Del ‘planazo` de Mas a les pedretes del Petit Polzet

Fa ara poc més de dos anys, el periodista Lluís Foix en una conferència  a la Paeria i el socialista Raimon Obiols en diverses aparicions en mitjans de comunicació , alertaven de la possibilitat que Catalunya entrés en un perillós estat de frustració motivat pel desacord catalanista en relació a les nostres col·lectives aspiracions nacionals. Sense unió seria molt difícil avançar, venien a resumir. I en això va aparèixer el ´planazo` del president Mas reconvertit després de la patacada electoral en quelcom similar a les conegudes pedretes que va imaginar Perrault perquè  el seu Petit Polzet , endinsat en el bosc, pogués tornar sobre els seus passos.

Fora bromes. La situació social és tan extremadament delicada a Catalunya que la desorientació de la qual fan gala bona part dels nostres representants polítics adquireix tints dramàtics. Amb una excepció, els últims episodis polítics han adquirit tints de tragicomèdia.  Cimera social, convocada a priori per tractar segurament el problema més urgent, desconvocada a última hora amb l'ajuda dels quals la van promoure i reconvertida en vermouth diumenger entre consellers. Improductius plats pel cap  la següent setmana entre oposició  i govern per acabar en la següent amb una surrealista  maniobra de distracció convergent oferint , a través dels mitjans de comunicació, un govern de concentració a una oposició molt necessitada de sentir cants de sirenes. O tal vegada hauríem de dir cants de poder?. Desafortunades declaracions d'algun portaveu apel·lant davant imputacions parlamentàries a la lamentable falca  d “això pot passar en totes les famílies” sense adonar-se , entre d’altres coses, que amb elles ficava en el mateix sac d'unes imputacions desiguals  a qui havia de defensar. Aprovació , amb col·laboració antinatura,  d'una retallada en uns mitjans públics segurament sobredimensionats però que ara ja ataquen la capacitat de competència en igualtat de condicions amb uns mitjans privats  (i aristocràtics) clarament privilegiats. I per suposat Flix. El poble en lluita contra un cacíc amics dels xeics àrabs i abans (suposo que ara no) reputat socialista. Espero no veure mai més en cap fila zero socialista a Antoni Zabalza.

I aquestes són només algunes de les mostres que Catalunya està molt necessitada de nous lideratges polítics. I sobretot socials . Tal vegada sigui el mínim que es pot dir. Igual que el títol de les recentment presentades memòries polítiques de Raimon Obiols,  El mínim que és pot dir. Acostumat com estem  a l'agrafia dels nostres polítics, aquest llibre és altament recomanable per la seva excepcional  qualitat narrativa inusual en l'entorn. Aporta llum sobre alguns episodis històrics interessants com el cas de Banca Catalana , que segurament ara amb la que està caient passaria sense pena ni glòria,  i que van marcar políticament més d'una dècada de la política catalana. Però recomanable sobretot  perquè és un llibre  divertit. Gran regal el de les meves filles el dia de l'exaltació comercial de la figura del pare.