per tal de no donar fàcils arguments a alguns assessors de comunicació que erròniament i de manera inexplicable, o potser de manera freudiana, auto inclouen la crítica , i el guirigall , en la comunicació de l’excel.lent obra feta per aquest govern amagant comunicativament les moltes virtuts d’aquesta.

Foto : La Perla

Jo no sóc babau ¡

2010-09-15T05:55:00.000-07:00

Els resultats d’un simple exercici de primer de periodisme per tal que els alumnes esbrinessin la càrrega ideològica del titular proposat ahir en portada per La Vanguardia i en relació a una notícia que recollia parcialment una entrevista publicada en un fulletó dominical de Convergència a l’Hble. Pasqual Maragall ens serviria per palesar la manca de finesa que pressupossa per un diari de la qualitat i trajectòria com la del buc insígnia del Grup Godò.

“Maragall apuesta por la victoria de Mas”. El titular de reina santíssima , nostrada exclamació de sorpresa però també de neguit, proposat per l’esmentat diari no combrega amb la tradicional qualitat d’un diari que sense amagar mai preferències conservadores sempre ha fet gala de contemporitzar (fer les oportunes concessions amb vista a obtenir quelcom d'allò que es persegueix) i cercar complicitats amb “qui mana”. Sense ser aquest l’adn periodístic preferit del sotasignant, sempre he estat lector d’aquest diari seriós que en les seves planes aboca a través dels seus articulistes , redactors i suplements una ingent qualitat periodística. Tampoc combrega amb el seny típicament burgès del diari ni l’oportunitat ni el moment de l’esmentada publicació. Em sorprén negativament la conjuntura d’aquest canvi de paradigma : combrega amb el canvi madinià. I lampedusià : que tot canviï perque tot continui igual. Igual que fa set anys i en benefici dels de sempre.

Claude E. Shannon, doctor en Matemàtiques pel MIT (Massachusetts), va elaborar a meitat del segle passat la cèlebre Teoría Matemàtica de la Comunicació segons la qual l’eficàcia i velocitat en la transmissió dels missatges eren essencials en el procés comunicatiu. Aquesta Teoria, de gran aportació embrionària a les Teories de la Comunicació pero ràpidament superada, deixava de costat problemes de caire semàntic, de contingut: amb quina precisió els símbols són rebuts amb el significat desitjat. Però sobretot plantejava un problema d’enunciació lingüística : una font que empra el llenguatge és una font amb memòria , és a dir, la probabilitat de cadasqún dels signes i la seva interpretació en un missatge no la defineix només la llengua sino també l’aparició d’altres signes , a vegades intencionadament subrallats o esbiaixats, que sovint son reinterpretats per les diferents memòries. Una assegurança envers el pensament únic que no contemplava, ingenuament, en Shannon. En definitiva i parodiant a una coneguda cadena comercial de material electrònic : que el lector no és babau.

I no és menor en aquest assumpte el tema de la memòria perquè en periodisme la memòria té un nom : hemeroteca. Per cert , el rotatiu en qüestió en té una de les millors considerades d’Europa. Hemeroteca que ens retrotrau al ja classic : 'El problema de CiU se llama tres por ciento' i l’agressiva campanya que aquestes empíriques declaracions , només cal googlejar Millet, van suscitar en la burgesia barcelonina contra l’excel.lent polític que per mi és en Pasqual Maragall i que ens recordaven altres indecents campanyes en contra del que va ser el millor alcalde de la història de Barcelona.És per això que al juliol vaig fer meu un manifest de Nou Cicle a on se li demanava , per vàlua i trajectòria, la tornada al treball conjunt amb els seus excompanys.

Puc arribar a entendre que el Govern i en bona part el PSC, han tingut una política de comunicació erràtica amb La Vanguardia. Cal superar la política de comunicació pravdiana basada en el cop de telèfon , la imposició i les tristes derivades de la desconfiança. Però això ni de lluny justifica el injust tractament que darrerament el rotatiu del Grup Godò dona a un Govern que la història tractarà amb excel.lència en relació a la seva fantàstica obra de govern.

En Pasqual, segurament sense voler, ha obert un debat molt interessant , la independència dels mitjans, que serà difícil de tancar en els propers mesos. Avui , en el sempre brillant suplement cultural del diari que ens ocupa i en el background d’una entrevista a una de les ments amb més lucidesa de l’actualitat , la filòsofa Martha Nussbaum, el periodista Xavier Antich ens recorda una anècdota de Tales de Mileto. Abstret en els seus pensament, es va caure en un sot davant el somriure de la seva servent. Per a molts això es una caricatura de la filosofia, la vida en els núvols, però aquesta sempre té a veure amb les coses que ens passen i ens importen. Tant de bó que aquest episodi serveixi per fer reflexionar a més d’un.

Refundació catalana i el tribu-anal constitucional

2010-07-19T12:23:00.000-07:00

Celebro aquests díes 25 anys de militància socialista, de militància al meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya. Més de la meitat de la meva vida i molts d’aquests anys dedicats de forma activa, il.lusionada , al catalanisme d’esquerres. Molt bona part d’aquesta il.lusió la conservo. Ho dic i escric sense complexes, amb veu ben alta. Però això no és important, si ho són els motius . Els motius d’aquesta celebració i il.lusió, no m’enganyo a mi mateix, certament ciclotímica.

Continuo pensant o segueixo creient sense massa esforç, que aquest partit, el que jo he viscut i mamat, el partit dels Reventós, Obiols, Lluch, Solé-Tura, Núria Gispert, Paco Neira, Rosa Barenys, Javier Soto, Santi Riera, Josep Ma Sala, Quico Sabaté i tant d’altres , molts d'ells desconeguts i desconegudes però igualment actius, és el partit que millor representa i combrega amb la Catalunya real , expressió ara un xic prostituïda però que , per estranya raó, tant de mal fa a aquells que volen patrimonialitzar el país unilateralment ja sigui des del grafitti gutural o des de la indefinició més calculada. O si voleu, introduïnt utopia platoniana, amb la Catalunya en bona part somiada pels nostres avantpassats, segurament amb la millor Catalunya possible. I és esa transversalitat del PSC , concepte gens utòpic només cal mirar els resultats electorals elecció darrera elecció, la que crec que darrerament estava, segurament de manera injusta , en qüestió. Fins que el nostre President, el President Montilla proposà la setmana passada una inequívoca refundació catalana, valenta però que fuig d’aventures estèrils i d’alt risc, i sobretot, del foment de més esquizofrènies en conjuntures de molta alta tensió.

Resulta interessant veure com mentre l’independentisme avança de manera incontestable , pacífica i democràtica, més de la meitat dels catalans se senten tant catalans com espanyols, o tant espanyols com catalans, que “tanto monta, monta tanto”. En qualsevol cas , resta clar que el sentiment anti-espanyol més enllà dels claims publicitaris encunyats per la nostra televisió pública i l’obsessiva campanya anticatalana del PP , quadratura del cercle secessionista , és un sentiment que no acaba d’arrelar a casa nostra. Seny envers rauxa. Dit això continuo pensant que aquest, al meu modest entendre, tampoc és el debat que interessa a una amplia majòria dels catalans i catalanes. Per esgotador i perque les prioritats són unes altres, més reals, més de tocar de peus a terra però no m’estendré per tal de no alimentar més les anònimes radicalitats d’alguns racons catalans i viles virtuals, legítimes , només faltaria, però que sistemáticament intenten, en el sant nom de la gran Nació Catalana, coartar la llibertat d’expressió prefabricant llistes de bons i dolents o , el que és pitjor per un mitjà de comunicació, silenciant tota opinió contraria al mainstream nacionalista-sobiranista.O ets sobiranista o ets espanyolista i jo, ni una cosa ni l'altra. Pobre de mi, entestat com estic en les dues coses que com a català més em preocupen, el futur de la llengua en la que estimaran les meves filles, el català, i el futur i la prosperitat del nostre país, és a dir, el seu finançament. La resta, problemes universals.

Poc empíric seria negar que estem ferits en el nostre orgull. En part per culpa d’aquest tribu-anal constitucio-anal , en minúscules i en òbvia al.lusió a la realització de la sentència des de tant noble part per altres objectius però no adient per impartir justícia. Però la falta de lideratge , el qüotidià i cansós dejà vu polític és un altre motiu, cada vegada menys silenciat corporativament parlant per òbvi. I la corrupció.

Revisant aquests díes la gran pel.lícula musical i llibertària de Joshua Logan “Paint yor wagon” (La Leyenda de la Ciudad sin nombre) protagonitzada per un excepcional Lee Marvin (en el paper de Ben Rumson, un buscador d’or , torrat i picaflors però amb ferms principis) i un desconegut efeb anomenat Clint Eastwood, m’he trobat amb aquesta classificació dels diferents tipus de gent que existeixen al món i que ens la podríem aplicar com a país. En la introducció a la famosa cançó Wandering Star ( I was born under a wand'rin' star ) essent interpel.lat per un veí sobre si es marxa de la ciutat , Ben Rumson li contesta que a la gent no se la classifica entre els que es marxen o romanen sinó entre els que van a alguna part o a ninguna. Aquest és , al meu parer, l’arrel del nostre problema com a país : la indefinció sobre cap a on volem anar perque darrerament , molt més ara , i capitalitzat pels extrems, el debat sempre és el mateix, marxar-se o quedar-se. El debat és més de fons, de substància. I sobretot de consens. El President acaba de posar la primera pedra per una refundació catalana amb vocació majoritària. Des de la prudència però sense pors. Una bona senyalètica de cap a on s’ha d’anar. L’empremta del PSC, una mica a la baixa en els darrers temps, s’ha tornat a albirar. Empremta històrica de transversalitat, de centralitat, d’esquerra social, de cohesió i unitat, de catalanisme sentit , popular i pedagògic. De valors étics. De rigor en front del populisme i el titular esperat. D’emoció envers el càlcul. I de seducció. Potser faltava múscul en algún lloc.O ganes. O potser un xic d’ il.lustració. No parlo des de l’elitisme, humil servidor, sinó de quelcom fonamental en les relacions humanes : la capacitat de seduïr intel.lectualment. Intel.lectuals, artistes, obrers, sindicats, joves il.lusionats que no troben en els actuals partits polítics els faristols de les seves inquietuds. La gent del carrer, d’aquells que són més o menys com tothom. En definitiva, trobar la fòrmula de tornar a engrescar a aquells que donen valor afegit a qualsevol projecte d’esquerres. “Tots els intel.lectuals han de ser progressistes. És impossible conèixer i saber, i voler que res canviï, que és el que significa ser conservador, en lloc de voler canviar les coses" . Ho acaba de dir en Núria Espert definint sense voler el nostre repte fundacional, el de les esquerres. I alguns s’omplen la boca de canvi però per a que tot continui igual. Igual que fa sis anys. Però necessitem oferir resultats concrets d’aquests canvis i seguir amb horitzons tangibles no d’aquells que com diu el poeta “cuando más voy para allá, más lejos queda”. Tenacitat i intel.ligència . I cohesió. Ara només cal seduïr una mica més i ensenyar el múscul, si cal amb dues espelmes i al Palau San Jordi. De moment , el President m’ha seduit i “mira que no es mi tipo”.

Corruptes i vividors

2010-07-10T03:02:00.000-07:00

Recomano la lectura d'aquest brillant article de l'Emma Riverola. Com és possible que hi hagin consultors de comunicació política que tinguin la "patxorra" de fer de l'administració comunicativa dels casos de corrupció política el seu modus vivendi i "con luz y taquígrafos"? La millor manera és barrar d'antuvi el pas als corruptes, fòrmules existeixen, i no administrar comunicativament la seva irrupció¡¡¡...i aquest es un consell de franc. Ja se sap : a rio revuelto...Quin descrèdit ¡¡

Jo no aniré a la manifestació del dissabte. Això no és important, si ho són els motius. Decàleg de motius

2010-07-07T05:40:00.000-07:00

1er : Per motius d’agenda : em coincideix amb la visita a la meva psicoanalísta argentina. Per cert, darrerament em diu que estic una mica acomplexat, que no crec en mi mateix, i que pateixo d’un endèmic victimisme . A veure si a la tardor m’ho arreglo. Té collons (o ovaris) que un altre cop que l’esquerra catalana aconsegueix quelcom fonamental per a totes les autonomíes ajudant a federalitzar aquest pais tant jacobí siguin altres qui ho capitalitzin.

2on : Perqué s’ha preparat malament : des del tacticisme electoral. Fa pena veure aquestes puerils baralles per un lema . El lema més obvi ,com sempre, el millor : Volem L'Estatut ¡¡

3er: Perqué començarà malament . Sense unitat, uns reben i uns altres capitalitzen. Ademés , Omnium Cultural no em representa, la Generalitat de Catalunya si.

4rt : Perqué òbviament acabarà malament i ja no tinc edat per còrrer. Per cert, aquesta vegada les hòsties no les repartiran “los grises”.

5qué: Perqué encara no he vist ni llegit la sentència i probablement ni serà tant dolenta ni afectarà de manera tant catastròficament a la meva qüotidianitat i essència antropològica com m'indiquen els professionals del mal averany. Realment el que més m’interessa de l’Estatut és el nostre finançament i crec que això més o menys ja està arreglat. Tot el demés, important, ja ho anirem parlant al nostre antic estil, entre tots i totes. I sense sorolls.

6é : Perqué amb la pujada de l’IVA em resultarà més car prende’m una cervesa per apaivagar els efectes de la calor després de la manifestació.

7té : Perqué no vull que tornin a governar el meu pais, Catalunya, els burgesos de Barcelona. És a dir, CiU.Aquest cul de sac de la mani i l’Estatut només els hi beneficia a ells. És el seu territori natural : amagar els seus veritables interessos darrera de pancartes i senyeres.

8té : Perqué no vull contribuïr a obrir debats estèrils , la nostra especialitat més específicament catalana. “Eh -gritó Will-, la gente corre como si ya hubiera llegado la Tormenta!". "¡Llegó -gritó Jim-, la tormenta somos nosotros". “La Feria de las Tinieblas” (1962), Ray Bradbury.

9é : Perqué acabo de llegir un llibre fantàstic “El agrio” de la francesa Valérie Mrejen. Aquesta peculiar història d’amor entre Valérie i Bruno em fa present el fácil que resulta amplificar els defectes de l’altre i que difícil amplificar les virtuts, sense victimisme ni fustigament . O el que és el mateix : que a Catalunya, darrerament sempre estem veient el got mig buit.

10é : Perqué no vull fer el ridícul . No vull donar arguments ni munició a l’Espanya més “casposa”, “de charanga y pandereta “ en relació a que ni entre nosaltres som capaços de posar-nos d’acord. Y porque me duele esa Espanya neofranquista , pero más me duele Catalunya : la Catalunya de la crispació.

Aquests són els principals deu motius, si no us agraden, en tinc d’altres.

Alfonsina y el optimista

2010-06-10T02:32:00.000-07:00

Alfonsina Storni , poetisa y escritora posmodernista argentina se suicidó en Mar de Plata arrojándose desde la escollera al mar. No soportaba el dolor de su enfermedad terminal. Ayer en la triste despedida a una amiga, o mejor dicho, a la hija de un gran amigo - matiz importante dado que todos tendemos en estos tiempos de enredadas soledades sociales a prostituir semánticamente a la amistad-, Joan Manuel Serrat nos leía un bello fragmento de su Poema de Despedida (a su hijo) : "Dientes de flores, cofia de rocío,manos de hierbas, tú, nodriza fina, tenme puestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame. Pónme una lámpara a la cabecera, una constelación, la que te guste, todas son buenas; bájala un poquito.Déjame sola: oyes romper los brotes, te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que te olvides. Gracias... Ah, un encargo, si él llama nuevamente por teléfono le dices que no insista, que he salido...". Historia triste....pero para mi con un halo de esperanza. Al leerle a mis peques el poema, su reacción de incapacidad para entender que alguien pudiera suicidarse por dolor me provocó, en tiempos de penumbras, un bienvenido optimismo . Un dolor al que hoy gracias al progreso y los avances científicos se le ha puesto coto sobretodo en comparación a 1938, año de su muerte . Estoy convencido de ello : si queremos nuestros hijos vivirán indefectiblemente en un mundo mejor. Es el adn del progreso , simplemente tenemos que universalizarlo entre todos. Gracias Pilar, gracias Alfonsina por sugerirme que el progreso, a pesar del agorerismo imperante, ganará, que imposible no hay nada , que tal vez tarde un poco más en llegar.

Qué desenfoque ¡¡

2010-05-28T01:47:00.000-07:00

"Así pues, compatriotas: preguntad, no qué puede vuestro país hacer por vosotros; preguntad qué podéis hacer vosotros por vuestro país" JFK.

Esta cita, que no necesita para ser recordada por histórica, lógica y sensata, ni de telepromter ni de intervención mediada de ilustrados asesores, está en plena sintonía con otra emitida por el genio Fellini en una entrevista encontrada en los extras del DVD de La Dolce Vita y que cual joya perdida he recuperado estos días gracias a un proyecto en común con mi gran amigo y creador Santiago Lapeira , proyecto que pretende divertidamente demostrar la sintonía entre ficción, cine y política: "No se trata tanto de cambiar gobiernos como de cambiar nuestra relación de pasión con la vida". O lo que es lo mismo : que fácil es destruir y que difícil construir, imaginar. Últimamente , tal vez por los chuzos que están cayendo , me veo inclinado a pensar que aquellos que con más ferocidad destruyen, actividad legítima en democracia, suelen ser aquellos que o nos ocultan oscuras intenciones o nunca han dado un palo creativo, constructivo al agua. O lo que es peor, que suelen copular pasionalmente mal con la vida. Nuestros políticos no son, aunque a veces se empecinen en parecerlo, zombies, abstracciones, son representaciones fidedignas de lo que somos todos nosotros . Es una irresponsabilidad , de consecuencias no suficientemente evaluadas , configurarlos como el pim pam pum de nuestras frustraciones, sobre todo las vitales. Han de ser competentes en contexto y circunstancia. Ahí debería radicar nuestro grado de exigencia. Es por ello que hoy se nos muestra imperiosamente necesaria una revolución a fondo de ese pernicioso , habitual y poco transparente sistema de elección de nuestros candidatos y la consecuente configuración de las listas electorales a través de nuestros partidos políticos . Pero de ahí al todo vale, muy de moda en nuestros medios públicos, hay un trecho. O acaso alguna autoridad esotérica, no controlada, no conocida, tal vez algún virus , han abducido a las masas colocándonos en un plano superior ? . Y eso que al que esto suscribe, le costará volver a votar a Zapatero. Falta autocrítica entre la ciudadanía. Y sobre todo entre muchos de los pontífices de la opinión publicada. Qué gratuitamente alimentan algunos el populismo ¡¡.Qué cojones, ovarios y demás partes nobles hace la señora Rahola repartiendo carnés de autenticidad democrática a través de altavoces públicos , y no públicos, cuando hace más bien poco se nos mostraba en la "otra orilla" con resultados ampliamente conocidos por todos , funestos, para ser benévolo. Su legitimidad se la llevó la grúa. Si se les ha de subir el sueldo a nuestros políticos y gestores públicos para que sean más eficaces y de paso se dignifique su labor pública...pues se les sube.En beneficio de todos. Es lo antropológicamente lógico. Nuestro grado de exigencia será mayor. Y sino para que pagamos una millonada por Villa ?? Os imagináis que cobrara cuatro euros por meter 32 goles por temporada ?? Nadie lo entendería.Y lo peor, nadie dice nada por ese descomunal y "florentino" exceso . Al contrario, el año que viene volveremos encima a dejarnos la piel con ellos. Y encima ahora la Roja y sus primas. Creo que me voy a esconder un mes. Qué gran contribución educativa a nuestros hijos e hijas. Manda huevos¡¡ . El que suscribe está hasta el gorro de los desafectos, sobretodo de los puristas de la opinión publicada , hertziana y catódica, muchos de los cuales no verían mal , estoy convencido de ello, experimentos de dudoso gusto. No he leído , o no he sabido encontrar , ni una raya de como esos chorizos pretorianos, asquerosos ya a simple vista, se refieren a la política : " Qué se cree esa tía, - refiriéndose a la interventora - está haciendo política. Hay que trincarla " opinaba uno de esos chulos capacitados para vender hasta su madre . Contundente y esclarecedor episodio. Hagamos como Franco : no nos metamos en política. Y mientras los gurus de la comunicación aprovechándose del río revuelto imputando todos los males, algún mal lo entendería, a lo mal que se comunica. Qué desenfoque ¡¡¡

Ver :
http://discursosparalahistoria.wordpress.com/2010/01/25/discurso-inaugural-john-f-kennedy/#more-14

Rating your Mayor : How good is your mayor?

2010-05-18T02:28:00.000-07:00

Interessant web : http://www.citymayors.com/mayor_monitor/mm-form.html

El Tribunal Constitucional y la Parte Contratante

2010-04-27T02:23:00.000-07:00

El Tribunal Constitucional marxista o com la realitat pot superar la ficció :

http://www.youtube.com/watch?v=AaO1FzE6J9I&feature=player_embedded

Catalunya Causa Comuna : de formes i continguts

2010-04-10T10:54:00.000-07:00

Amb molt interés he assistit , fa un parell de dissabtes, al plenari de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna coordinada per en Raimon Obiols, un dels grans analistes de la política catalana de les últimes dècades. Gran enraonador i sobretot gran analista, a l’actual eurodiputat socialista li ha agradat sempre des d’una concepció més o menys epistemològica, rigorosa , experimentar políticament. Per cert, segons el principal ranqueador de blocs a Catalunya, Cercablocs, Notes de Brusseles , el seu bloc de pensament, ostenta en aquest moment la primera posició. Al fil d’aquesta introducció recomano , amb un cert distanciament intel.lectual, la lectura d’alguns dels apunts que han vist la llum ara en motiu de l’exposició que sota el títol Gregorio Marañón 1887-1960. Médico, humanista y liberal es pot veure a la Biblioteca Nacional a Madrid. Marañon considerava “absurd que en política es consideri com un fracàs el principi fonamental de l’experimentació : el retirar-se quan es fracassa “. Doncs bé, la Conferència Oberta ha tingut molt d’experimentació i fent una seqüencia lògic , la sortida de la primera fila política, que no pas de la zero , d’en Obiols esdevé un fracàs d’aquest elemental principi. Previsible doncs, i segurament poc objectiva , seria la meva valoració en relació a una activitat promoguda per ell. Tanmateix no me’n estaré de fer alguna reflexió.

En primer lloc palesar una certa sorpresa , positiva i compartida per molts dels assistents, en relació a la mobilització. Sorpresa agradable per l’alta participació en un dissabte assolejat i , per cert, inici de vacances d’aquesta setmana tradicionalment anomenada santa, ara de primavera . Farts de l’olla de la desafecció política , sovint excusa de mal pagador de determinats sectors mediàtics i polítics, ves per on que l’alta participació a la conferència de dissabte ens indica, juntament amb altres símptomes, que ni de bon tros la situació de la ciutadania en relació a la seva participació en la cosa pública respón a tant mal averany. Ans el contrari, estic convençut que el principi d’acció/reacció acabarà regint l’actuació de la nostra ciutadania.

L’altra reflexió és susceptible de molts matissos. Intentaré centrar-me en la vessant que més m’interessa : la comunicació dels continguts. En el decurs de l’esmentada Conferència vaig participar en un grup de reflexió que portava per títol “Bones pràctiques i innovació social”. Existeix darrerament una corrent , un wishful thinking que dirien els anglosaxons, o una pandèmia diria jo, en la si dels partits polítics segons la qual els problemas de tarannà polític tindran solucions de caràcter tecnològic. Aquest determinisme tecnològic, més enllà d’algun recent exemple nordamericà ja instal.lat en el nostre subconscient col.lectiu i de difícil extrapolació a Europa pel diferent funcionament dels partits polítics a cada costat de l’oceà, no resisteix a cap contrastació o evidència empírica. Ho diuen els sociòlegs i estudiosos de la matèria per bé que existeixen altres opinions en sentit contrari . En qualsevol cas , no seré jo qui faci una lectura pessimista de l’aplicació de les TIC a la pràctica política.

En aquest sentint cal remarcar el fenòmen musical de La Pegatina, grup de Montcada i Reixac que aboca jornades laborals senceres al conreu de xarxes socials a internet (el nou porta a porta), acumulant milers d’amics i afiliats sense més carnet que el de simplement ser seguidors d’una música fresca , mestissa i divertida. Aquest laboriós treball a la xarxa hagués estat un èxit sense la producció d’aquests atractius continguts pels postres joves ?.

Des de les organitzacions polítiques seria una irresponsabilitat generar expectativas amb actituds poc exemplificadores, poc coherents. Està el sistema d’organització territorial dels partits polítics en sintonia , si més no representativa, amb aquestes atribucions radicalmente transformadores de les TIC ? . El PSC ha donat passes importants en aquesta línia , segurament és el partit més innovador, però tinc la sensació que en aquest àmbit les resistències al canvi són encara notables. Per altra banda , les cares noves , un dels principals headlines de la conferència, sempre son necessàries i agradables, ni que sigui per una qüestió antropológicament estètica, de sanejament , renovació i perquè no dir-ho, en aquest cas d’aposta per l’augment d’amabilitat , però no tenen per si soles atribucions taumatúrgiques .

Vull posar deliberadament l’accent en aquesta qüestió substancial (de substància) , per tal de remarcar quelcom que al meu modest entendre es imperiosamente necessari: la renovació en els continguts. La necessària revolució dels discursos i missatges polítics. La sintonia entre el que es diu i el que interessa a la ciutadania. En definitiva, fer atractiu el missatge. I pedagògic. En les formes però sobretot en els continguts. A partir d’aquí la comunicació millorarà indefectiblent en la seva qualitat i eficàcia. S’ha de superar la comunicació de les formes, la comunicació que jo anomeno “de fons d’escenari”. Del teleprompter, de la fredor, de l’escenogràfia vàcua sovint menjador productivament estèril d’empreses de comunicació i publicitat més o menys amigues. Com es pot llegir una cita de tres minuts d’un determinat autor en format sic com si fos de memòria i que no perdi autenticitat ?. La utilització calculada del teleprompter , o autocue, em sembla un acte de rigorositat i de respecte a l’audiència però sempre que no vagi en detriment de l’eficàcia en la transmissió del missatge, en la pèrdua d’autenticitat i coherència amb alló que es vol transmetre.

Amin Maalouf en el seu darrer llibre explica com es parla sovint de la crisi moral del nostre temps (sic) “ utilitzant expressions com ara “pèrdua de punts de referència” o “pèrdua de sentit” ; són verbalitzacions en les que no em reconec perque donen a entendre que s’hauria de “ tornar a trobar” els punts de referència perduts, les solidaritats oblidades i les legitimitats satanitzades ; des del meu punt de vista no es tracta “de tornar a trobar” sino d’inventar”. Innovació envers retòrica. M’apunto.

Resulta obvi destacar que els discursos i les seves formes s’estan accelerant en el mon audiovisual i per extensió en l’entreniment dels nostres joves. La revolució narrativa dels actuals serials televisius en són una mostra. Pixar una altra. Interpretar sentiments amb economia de paraules, sense necessitats de retòriques estèrils i prostituïdes fins a la sacietat, a través del valor afegit del disseny i les imatges, ha esdevingut quelcom pràcticament normal entre els nostres infants i joves que saben perfectament captar i degustar, diria que amb la intervenció intel·lectual d` habilitats artístiques desconegudes o no utilitzades per molts de nosaltres , aquests sentiments sense necessitat de subjectes, verbs i predicats molt sovint més típics d’una venda a l’engròs que d’una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com éssers més capacitats intel·lectualment parlant. Fet que em retrotrau a les fortes emocions que encara em provoca la degustació de moltes de les pel·lícules de Chaplin com ara The Kid , La Quimera de l’or o Modern Times entre d’altres . Sobretot ara que sembla que estem instal.lats perniciosament en la política dels manifests , en la política del soroll i la redundància. Quants manifests se signen al llarg del dia a Catalunya?. Quants d’ells són redundants o él que és pitjor, de signe contrari i per tant solen ser neutralitzats entre ells esdevenint invisibles sovint per la seva superficialitat. És aixó un augment de la llibertat d’expressió? . Potser si, però tinc alguns dubtes raonables. Alguns experts parlen d’un nou concepte : la infoxicació, neologisme que prové de les paurales informació i intoxicació i que fa referència a la incapacitat de processar aquest ingent volum de soroll . I fins a quin punt no poden representar una pèrdua de qualitat en la participació i deliberació polítiques ? .

Un exercici divertit que sovint proposo als meus amics en aquest mon dels facebooks i vanity fairs a l’engròs, és el de parar atenció en com molts dels nostres polítics , majoritariament progressistes , omplen el fill the blank ideològic coincidint amb expressions “cortar y pegar “ pràcticament idèntiques : “defensa de la igualtat, justícia social , pau,” . A força de tant utilitzar , dretes i esquerres, aquestes paraules les buidem de contingut. O el que és pitjor dificultem la seva credibilitat convertint el discurs polític en el marxista “la parte contratante de la segunda parte....”.

Superar per exemple, la retòrica pueril govern-oposició , o el que és el mateix “el que jo faig es genial i el que fas tú està fatal “ ajudaria a no restar més credibilitat als polítics. Millorar la capacitat comunicativa dels mateixos per tal que com a ciutadans no ens sentíssim com a respectables borders line o , el que és el mateix, superar el típic i menystenidor “las playas están esplendorosas”. Marcar les legítimes diferències , és a dir , superar el colpidor “todos son iguales “, a través de la innovació, de l’aplicació al discurs de les bondats que atorguen la capacitat d’escoltar, d’enraonar (quina gran paraula catalana que marcar subtils diferències amb parlar ). Per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Sense prostituir , perquè no traslladem aquesta estratègia a l’àmbit polític ? Escoltar és de franc. El dissenyador esdevé peça clau. Per al dissenyador de la Nova Economia és fonamental entendre als consumidors per a conèixer les seves necessitats (conscients i inconscients) i poder traduir-les en característiques distintives, diferenciadores de disseny. La iPod d’ Apple és única, diferent. I l’esquerra ? Perquè no apliquem aquest concepte també en política ? Cal escoltar al ciutadà i traduir les seves necessitats en polítiques atractives, optimistes, de felicitat , de disseny de polítiques en base a les necessitats ciutadanes . En aquest sentit pràcticament hedonista, algú s’ha pres la molèstia d’analitzar el fenòmen , per cert molt català, de la nova cuina (Adrià, Ruscalleda..)?

En definitiva , la política ha de vendre els seus avantatges competitius per assolir la felicitat i no formar part del paisatge. O dels problemes. Un exemple (n’hi han un munt) : ”La capacitat de reduir el perill o de salvar unes cuantes vides pot generar grans beneficis, només s’ha de pensar en els obtinguts per VOLVO al incrementar la seguretat del seus vehícles”. Clara, contundent explicació de management empresarial sobre els avantatges competitius que pot ser aplicada, sense prostituir , a la pràctica política. La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en l’economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també.

Hitchcock ho va resumir molt bé : “Faré millors pel.lícules quan el meu públic m’ho permeti “ , és a dir , quan el mercat li permetés . I s’ho va permetre. En part, és l’essència de la democràcia. En aquest sentit , el PSC amb la Conferència Oberta ha començat ha fer millors pel.lícules. Al menys , i de moment, en cinemascope. Encara hi han mancances en el guió. Tot i així , enhorabona .

Cuentos de Primavera : TV3 , la Directora , el gerente del Taxi y unas cuantas preguntas

2010-03-24T03:15:00.000-07:00

( Versió ampliada de l'article publicat a l'ABC- Catalunya 24/03/10 )

George Steiner atribuye a la existencia humana una tristeza fundamental en la que se apoyan el pensamiento y el conocimiento. Hasta ahí se puede estar más o menos de acuerdo, pero como catalanes creo que tenemos derecho a preguntarnos porque últimamente esa atribución es aquí tan obvia y porqué sobre nuestro presente y futuro colectivo nuestra televisión pública, seguramente desde el aislamiento de los despachos , nos traslada a menudo el pesimismo de una Catalunya sin futuro y en manos de mediocres.

La señora Mónica Terribas, directora de TV3 es una excelente profesional del medio. Lo demostraba cada noche en La nit al día , aquella brillante adaptación de TV3 del Newsnight de la BBC. Pero que sea una excelente profesional del medio, y susceptible como todos de tener un mal día, no le garantiza, como olvida David Trueba en su defensa de la periodista , excelencia en el complicado ejercicio del cargo de directora de TV3. Funciones diferentes.

La presupuesta primacía de un mercado nacional ideológico , ese al que se le otorga calidad de subconsciente colectivo, marca cada vez más el repertorio de TV3 . Pero no puede ni debe marcar a la directora . ¿No existe en Catalunya un o una profesional que sin ostentar la carga simbólica de la dirección de TV3 pueda entrevistar con garantías y en momentos de tanto ruido y redundancia a nuestro Molt Honorable?.¿Porqué sobrexponerse a la cantidad de mal copulados con las formas que anda suelto? ¿Porqué hoy en día cunde la sensación de que “ser” es “ser visto”? ¿Era realmente tan trascendente para la ciudadanía insistir hasta el hartazgo y cual circo romano en pedir cabezas ? Tengo dudas razonables . Básicamente porque si lo que se quiere es combatir la desafección política, otro hartazgo muy de moda, trasladando a la ciudadanía esa imagen de catástrofe y pesimismo permanente los resultados serán claramente de signo contrario.¿Porqué es moneda de uso común entre nuestros periodistas pensar que la labor de investigación es sistemáticamente una labor de denuncia, a veces un ataque personal contra tal o cual político o lo que es peor , contra el sistema mismo, cuando basta asistir, y he asistido a muchas, a una simple comida “de trabajo” entre político y periodista para darse cuenta de cómo ambos pueden llegar a retroalimentarse en aras del mantenimiento de determinados status quo ? . ¿Quiénes son los que están detrás de las productoras que copan mayoritariamente nuestro ente público de radio y televisión y porqué gozan del silencio más que frecuente y cómplice de unas comisiones de control parlamentarias totalmente amateurizadas en relación al medio y que prefieren quedarse en las costras y en el titular fácil , es decir, en la superficie?.

El problema es de fondo. ¿Para cuando la necesaria transición y renovación pendiente en una televisión y radio públicas cada vez más endogámicas y dependientes de su particular , selecto e intocable por perpetuo, star system? . Que tanto lidera el Catalán del año como la Telemaratón, como el mejor paisaje de Cataluña. Y como no, Sant Jordi. Excesivo, ¿no?. Unos metereólogos que son estrellas no por sus predicciones sino por sus caricaturas . Así nos luce el tiempo. Por otro lado, resulta paradójico ver a nostrats lideres mediáticos pidiendo renovación y transparencia cuando llevan ejerciendo y pontificando desde el comienzo de las emisiones.Y ya ha llovido desde entonces. Un ente público que fue creado hace décadas a imagen y semejanza de una determinada concepción de Catalunya hoy claramente revisable . Que mientras ha superado con cum laude la adaptación tecnólogica , basta con ver la impecable factura de nuestros informativos , en el contenido se ha quedado anclada en un pasado carrinclón con look de Sant Gervasi . Metáfora esta última , aclaro, nada peyorativa en relación a tan entrañable barrio barcelonés pero de lo particular no se debe hacer nunca lo general. Tampoco estoy sugiriendo que nuestros bustos parlantes se vistan como las ingenuas hijas de Zapatero, pero la metáfora hace referencia a determinadas lagunas de representatividad de contenido y de un territorio que , más allá de Barcelona, queda relegado a franjas de nula audiencia. Unos contenidos poco sintonizados con una Catalunya palpablemente más optimista , más emprendedora y más orgullosa de si misma que la que se desprende y prefabrica desde las respuestas a las pueriles preguntas que nuestro gran Cuní plantea a su audiencia matinal. ¿Cree usted oportuna la subida del IVA?. Dado el nivel de conocimientos de macroeconomía que intuyo en su respetable audiencia que no contrate grandes empresas de demoscopia, ya le avanzo yo los resultados. ¿ Cómo podemos estar sistemáticamente instalados en el harakiri onzesetembrista como sociedad cuando nuestro científicos, biólogos y jóvenes emprendedores son a menudo puestos como ejemplos a seguir en foros internaciones?. Tenemos una televisión pública única en el mundo en la cual cuatro “arreplegats” (cantidad empíricamente demostrable) en contra de un supuesto “holocausto canino ” por el cierre de una perrera municipal tienen más peso que la opinión de los cargos electos implicados en el asunto . Los ejemplos son múltiples y muchos de ellos podrían nutrir horas y horas en programas de humor para paliar el terror que nos sobrecoge cada mañana al enterarnos , in situ y con un gran despliegue técnico, que ocho cerdos han sido robados de una granja .Gran debate nacional sobre seguridad. Estoy contando las horas para ver cuanto tarda el informativo de turno en encontrar goteras o, si las hay, alfombras con ácaros , en el envidiable , internacionalmente hablando , Sincrotó Alba.

Me acerco así al concepto de corrupción estructural acuñado por el genial sociólogo francés Pierre Bordieu . Nuestra televisión publica es cada vez mas oficial y menos pública. Desde una concepción nítida y clara de servicio público, nuestra televisión pública se desvía y nos desvía de lo esencial. ¿Son acaso TV3 y Catalunya Ràdio una unidad de destino en lo nacional ? Resulta poco creíble que todo vaya tan mal sobretodo para aquellos que curiosamente habrían de valorar mejor la coyuntura actual como la más avanzada de la historia en cuotas de autogobierno . Como dice Lluís Bassets "el periodismo tendría que hacer un juramento hipocrático de escepticismo ". Para lo bueno y para lo malo.

Me gustaría ilustrar esta tesis con una anécdota del científico Erik Kandel, Nobel de Medicina, un científico optimista, se diría feliz, de esas personas de sonrisa permanentemente creíble. En una reciente entrevista se vanagloriaba de sus recientes progresos neurocientíficos irradiando una extraordinaria felicidad. “Hemos progresado mucho: ¡ Ya he logrado comprender el 15 % del cerebro ¡ “ manifestaba en dicha entrevista. Según Kandel dedicarse a sueños imposibles es una pérdida de tiempo, una estupidez. Sobretodo cuando existen otros sueños posibles más urgentes . Particularmente creo, sin base científica, que si , que se pueden tener sueños imposibles pero solo si tenemos valor para transformarlos en posibles. Está claro que inoculando pesimismo social en vena vamos mal. Se trata de sumar voluntades, ilusiones, no de restar . Psicólogos y filósofos , de renombre unos, de autoayuda otros, mantienen de manera casi unánime que para disfrutar más de la vida es necesario aliñarla de esperanza, sin imprudencia pero con optimismo. Dicho así, resulta por obvio , casi superficial, pero la acumulación de ciertas evidencias mediáticas y cotidianas en sentido contrario a premisas tan seductoras , las eleva y subraya. Especialmente en Catalunya. Acabaré este apartado con Bertrand Russell y su Conquista de la felicidad : “Quienes dejan de fijarse en el polvo que la criada no ha limpiado notarán que la vida es mucho más agradable que cuando se sentían constantemente preocupados o irritados por esas cosas”. Es por ello que viendo la actitud mayoritariamente feliz y positiva de mis congéneres, mucho menos enfermos que yo en esto de la información, siempre acabo pensando que la realidad debe estar en otra parte.

Y en esto aparece el gerente. Del Instituto del Taxi, ni más ni menos, hablando de Televisión contribuyendo una vez más en nuestro sepultado oasis a producir ruido. Hemos dejado tan de lado la meritocracia, hemos pervertido tanto el sistema de acceso a los cargos públicos, o semipúblicos, matiz proveniente del desconocimiento del porque de la masiva aplicación del sustantivo confianza en ese entorno, que cualquier zangolotino, si se me permite esta deliciosa licencia lingüística en honor a Miguel Delibes, se ve capacitado para hablar, pontificar y escupir sobre cualquier cosa que le plazca tergiversando los dos imperativos básicos que Oscar Wilde entendía que eran necesarios para poder ser escritor : tener algo que decir y decirlo. Entenderán que lo que pueda decir sobre televisión el susodicho gerente podrá ser cuestionado en su cientificidad y crédito. Eso si, lo dijo a través de una red social. Otro grave desconocimiento. Por cierto , en su promiscuidad productiva en Facebook se podría intuir fácilmente una perdida de eficacia y eficiencia en el ejercicio de su cargo. La red social no es un género, es un medio de expresión sin código deontológico, sin más normativa que la del sentido común y donde por lo tanto, todos quedamos retratados. Mucho más un cargo público, o semipúblico, o de confianza.

En cualquier caso el asunto de la meritocracia merece una reflexión. En todos los ámbitos pero especialmente en la política y el ejercicio del periodismo por el plus de responsabilidad que a tan nobles actividades se les supone. ¿ Como puede el conductor de un programa de máxima audiencia radiofónica , en este caso matinal, despacharse con la definición de déficit público como la causa de que los políticos “estiren más el brazo que la manga” y quedarse tan ancho? . ¿ Como el conductor estrella de la franja matinal televisiva puede interpelar al Conseller del ramo, en este caso de Economía, desde el intrusismo más soez intelectualmente hablando e invocando y haciéndose custodio de valores colectivos? . Qué gran confusión. Por cierto, emblemática y digna de estudio dicha entrevista (26/02) disponible en TV3 a la carta. Y que decir de nuestros tertulianos radiofónicos. ¿ Existe vida más allá de la política, de l’Estatut , de tal o cual conseller o consellera que será valorado sin ningún otro valor añadido que el del color editorial del grupo en el cual trabaja? . ¿ Algún día dejaremos de oír pontificar a filósofos e historiadores , eso si, renacentistas , sobre complejos asuntos eléctricos y nucleares?. Me temo que no. Con alguno de ellos ya me imagino a veces cenando en Navidad y oyendo a Bach. Forman parte de nuestro escenario. A veces da la impresión de que muchos de ellos basan su existencia en asegurarse , como observaba Giles Deleuze en relación a esos perfiles, que serán invitados a salir por las ondas. Hay que empezar a plantearse, desde la radio y televisión publicas y de manera colectiva , la idoneidad de dichos personajes poniendo una serie de condiciones, muchas de ellas de sentido común : ¿merece vd ser escuchado por todo el mundo, nos puede realmente ilustrar o por el contrario contribuirá Vd a la última moda de generación de ruido?. En definitiva : ¿Qué está haciendo aquí?.

Lo remarcaba la semana pasada el escritor Antonio Tabucchi : “Creo que la única cosa que actualmente puede nutrir una corriente de pensamiento es la ciencia. Es curioso que lo diga yo, escritor, pero la ciencia tiene algo de seguro , que es experimental. Debemos observarlos y controlarlos , pero los científicos, por lo menos explican el mundo en términos reales” . Amateurs abstenerse. Desde la moral más ingenua , más flower power se invocará al “sueño Luther King”. Pero nada es irreversible. Así que si hay que seguir en la trinchera, por favor y por el bien de todos , con los mejores. Y con unos medios públicos de comunicación más abiertos , transparentes y plurales.

Jordi Del Rio , Profesor Ciencias de la Comunicación UAB

Quico Sabaté o l’ofici de viure bo

2010-03-04T06:00:00.000-08:00

Molt breu, no em toca a mi fer glosses del Quico però feia més de 25 anys que ens coneixíem, més de la meitat de la meva vida, i de manera sistemàtica, gairebé cada mes compartíem aquest hedonisme seu tant generós i característic d’una taula, d’unes gambes del Casimiro, d’unes maduxeites , d’un cigarro, a vegades d’un porro , d’una cervesa i sobretot d’aquesta enorme capacitat seva per dialogar, per enraonar , per inventar i crear de la nada. Sempre una festa de la intel.ligència. Quico, ens ha quedat penjat el dinar de Can Ravell a on fa molts anys la teva familia anava a comprar mantega , però anirem amb l’Enric i amb qui vulgui a celebrar el teu record. Ell, ara que sóc professor de comunicació, em va ensenyar el truco principal d’aquesta professió , en la que a vegades vaig tenir el plaer de treballar plegats. Em va ensenyar el que que jo intento transmetre als meus alumnes : Jordi, per comunicar bé abans has de escoltar molt ¡¡¡ , em deia sempre . Amb tot el soroll que ens envolta quina raó tenia. Però el més important per a mi és que el Quico és la persona que més ha influït en la meva formació com a persona. I en la meva ideologia . Això no és especialment important. Si ho és el motiu .
Que dius ara¡¡¡ em diria amb aquest rubor seu tant peculiar. Més valdria que Deu senyor nostre s’ens emportés¡¡ deia quan se sentia acorralat. Resulta curiós , com a mínim xocant , veure com una persona amb tanta saviesa per la comunicació, li podia donar tanta alèrgia la escenografia pública. Generositat, autenticitat, humilitat, heterodoxia, rebel.lia.
I perquè la meva ideologia ?? Perque amb aquesta genialitat seva que ratllava la simplicitat sempre em recordava que ser de dretes era de dolents i de tontos i que ser d’esquerres era una actitud intel.ligent ." LA MALDAT ES MANCA D’INTEL·LIGÈNCIA, LA INTEL.LIGÈNCIA PORTA INEXORABLEMENT A LA BONDAT” .Gran argument socràtic. I és que "entre esos tipos y él había algo personal” . Quico Sabaté o l’ofici de viure bo. Sempre fidel als seus, que fácil resulta dir-ho. Ahir, en la cerimònia de comiat en Joan Manuel Serrat ens emocionava citant a Vinicious de Moraes :" els amics no es fan, es reconeixen".
Doncs bé , per a mi i molts dels meus amics, el Quico sempre ha estat un paio brillant, intel.ligent, sensible. I d’esquerres. Vitalment d’esquerres, coherent. Sempre m’explicava que ell va deixar la publicitat perque no volia ser un cabró. Per a mi i molts de nosaltres el Quico va ser un mestre però no només perque ens ensenyés res en concret, tangible , sino perque sobretot ens va ensenyar a ser nosaltres mateixos. Admirava la seva gran memòria i ell em deia que no era memòria , era la seva vida. “Vivir..para vivir..solo vale la pena vivir” . Segurament hauria d’estar més trist, però com recordava ahir amb el Natius, un altre deixeble teu, deus estar “sentado en la barandilla, brindando en primera fila..y viendo que hay del otro lado” . Ahir el Quico s’em va aparèixer per darrera vegada. Estava trinxat al meu sofà palpejant la seva emprenta en cada cançó de “Cada loco con su tema “ i s’acostà la meva petita : papa estàs trist. Si, és una putada, sempre s’en van els bons. No, Papa, és que dels dolents ningú s’enrecorda.
Quina putada quico ¡¡ Ens has deixat ¡¡

Obvious Adams

2010-02-08T10:32:00.001-08:00

Imprescindible lectura la de este relato corto de Robert R. Updegraff titulado Obvious Adams(The Story of a sucessful Business Man ). Sorprende que esta magnífica metáfora fuese publicada originariamente en en el Saturday Evening Post de 1916 ¡¡¡. Haciendo una maniquea pero bienintencionada traslación , considero una muy recomendable lectura para nuestros políticos, sobretodo para los expertos en generar confusión (que haberlos, haylos). Disfrutad de esta voluntariosa traducción, mexicana, al castellano (link en el título).

CÓCTEL SENTIMENTAL por LLuís Bonet Mojica

2010-02-03T05:17:00.000-08:00

No és aixó companys, no és aixó ¡¡

2009-11-05T03:07:00.000-08:00

Fotos o imágenes como estas ilustran casi a diario nuestros telediarios, telenotícies, diarios, semanales...y medios de comunicación en general. Nunca, o mejor dicho casi nunca, he leido ni oido quejas sobre la salvaguardia de la dignidad de estos inmigrantes.

No se puede huir hacia adelante. La ciudadanía forma parte de la película y sabe de que va. Alguno de estos presuntos "xorissos" que nos salpican de (presunta ) vergüenza se dedicó a pensar , por ejemplo, en la posible repercusión sobre sus respectivas familias mientras cometían sus (presuntas) fechorías ??

Fuente Imágenes : Agencia EFE

Foto Alavedra en la Audiencia : EL PAIS

Transparència : Eurodiputats/des treballadors/es.....alguns/es no tant

2009-05-22T06:57:00.000-07:00

Font : Publico.es http://www.publico.es/espana/225825/eurodiputados/pp/jaimemayororeja

Lligueu els gossos amb llonganisses

2009-04-15T01:19:00.001-07:00

Crisi ? Quina crisi ? Arran dels recents episodis de gossofilia desfermada a casa nostra i produïdes, per una banda per les diferents iniciatives pseudopolítiques i sensibleres per la Catalunya dels animals , i recaptadores , donat que aquestes sempre es tradueixen en ordenançes o similars que en el seu , pràcticament obligat incompliment, acaben amb elevades sancions pecuniàries , i per altra les diferents i ocioses mobilitzacions ciutadanes minoritàries però que com sempre gaudeixen de la connivència i complicitat moral de la nostra televisió pública guardiana de les essències més estrambòtiques i irreals en nom de la veritat divina , hom podria pensar que a Catalunya el que li fa falta no és un nou finançament ...sino alguns polítics menys flower power. Això és el que passa quan la política no té els elements indispensables de pedagogia...o simplement quan els primers no són , necessariament, els millors.

I sobretot una televisió pública més arrelada a la nostra realitat més plural, no a la seva. En quina televisió pública del mon s'ha vist que quatre arreplegats en contra d'un suposat “holocaust caní” (pessigueu-me si us plau) , quatre perque així ho palessen les imatges catòdiques, plasmàtiques o elecedianes de les nostres televisions, tinguin més pes que els electes ?? No existeixen a Vilanova i la Geltrú o a Girona altres urgències més transcendentals per a la ciutadania que la de la llargaria de les corretjes dels nostres gossos ?? O a TV3 tenen gos de fer feina (mandra) o no coneixen les seus de Càritas.

PD : alguna recomanació de moda canina per si volen fer ressò mediàtic : “Dicen conocedores de moda que la clave para lucir bien este otoño será combinar en el atuendo proporciones, materiales, colores y texturas. Pero les falta establecer que todo lo anterior armoniza mejor cuando se nace con pelaje brillante, una cola inquieta y espíritu aventurero.La formalidad de un pantalón negro con tirantes o una camiseta en algodón con mensajes escritos en letras brillosas forman parte de la moda canina masculina para esta temporada, así como viseras rosadas en cuero combinadas con un collar en ‘rhinestones’.Por otro lado, la opulencia digna de una ocasión formal se manifiesta en combinaciones de collar para la mascota y su dueña. Estas creaciones son obra de la diseñadora Olga Ileana Hernández con piedras semipreciosas, cristales swarovski y terminaciones en metal que engalanaron la propuesta (….)

Font : www.endi.com

Quico Sabaté o l'ofici de viure bo

2008-12-03T04:32:00.000-08:00

En el seu i recomanable darrer llibre Les Paraules del Socialisme , escrit a duo però inundat amb la seva i inequívoca emprempta personal , Raimon Obiols posa en boca del gran Joan Manel Serrat quelcom que jo sempre he escoltat de la boca del meu mestre Quico Sabaté : ”LA MALDAT ES MANCA D’INTEL·LIGÈNCIA, LA INTEL.LIGÈNCIA PORTA INEXORABLEMENT A LA BONDAT” . Doncs bé , per a mi i molts dels meus amics, el Quico sembre ha estat un paio brillant, intel.ligent. Sempre que hem parlat amb ell hem acabat una mica més bons, més intel.ligents. Recentment se li acaba de concedir un premi, quelcom que li dona al.lèrgia . Transcric ara el motiu del mateix :

Premi Boadas’ Friends 2008 al foment de la creativitat a qui durant molts anys a Barcelona i juntament amb el grup Espira (Alexandre Cirici i Luis Poveda ) van marcar i imaginar nous camins en l’art de la comunicació i la publicitat inventant i posant en circulació expressions, símbols i logos que marcaren una època com ara el “Barça més que un club“, “l’Entesa dels Catalans“, i el “Míting de la llibertat” entre d’altres . Aquest matí Eduardo Mendoza homenatgeava molt poèticament a Juan Marsé en ocasió del Premi Cervantes : "per a molts de nosaltres va ser un mestre però no perque ens ensenyés a escriure sino perque ens va ensenyar a ser nosaltres mateixos" .

En reconeixement a aquesta valuosa contribució de la qual molts intentem ser humils deixebles , el Jurat ha decidit atorgar el Premi (i que no surti corrent ) a qui en bona part ens va ensenyar a ser nosaltres mateixos : Quico Sabaté .

Obama o la màxima lampedusiana

2008-12-02T04:21:00.000-08:00

“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” ens suggeria el poeta. I més o menys això, és el que ens indicava de manera més prosaica, tot sigui dit, en Noam Chomsky en un excel·lent article al New York Times traduït i publicat ahir a l’AVUI . Per desgràcia es van acomplint els pronòstics dels anàlistes polítics menys superficials i allunyats de la rauxa i el flower-power que assenyalaven, en certa manera posant aigua al vi, una possible continuïtat en la política nord-americana amb l’històric triomf de Barack Obama. Aposta per el pragmatisme, continuïtat, decepció, son alguns dels epítets que han dedicat avui les editorials dels principals diaris europeus amb l’anunci de l’elecció per part d’ Obama del seu equip de col·laboradors entre els que destaquen Rahm “Rambo “ Emanuel, un defensor de la guerra de Iraq com a nou cap de gabinet i la continuïtat de Robert Gates com a secretari de defensa, entre d’altres.

The New York Times indicava aquest cap de setmana que aquests noms, que venien sonant feia dies, suggereixen que "Obama planeja governar des del centredreta del seu partit , envoltant-se de pragmàtics més que de col·laboradors amb fort sostrat ideològic, fet que ha provocat la molèstia dels sectors progressistes que recolzaren a Obama durant les primàries demòcrates y l’ elecció presidencial precisament per la seva oberta oposició a la guerra de Iraq i el seu record de vot al senat. De fet, alguns prestigiosos blocs han debatut aquesta setmana si Obama no s’està transformant en un "falcó liberal", en al·lusió als neocon que van influir en la direcció de la política exterior de Bush”.Arguments n'hi han. No hem de mirar només cap a Iraq en actitud simplista. Molts dels nous col·laboradors d’Obama , de l’antic equip de Bill Clinton, han estat protagonistes de l’actual i sistemàticament silenciada dramàtica situació al Congo. O mirar cap el nou vicepresident, Joe Biden, un dels senadors demòcrates que amb més fermesa van defensar la guerra de l'Iraq i que va trencar la disciplina de vot dels seus col·legues demòcrates per tal de donar suport a una mesura republicana que feia més difícil per a les persones físiques cancel·lar els deutes declarant-se en fallida.

Però “les platges de la comunicació continuen esplendoroses “ i Obama ha estat nomenat per la indústria de les relacions públiques nord-americanes com a Advertising Age o el que és el mateix, millor venedor de l'any 2008, quedant còmodament per sobre d’ Apple . Com diu Chomsky en el seu article “la principal tasca d'aquesta indústria és aconseguir que els consumidors no informats adoptin decisions irracionals, cosa que soscava les teories de mercat que defensen justament el contrari. I la indústria de les relacions públiques reconeix ara els avantatges de sotscavar la democràcia de la mateixa manera.” Sense paraules. Fa poc un humil comentarista políticament incorrecte va ser criticat per insinuar en un article que la campanya d’ Obama havia estat la campanya de rearmament moral que necessitaven els EUA ( Obama GRPs for Amèrica ).De fet en el seu primer discurs com a electe ja ho va anunciar : They are and always have been the United States of America. La màxima lampedusiana ha restat curta. No tot continuarà igual, segur....però de canvi poc. Encara té credit, molt crèdit...però menys. Tony Blair 2, el regreso próximamente en las mejores panatallas??? Com diu en Lluís Bassets "el periodisme hauria de fer un jurament hipocràtic d'escepticisme ".

I acabo citant a qui per desgràcia ja no està entre nosaltres i que va fer que encara no hagi pogut oblidar el meu i desgraciat servei militar per que li va posar banda sonora : Joan Bautista Humet :

“Al sueño americano

se le han ido las manos

y ya no tiene nada que ofrecer;

sólo esperar y ver si cede

la gran bola de nieve

que se levanta por doquier.

¡Hay que vivir, amigo mío !

Antes que nada hay que vivir”.

1er Manifest públic del Grup Boadas' Friends de Barcelona

2008-12-01T07:31:00.000-08:00

PER LA RECUPERACIÓ DE LA BARCELONA LÚDICA I OBERTA DE SEMPRE, VISCA EL BOADAS ¡

BENVOLGUTS, BENVOLGUDES, BONA GENT EN GENERAL I ALGUN CANALLA EN PARTICULAR : PER LA RECUPERACIÓ DE LA BARCELONA LÚDICA I OBERTA DE SEMPRE , VISCA EL BOADAS ¡

BOADAS' FRIENDS (GRUP DE FACEBOOK ) VOL APROFITAR , SENSE CAP AFANY DE PROTAGONISME MEDIÀTIC, LES EINES QUE LES TIC ENS POSA A L'ABAST PER TAL D'APLEGAR UN GRUP DE GENT INDEPENDENT, LÚDICA, CREATIVA , AMB IMAGINACIÓ , UN XIC HEDONISTA I QUE EN PART HA CRESCUT HUMANAMENT AL VOLTANT D'AQUEST EMBLEMÀTIC LOCAL DE BARCELONA PER TAL DE PARAR ATENCIÓ ENVERS EL DECLIVI LÚDIC I CREATIU DE LA NOSTRA CIUTAT I DE PAS, PASSAR-S'HO BÉ.UN LLUNYÀ DIA DE CAMPANA UNIVERSITÀRIA ENS VA FER ACOSTAR-NOS A MOLTS DE NOSALTRES PER PRIMERA VEGADA AL BOADAS. SEGURAMENT DE MANERA UNA MICA ICONOCLASTA . ENTRE D'ALTRES POSSIBLES MOTIUS , UN LOCAL A ON MANOLO VAZQUEZ MONTALBÁN , JUAN MARSÉ,QUE ACABABA DE IL.LUSTRAR I INCREMENTAR LA PERIODICITAT DE L'ONANISME D'ALGUNS AMB LA LECTURA DE LA MUCHACHA DE LAS BRAGAS DE ORO , EL PERIC I JOSEP RAMONEDA HAVÍEN CELEBRAT LA MORT DEL DICTADOR, SEGUR QUE MEREIXIA LA PENA VISITAR.DIT AIXÒ, SI HAGUÉSSIM DE TROBAR ALGUNES PARAULES PER MIRAR DE SINTETIZAR L’ESPERIT DEL GRUP I DEL LOCAL, EL BOADAS, QUE ANÍMICAMENT EL NUDREIX ESCOLLIRIEM DUES QUE TOT I SEMBLAR ANTAGÒNIQUES AMB EL SEGÜENT I BREU CIRCUNLOQUI RESTARÀ CLAR QUE NO HO SON : FIDELITAT I PROMISCUÏTAT.

FIDELITAT, PERQUE ÉS L’ ESPERIT I EL COMPROMÍS QUE EL BOADAS HA TINGUT SISTEMÀTICAMENT AMB LA NOSTRA CIUTAT. UBICAT SEMPRE EN AQUESTA CANTONADA TAN EMBLEMÀTICA DE LA CIUTAT, HA RESSISTIT QUAL GALOS D’ ASTERIX, ALS ROMANS D’HAMBURGUESA DE CARN COREANA I LITRONA, ALS CRITS DELS HOOLIGANS, I ALS ESTABLIMENTS DE LLENCERÍA D’ ARPILLERA. BARCELONA, ESTÀ PERDENT GLAMOUR, ES UN CRIT A VEUS. I UN AVÍS . NOSALTRES EL REIVINDIQUEM. EL BOADAS I EL GLAMOUR.I BARCELONA. NO ES UN POSAT ELITISTA. ANS AL CONTRARI. ES UN CAPTENIMENT VITAL DE RECERCA DE LLIBERTAT LÚDICA I PERSONAL, ALLUNYADA DE MODES. INDISPENSABLE AQUEST ESPAI A ON PODEM ENARONAR AMB UNA COPA A LA MA, A ON A TRAVÈS D’AQUESTS LIBIDINOSOS MIRALLS ESTRATÈGICAMENT COLOCATS A L’ALÇADA DELS NOSTRES ULLS PODEM TAFANEJAR GESTOS, POSATS I EN ALGUNA DISTRACCIÓ , MES O MENYS VOLUNTÀRIA , ALGUNA INTERIORITAT SEDUCTORA DE LA NOSTRA IMAGINACIÓ. PER CERT, QUIN GRAN PRIVILEGI TENIM ELS CATALANS AMB AQUESTA PARAULA : ENRAONAR. TOT I QUE A VEGADA NO HO SEMBLI, PODEM CONVERSAR ENTRANT EN RAONS.FIDELITAT DE LA SEVA CLIENTELA. PARLO ARA D'AQUEST GRUP, MÉS DE 25 ANYS SENT FIDELS A LA GENEROSITAT DE LA MARIA DOLORS, EL JERO, EL PEDRO...QUE ES DEL MADRID , I DE TOTS ELS PROFESSIONALS D’AQUELLA BARRA. QUINA BARRA ¡¡¡. DES DE LLAVORS, DES DE FA 25 ANYS SEMPRE ENS AGRADA DEFINIR-NOS COM A PROFESSIONALS DE LA BARRA LLIURE DEL BOADAS. PERÒ NO SOM NOMÉS NOSALTRES...GENT MOLT MÉS IMPORTANT DES DEL PUNT DE VISTA DE LA SEVA APORTACIÓ A LA CIUTAT ENS CONSTA QUE MANTENEN ENCARA LA SEVA FIDELITAT AL GRAN LOCAL HUMÀ, COM DEIA EL PERIC , DE LA CIUTAT DE BARCELONA.

I PERQUE PROMISCUITAT US PREGUNTAREU SEGURAMENT DE MANERA MALALTISSA ?? PERQUE DES DEL NOSTRE PUNT DE VISTA AQUEST LOCAL HA FOMENTAT LA NOSTRA PROMISCUITAT SOCIAL, ENS HEM ENRIQUIT CONEIXENT-NOS MOLT MÉS EN UN ENTORN ÍNTIM, LÚDIC QUE FOMENTAVA I EXCITAVA LA NOSTRA VENA MÉS CREATIVA, IMAGINATIVA, INDEPENDENT.......HEM LLEGIT , AMB ALGUN SACRIFICI , EL BALANÇ D’ EQUADOR DE LEGISLATURA DEL NOSTRE HONORABLE, I ENTRE BADALL I BADALL , LA LECTURA D’ UNA PARAULA ENS HA SORPRÉS MOLT SATISFACTÒRIAMENT : CREATIVITAT. ESTEM D’ACORD.SEGURAMENT ÉS EL QUE FALTA FOMENTAR EN AQUEST PAIS I EN AQUESTA CIUTAT . TOT I QUE SEGURAMENT EL PATI DE BUTAQUES DEL BALANÇ EN QÜESTIÓ NO ESTAVA EN COMUNIÓ REPRESENTATIVA AMB L’ ESMENTADA PARAULA , EL FET DE POSAR ÈMFASI EN ELLA , ENS CONGRATULA .ENS HA FET RECORDAR COM EL BOADAS ENS HAVIA DONAT CÀLID SUPORT A LA NOSTRA VENA MÉS CREATIVA, MES PROMISCUAMENT CREATIVA SOBRETOT EN AQUESTS ULTIMS TEMPS DE VENDA A L’ENGRÒS.

I PERQUE SER SEMPRE POLÍTICAMENT CORRECTES??.FINS I TOT A ALGUNS , ENS CONSTA, HA ALIMENTAT , DESPRES DE TRES O QUATRE NEGRONIS DE LA MARIA DOLORS BOADAS O TRES DAIQUIRIS "CON POCO HIELO" DEL JERO, LA SEVA PROMISCUITAT MÉS HORITZONTAL, CAPICUA...O VERTICAL.

I PER ACABAR, COM DIU EN JOAN MANEL SERRAT QUELCOM QUE TAMBÉ HEM ESCOLTAT SOVINT DE LA BOCA D'UN DELS PREMIATS D'AQUESTA NIT , EN QUICO SABATÉ : ” LA MALDAT ES MANCA D’INTEL•LIGÈNCIA, LA INTEL.LIGÈNCIA PORTA INEXORABLEMENT A LA BONDAT” . DONCS BÉ, PER A NOSALTRES EL BOADAS SEMPRE HA ESTAT UN LOCAL INTELIGENT. SEMPRE HEM SORTIT D’ ELL UNA MICA MÉS BONS.I MÉS INTEL.LIGENTS.

1er Manifest del Grup Boadas' Friends (Facebook ) redactat en motiu del lliurament dels 1ers Premis Boadas' Friends lliurats a Barcelona el divendres 28 de novembre de 2008

Lloc : AXEL HOTEL de Barcelona (Aribau, 33)

Assistència : més de 100 persones (periodistes, guardonats , politics- algun diputat al Parlament-gent del Teatre, cinema i en general gent de la cultura)

SIGNA EL MANIFEST AL BOADAS' FRIENDS (GRUP DE FACEBOOK)

Anyone out there who still has doubts about the power of images ? (El Poder de les imatges)

2008-11-24T07:45:00.000-08:00

Després de tanta saturació oba-mística podeu gaudir d'aquests impressionants treballs fotogràfics :

http://www.design-management.de/archive/2008/11/the-power-of-images/

Obama : Gross Rating Point (GRPs) for America

2008-11-05T04:16:00.000-08:00

Els GRPs o Gross Rating Points són en publicitat una mesura utilitzada per tal de calcular l’ impacte obtingut per una campanya en qualsevol suport . Aquests s’obtenen multiplicant dos variables publicitàries : freqüència i cobertura envers un univers compost per la totalitat d’ individus anomenats , subjectivament, como a públic objectiu o target d’una publicitat en concret. Els GRPs indiquen la pressió que exerceix la campanya publicitària però no mesuren la concentració o dispersió de la mateixa. S’expressa en percentatge utilitzant, recomanablement, la següent formula : GRP's = Cobertura (expressada %) x Freqüència Mitja . Us sona ??? .

Primer de tot : Felicitats Amèrica ¡¡ .Victòria històrica d’Obama que segurament pressuposa one small step for a man, one giant leap for mankind des del punt de vista de la no discriminació de raça. Per cert, en aquest sentit felicito El Periòdic de Catalunya per l'encert periodístic en el tractament de la notícia , sobretot pel que fa a l’elecció de la portada (foto de Martin Luther King ), molt allunyat del tractament majoritàriament europrovincià de la resta de medis.

Crec que aquests mesos hem assistit, amb la benevolència europea, a la més gran campanya mediàtica de promoció d’un país produïda mai en la història moderna. I l’establishment europeu aplaudint. Ens interessava, diran els grans estreteges, ni ens hem assabentat diran altres. Curiosament, en un moment històric delicat per l’ Uncle Sam i de retruc per a la resta del mon , tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista de qüestionaments ideològics , la campanya ha posat en sordina la delicada situació amb arguments i continguts per a la millor campanya de comunicació nacional mai produïda. I Europa, millor dit, l’anomenada política europea , la seva millor agència de comunicació. Potser així també relaxàvem les nostres misèries, informes pisas i totxoadiccions.

En un moment de clara emergència de països com la India o la Xina (aquests últims van sortir amb nota alta dels passats Jocs Olímpics ) uns EEU en crisi notable necessitaven segurament el rearmament nacional que han suposat aquestes eleccions. Que Obama no és Bush, resta clar. I menys mal. Fins i tot la meva neboda de 10 anys , que no llegeix el Rear Clean Polítics i no està tant allunyada dels superficials , per obvis , anàlisis polítics que hem anat llegint aquests mesos des d’Europa , m’ho ratifica en base a la simpatia del personatge . Però d’ací a vestir ideològicament a mida aquesta victòria des de la superficialitat política més irresponsable va un pas enorme: el de tractar com a estúpids a molts europeus que ens hem mirat aquesta gran campanya americana de comunicació des de capteniments escèptics i que curiosament , i des de la modèstia , crec que som la majoria de la ciutadania . Com assenyala avui en un excel·lent article d’opinió en Felipe González : "és l’hora de la política" , amb majúscules, no de la política del fons d’escenari de roda de premsa. Felicitats Zapatero. Ja podrem subsidiàriament prendre cafè en la Casa Blanca.

Temps de lectura : 4 minuts Temps d’escriptura : 5 minuts

Us heu equivocat estúpids ¡¡¡¡ (Truman, 1948)

2008-11-04T03:17:00.000-08:00

A poques hores de la increïble i superficialment desitjada , des del prisma eurofalsamentprogrecèntric , victòria del candidat Obama , he volgut que els meus amics , els que no son del Club de fans del panellet de coco for Obama ni de Titellaires contra l’escalfament global for Obama, paressin atenció en aquesta fotografia a on el granger del partit demòcrata Harry S Truman sembla dir a tothom després de guanyar les eleccions contra tot pronòstic mediàtic : Us heu equivocat estúpids ¡¡¡ . No rau en el meu ànim aigualir l’eufòria Obamistica-europea perquè entre altres coses, ni que sigui per la meva salut mental, en Obama és el meu candidat. Simbòlic, axó si. Però siguem seriosos, que ningú ens tracti com a palets. En Obama és més de dretes que Superman i contrarestar el haver estat titllat de “socialista” ha estat un dels eixos centrals del seu final de campanya. Entre d’altres perles , està a favor de la pena de mort i en contra del matrimoni homosexual (ens rasguem les vestidures amb la Reina...i a l'Obama ??). Segurament aquesta es part de la meva guerra, però està molt llunyana així que aquests dies he pogut dormir perfectament sense entrar al Rear Clean Polítics. Per un moment he pensat que si no coneixia el que s’estava coent en aquesta web, no era ningú. Crua realitat, segurament és així. La meva principal guerra, i molt propera, és la del nostre sistema educatiu, el sistema que formarà ,en part, a les meves filles, el del sistema de finançament que donarà recursos a la meva comunitat, el de l’actual sistema de seguretat que després de celebrar “a bombo y platillo” el total desplegament dels “nostres” policies permet que a 30 metres, 30 ¡¡¡¡ d’una comissaria dels mateixos s’escometi un brutal assassinat d’una menor.....per uns menors. I que permet que tot el nostrat starsystem mediàtic , el que paguem entre tots i totes, avui estigui “celebrant” les esmentades eleccions in situ. Per desgràcia , sóc plenament conscient que amb l’ Obama l’exèrcit nord-americà no es posarà a repartir flors a l’ Irak, ni que gràcies al candidat demòcrata el tràfic de drogues i armes i, sobretot, la fam al mon, baixarà significativament. Demagògia ?? , potser. Imbecil•litat no . Però la vida continua i no s’acaba en aquestes eleccions. Per sort. Ànim.

PD : Temps de lectura : 3 minuts, Temps d'escriptura 5 minuts

Foto : Wikipedia

De Oca a Oca...y a veces tiro porque me toca

2008-10-31T07:47:00.000-07:00

Llegeixo a La Vanguardia una entrevista al President José Montilla amb unes declaracions seves políticament molt valentes : “Quan negocio amb Zapatero no som del mateix partit”. No sé si es tracta d’una lectura imprescindible , interpreto que no donat que es tracta d’una entrevista molt en clau d’estratègia endogàmica i per tant difícilment desxifrable per a la resta dels mortals que com jo palesem clares limitacions d’anàlisi de conjuntures polítiques , que no intel·lectuals. Però si ens hi posem a jugar a aquest particular juego de la oca, tant poc engrescador per a la majoria de la ciutadania, ja sigui per oci , morbo o simplement per que la parella no està a ma, reconeixerem ràpidament el mèrit d’unes declaracions que pressuposen un important salt qualitatiu en el taulell de la política catalana i espanyola. I és en aquest context tant poc habitual, el de la gallardia política, en el que m’agradaria posar la lupa envers un escrit que considero encara més valent, lúcid i , el que es més important, subsidiàriament vinculat als interessos dels nostres ciutadans i ciutadanes. En aquest escrit, l’alcalde de Vilanova i la Geltrú i membre de l’executiva nacional del PSC, Joan Ignasi Elena relata la intensitat amb la que es va viure la fallida del sistema ferroviari de rodalies d’ara fa un any a la seva localitat . I sobretot de com no oblida algunes coses assenyalant responsables . Un d’ells Zapatero. Recomano aquesta lectura. Llevat d’algunes actituds valentes i ideològicament coherents com la d’en Raimon Obiols al Parlament Europeu votant en contra de la disciplina ( paraula que copula molt malament amb democràcia ) de vot partidista en assumptes ideològicament indiscutibles , aquestes no abunden en un entorn en el que l’exemplificació envers els nostres joves per tal de federar-los amb la pràctica política resulta cada vegada més imperiosa. Per cert, parlant d’ Obiols recomano el descobriment d’un reformat espai web d’una qualitat indiscutible : L’Hora de Nou Cicle .

Un fantasma recorre Europa....y no es sólo Berlusconi

2008-10-31T06:54:00.000-07:00

Raimon Obiols ens recorda , en un interessant escrit al seu bloc, el retorn ideològicament referencial de Marx fruit segurament de la situació econòmica actual. En 1848 Marx i Engels donaven a conèixer el Manifest Comunista. Tot i que no estic recomanant la seva lectura per que fàcilment es poden intuir mil activitats més gratificants , si hom es troba deprimit pot acabar d’adobar-ho amb una lectura de l’ esmentat manifest per obtenir alguna curiosa sorpresa. Dit això , en el treball de Marx i Engels podem trobar un primer vaticini del molt posteriorment anomenat fenomen de la globalització. 160 anys després ¡¡¡

Així podem llegir : “Espoleada por la necesidad de dar cada vez mayor salida a sus productos, la burguesía recorre el mundo entero. Necesita anidar en todas partes, establecerse en todas partes, crear vínculos en todas partes. Mediante la explotación del mercado mundial, la burguesía dio un carácter cosmopolita a la producción y al consumo de todos los países. Con gran sentimiento de los reaccionarios, ha quitado a la industria su base nacional. Las antiguas industrias nacionales han sido destruidas y están destruyéndose continuamente. Son suplantadas por nuevas industrias, cuya introducción se convierte en cuestión vital para todas las naciones civilizadas, por industrias que ya no emplean materias primas indígenas sino materias primas venidas de las más lejanas regiones del mundo, y cuyos productos no sólo se consumen en el propio país, sino en todas las partes del globo. En lugar de las antiguas necesidades, satisfechas con productos nacionales, surgen necesidades nuevas, que reclaman para su satisfacción productos de los países más apartados y los climas más diversos. En lugar del antiguo aislamiento de las regiones y naciones que se bastaban a sí mismas, se establece un intercambio universal de las naciones, una interdependencia universal de las naciones. Y esto se refiere tanto a la producción material, como a la producción intelectual (...) Merced al rápido perfeccionamiento de los instrumentos de producción y al constante progreso de los medios de comunicación, la burguesía arrastra a la corriente de la civilización a todas las naciones (...) Obliga a todas las naciones, si no quieren sucumbir, a adoptar el modo burgués de producción, las constriñe a introducir la llamada civilización” .

Sense comentaris. Segurament el poder del marxisme segueix intacte. Potser no moltes de les seves idees polítiques que per una banda obeïen a determinats anhels i somnis d’igualtat i que , per altra , van ser administrades des de la ineptitud o negligència política.

Crònica Festa 75è aniversari Boadas Cocktail Bar

2008-10-21T02:02:00.001-07:00

Podeu llegir la Crònica de la Festa :
http://www.marques.cat/blog/?p=1002

Fotos a :
http://www.marques.cat/boadas/

Gràcies Neus Bonet ¡¡

2008-10-14T04:14:00.000-07:00

El conflicte intern entre el secretari de dinamització entomològica i la secretària de puntaires de l’agrupació d’ERC * a les comarques de l’Alt Pirineu no ens interessa

No sé quin veredicte dictarà en breu l’audiència de Catalunya Ràdio després del controvertit relleu al Matí de la nostrada emissora . Puc intuir que dolent donada l’especificitat malaltissament monotemàtica de la gran majoria d’ oients d’aquesta franja horària. Som molts els que en breu haurem d’enfrontar-nos amb arguments i contra corrent del nostre establishment mediàtic , amb aquesta curiosa i inapel·lable dictadura d’una part qualitativa dels emissors i de l’audiència que, per una banda i de manera retroalimenticia dicten sentència i per altra impedeixen qualsevol creixement de la mateixa al marge del microcosmos polític més endogàmic. Gràcies Neus Bonet. En pocs dies , i jo sóc oient només d’una petita part del seu programa, s’ha pogut comprovar com és possible fer un espai radiofònic molt més centrat en les preocupacions dels nostres ciutadans/es, menys individualista i personalista i per tant molt més a prop de les diferents sensibilitats existents a Catalunya. Sóc conscient que resulta políticament incorrecte dir-ho però el matí de Neus Bonet connecta al meu entendre, humil professor associat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, molt millor amb la Catalunya real. I quina és, qué significa la Catalunya real es pregunten perplexos els integrants d’aquesta plèiade de mal copulats amb la realitat. En pocs dies, hem pogut comprovar , entre moltes altres coses, que existia Paul Newman i que un dia es va morir, que podem adreçar-nos a determinada associació per queixar-nos de les comissions que ens apliquen les entitats financeres, que existeix vida social més enllà dels suquets, música més enllà de Bach , paisatges diferents als de l'Empordà, esport més enllà de la selecció catalana i valors cívics més enllà del corporativisme nacionalista. I que arribar a fi de més es una negativa aventura per a molts catalans/es. Ahir mateix, un conegut i reconegut periodista català ho deia en motiu de l’homenatge a Xirinacs : a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. Als oients del matí de Catalunya Ràdio sovint ens han interpretat la realitat . En aquest sentit Neus Bonet significa un canvi, oxigen , una mirada diferent, en definitiva, un pas endavant en la recerca d’uns veritables mitjans de comunicació públics i plurals. I sobretot en un marc d’ optimisme responsable: que dur resultava aixecar-se cada matí amb els sistemàtics harakiris retòrics típicament onzesetembristes del nostre particular star system.

* o Psc o CiU o ICV o PPC................

"La dictadura de la incompetència "

2008-10-10T01:46:00.000-07:00

Agit prop en estat pur. Es pot estar d'acord o no...però resulta una interessant lectura.

Veure Comentaris

Mediocridad

2008-10-06T04:41:00.000-07:00

Interessant lectura de Xavier Marcet

Déu no ha mort, el lliure mercat tampoc

2008-09-25T09:00:00.000-07:00

Raimon Obiols acaba de difondre una necrològica política molt interessant. Sense grandiloqüències retòriques sona a sentida ( matis que s’ha de destacar per que sovint en política s’escriu i es parla més des de posicionaments endogàmics i de “comissions de llistes” que de veritables sentiments ). Amb contundència nietzscheana, Obiols proclama la defunció de la socialdemocràcia. Ja era hora ¡¡¡.

Tanmateix , aquesta brillant profecia em dona peu per introduir una profana i humil matisació a la mateixa. Seguint el seu fil argumental, podríem proclamar també la mort del cristianisme donada la palesa ineficàcia dels gestors vaticanistes a l’hora d’acostar la humanitat als seus reptes fundacionals ?? L'ideari de Santa Teresa de Calcuta és mort?? Era la socialdemocràcia una idea realment transformadora o ans al contrari , una tercera via alimentada de pragmatisme pels seus gestors ?? Un laisez faire laisez passez maquillat amb algunes fites socials fàcilment tolerables per el capital??. Un camuflat desembarcament neoliberal en les riberes progressistes ?? . Un mite ??. Depèn.

No cal anar molt lluny en les hemeroteques: la dimissió de Ruth kelly ens ajudarà a recordar com aquesta personalitat ultraconservadora, antiabortista , creacionista i per tant fidel als postulats de l’Opus Dei al qual pertanyia, era fins fa molt poc la gran esperança del New Labour. Però ni han un munt d’exemples que demostren de manera fefaent com des de posicionaments no ja socialdemocrates sino fins i tot tradicionalment socialistes i laboristes s’han aplicat polítiques clarament conservadores. No m’ estendre en el relat episòdic dels mateixos. A on vull anar a petar ?? Molt fàcil amics i amigues : les idees no moren , ni fracassen , ni tenen éxit. Fracassen , o tenen éxit, qui les gestionen , qui les prostitueix o les honora. I això es quelcom que sovint s’oblida potser des de capteniments corporativistes. Va fracassar, per posar un exemple en un dels bressols de la socialdemocràcia, Gerard Schoreder o la socialdemocracia? Blair i Giddens o el laborisme?. La resposta és clara i també la podem trobar en les hemeroteques. Sense voluntat de negar positives fites objectivament assolides , el present és en aquest sentit abrumadorament contundent com assenyala brillantment Anton Costas : socialisme per a rics.

Comparteixo la pessimista opinió de Naomi Klein : els excessos del lliure mercat no s'han acabat (too big to fail ) , en trobaran de nous gestors mentre la resta de mortals, aquells als que l'estat no vindrà mai a rescatar en l'impagament de la seva quota hipotecària, estem ocupats en tapar els seus forats. O simplement pura metamorfosi . Intueixo que la socialdemocràcia tampoc és morta.És molt útil. Estic completament d’acord amb en Raimon : cal un nou socialisme. També m’apunto a Joan Ignasi Elena : I si també parlem de valors ? .

Latin Lover

2008-09-19T03:36:00.000-07:00

Venda a l’engròs, venda al detall

2008-09-18T04:28:00.000-07:00

Segurament resultarà obvi destacar que no corren bons temps per la política, per aquesta dimensió humana, noble i necessària per el progrés i l’articulació social. Democràtica s’entén. Però és precisament aquesta necessitat , aquesta indispensabilitat de la pràctica política per millorar socialment, podríem convenir de manera abrumadorament majoritària que si hem assolit avenços socials és en bona part gràcies a l’acció política, el que al meu entendre fa i exigeix de manera urgent quelcom que sovint es menysté : els canvis en els formats i les formes. Perquè avui, el medi, el mitjà , és el missatge.

Sorpresa, de les grans i les bones , em va provocar aquest estiu el visionat amb les meves nenes, quatre i set anys, de la que a partir d’ara batejaré amb copyright com la primera pel·lícula del segle XXI : WALL-E. Aquest monument artístic, per disseny i renovació del discurs, de la factoria PIXAR i APPLE palesa de manera demolidora com els discursos i les seves formes s’estan accelerant en el mon audiovisual i per extensió en l’enteniment dels nostres joves. Es tracta d’una pel·lícula pràcticament muda, pràcticament chaplinesca, el que em retrotrau a les fortes emocions que encara em provoca , curiosament també a les meves nenes, la degustació de pel·lícules com The Kid o La Quimera de l’or . Interpretar sentiments amb economia de paraules, sense necessitats de retòriques estèrils i prostituïdes fins a la sacietat, a través del valor afegit del disseny i les imatges, ha esdevingut quelcom pràcticament normal entre els nostres infants i joves que saben perfectament captar i degustar, diria que amb la intervenció intel·lectual d` habilitats artístiques desconegudes o no utilitzades per molts de nosaltres , aquests sentiments sense necessitat de subjectes, verbs i predicats molt sovint més típics d’una venda a l’engròs que d’una comunicació més personalitzada, mes acurada, més treballada i , en definitiva, en la que es considera al ciutadà i ciutadana com essers més capacitats intel·lectualment parlant. Quin gran moment per a que els nostres governants, o administradors, acostessin els museus i les filmoteques als nostres joves ¡¡¡¡ . En aquest sentit , un exercici divertit que sovint proposo als meus amics en aquest mon dels aparablocs i facebooks a l’engròs, es el de parar atenció en com molts dels nostres polítics , majoritariament progressistes , omplen el fill the blank ideològic coincidint amb expressions “cortar y pegar “ pràcticament idèntiques : “defensa de la igualtat, justícia social , pau, ” “Y dos huevos duros¡¡¡”. A força de tant utilitzar , dretes i esquerres, aquestes paraules les buidem de contingut. O el que és pitjor dificultem la seva credibilitat convertint el discurs polític en el marxista “la parte contratante de la segunda parte....”.

Superar per exemple, la retòrica pueril govern-oposició , o el que és el mateix “el que jo faig es genial i el que fas tú està fatal “ ajudaria a no restar més credibilitat als polítics. Millorar la capacitat comunicativa dels mateixos per tal que com a ciutadans no ens sentíssim com a respectables borders line o , el que és el mateix, superar el típic i menystenidor “las playas están esplendorosas”. Marcar les legitimes diferencies , es a dir , superar el colpidor “todos son iguales “, a través de la innovació, de l’aplicació al discurs de les bondats que atorguen la capacitat d’escoltar, d’enraonar (quina gran paraula catalana que marcar subtils diferencies amb parlar ). Per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Sense prostituir , perquè no traslladem aquesta estratègia a l’àmbit polític ?? Escoltar es barato. El dissenyador esdevé peça clau. Per al dissenyador de la Nova Economia és fonamental entendre als consumidors per a conèixer les seves necessitats (conscients i inconscients) i poder traduir-les en característiques distintives, diferenciadores de disseny. La iPod de Apple és única, diferent. I l’esquerra ?? Perquè no apliquem aquest concepte també en política ?? Cal escoltar al ciutadà i traduir les seves necessitats en polítiques atractives, optimistes, de felicitat , de disseny de polítiques en base a les necessitats ciutadanes . En aquest sentit pràcticament hedonista, algú s’ha pres la molèstia d’analitzar el fenomen , per cert molt català , de la nova cuina (Adrià, Ruscalleda…) ??.

En definitiva , la política ha de vendre els seus avantatges competitius per assolir la felicitat i no formar part del paisatge. O dels problemes. Un exemple (n’hi han un munt) : ”La capacidad de reducir el peligro o de salvar unas cuantas vidas pueden generar grandes beneficios, solo hay que pensar en los obtenidos por VOLVO al incrementar la seguridad de sus vehículos”. Clara, contundent explicació sobre les avantatges competitives que pot ser aplicat, sense prostituir , a la pràctica política. Per cert, WALL-E és un excel·lent manual de comunicació de com es pot fer critica ecologista des del optimisme fugint del catastrofisme al-gorista , farmacèutic , malastruc i , això si, ben remunerat.

La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en la economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també. Algú ha pensat en canviar els binomis politic-parla , ciutadà-escolta ?? Algú ha pensat en posar a l’abast dels nostres joves no alineats, tallers de noves pràctiques polítiques?? Algú ha pensat............. Crec que si .”Algo huele a diferente en Catalunya”. Aquesta tardor la resposta. (CONTINUARÀ)